José Álvarez de Toledo y Silva (Madrid; 14 d'agost de 1826 - 15 de febrer de 1900), XVIII duc de Medina Sidonia i gran d'Espanya, també conegut pel títol de duc de Fernandina que va portar en vida del seu pare i familiarment com «Pepe Fernandina» o «Pepe Medina Sidonia», va ser un aristòcrata espanyol, senador a les Corts de la Restauració, que va exercir els importants càrrecs cortesans de cap superior de Palau i cavallerís major durant la regència de Maria Cristina.
Biografia Primers anys. L'exili carlista dels Villafranca Primogènit d'una de les principals famílies de la Grandesa espanyola, va ser fill de Pedro de Alcántara Álvarez de Toledo, marquès de Villafranca i dels Vélez, duc de Medina Sidonia, i la seva esposa Joaquina de Silva yTéllez-Girón. Va néixer al palau familiar de Madrid el 14 d'agost de 1826, i el mateix dia el van batejar a la veïna església de San Andrés amb els noms de José i Joaquín, aquest en honor de la seva àvia materna la marquesa de Santa Cruz, que va ser la padrina. Com a hereu de la Casa, ostentava els títols de duc de Fernandina i comte de Niebla.
Instal·lada la família a Nàpols des de l'esclat de la guerra carlista, el seu pare es va acostar progressivament a la causa de don Carlos: primer la va finançar en secret i en 1836 la va abraçar obertament, perquè es va unir a la caserna general del pretendent en els prolegòmens de l'Expedició Reial. En conseqüència, el govern cristí va decretar el segrest de tots els seus béns a Espanya, la qual cosa va col·locar als Villafranca en una delicada posició econòmica, salvada només per les seves nombroses possessions al regne de les Dues Sicíies, lliures de l'embargament.
El marquès de Villafranca va exercir importants missions diplomàtiques per al pretendent a les corts de Sant Petersburg i Viena. A aquesta última el van seguir la marquesa i els seus fills, per la qual cosa el duc de Fernandina es va educar en l'Acadèmia militar teresiana i després de graduar-se va formar part del regiment de dracs del príncep de Windisch-Graetz, de 1844 a 1845.
Tanmateix, Nàpols va continuar sent la base familiar i allí vivien els seus oncles bessons el duc de Bivona i el comte de Sclafani -marit a més de la seva germana Teresa-, i les seves altres germanes adultes la princesa Colonna i la comtessa de Collesano, esposes de dos destacats nobles napolitans. En aquesta ciutat el 1847 s'havia casat amb la seva cosina Rosalía Caro, filla del també carlista marquès de la Romana i de la seva tia Tomasa, germana del seu pare. Així ho ressenya en la seva correspondència Juan Valera, llavors agregat en l'ambaixada espanyola i amic del duc.
La guerra havia acabat en 1840, i conforme al conveni de Bergara els partidaris carlistes que reconeguessin a Isabel II podien mantenir els seus càrrecs i ocupacions, així com recuperar el requisat durant la contesa. El marquès no va voler acollir-se a l'amnistia i va continuar a l'exili servint de conseller a don Carlos i després al seu fill el comte de Montemolín després de l'abdicació de 1845. Fernandina no compartia la decisió del seu pare, va pressionar per a fer-li canviar d'opinió i va fer de mitjancer amb el govern per a aconseguir el seu indult i l'aixecament del segrest dels seus béns. El seu interlocutor va ser precisament el duc de Rivas, ambaixador a Nàpols i cap de Valera, que a l'octubre de 1847 escriu al general Narváez, president del Consell de Ministres:
Així, el duc de Fernandina torna a Espanya i obté la restitució del patrimoni familiar, en el qual calia desembrollar nombroses qüestions sorgides de la abolició del règim senyorial, així com el seu repartiment entre tots els hereus del anterior marquès de Villafranca, per de la desvinculació dels mayorazgos. El seu pare, en canvi, roman al costat de Montemolín, basculant entre Londres, Brussel·les i Nàpols.
El duc de Fernandina en la cort i societat espanyola Embardissat en els seus assumptes patrimonials, Fernandina s'estableix a Madrid, a la seva casa del carrer don Pedro, i emprèn la rehabilitació del palau dels ducs de Medina Sidonia. Per fi, en 1851, el marquès de Villafranca segueix els seus passos: després del fracàs de la segona insurrecció carlista, abandona la causa, presta obediència a Isabel II i torna a Espanya. El seu fill comença llavors a rebre les distincions pròpies del seu rang com a primogènit d'una casa de la primera Grandesa: l'hàbit de l'orde de Calatrava, aquest mateix any, i la clau de gentilhome de cambra el 1856. miniatura|Episodi de la cacera que el duc de Fernandina va donar a Doñana en honor d'Eugenia de Montijo. Gravat de Charles Maurand per a Le Monde Illustré (1863). Els ducs de Fernandina s'integren per complet en la vida mundana madrilenya. En la premsa de l'època podem trobar-los en les noces de la infanta Amalia amb el príncep Adalbert de Baviera, als balls de palau -on el duc balla el vals amb la reina- i en les recepcions i vetllades teatrals de la duquessa de Medinaceli o la comtessa de Montijo, a la seva cèlebre quinta de Carabanchel. Pepe Fernandina, distingit per la seva aparença física i apostura, era a més un prestigiós genet, i a la duquessa Rosalía se la va considerar la «primera amazona del regne».
Una dels esdeveniments de major lluentor social va tenir lloc durant la visita a Espanya del seu parent l'emperadriu Eugenia en 1863, l'única que va fer com a consort de Napoleó III. Al seu pas per Sevilla, Fernandina va organitzar una fastuosa munteria al vedat de Doñana, la vasta finca familiar a la vora del Guadalquivir. El duc va llancejar un senglar amb gran temeritat i gallardia, segons van relatar minuciosament els periòdics francesos i espanyols. En vista de l'èxit, a l'any següent va oferir a l'emperadriu una «cacera a l'espanyola» a Versalles, a la seva costa, amb cavalls, gossos i garrotxistes andalusos que va fer noliejar amb tren per a l'ocasió.
En menys d'una dècada, la posició dels Villafranca està completament restablerta. Encara que el marquès manté un perfil baix i resideix principalment a Andalusia, se li concedeixen prerrogatives concordes al seu estatus: en 1860 és nomenat senador per dret propi, com a Gran, segons el que es preveu a la Constitució vigent, i el 1862 rep la gran creu de l'orde de Carles III. El 1865, Fernandina ingressa també al Senat, per idèntica via que el seu pare, després de cedir-li aquest el seu títol de marquès de Los Vélez, amb grandesa d'Espanya. De la mateixa manera, els germans petits Alonso i Pedro van ser investits amb els marquesats de Martorell i de Valdueza, i van emparentar amb destacades famílies isabelines pels seus respectius matrimonis amb una neta del marquès de Miraflores i una filla del general Lara.
Duc de Medina Sidonia Al gener de 1867 va morir el marquès de Villafranca. En succeir-lo, el seu fill va decidir anteposar els títols de la casa de Medina Sidonia -duc el titular i comte de Niebla el primogènit- als dels Villafranca -marquès i duc de Fernandina l'hereu-, contràriament al que havien fet els seus predecessors des de la confluència de totes dues cases a la fi del segle XVIII. Així, el nou duc de Medina Sidonia va voler posar en valor la major antiguitat i significació històrica d'aquesta família, i possiblement també evitar les reminiscències carlistes del títol de marquès de Villafranca.
La seva vida pública es va veure interrompuda per la revolució de 1868, que va enderrocar a Isabel II, i durant el breu regnat d'Amadeu de Savoia i el període republicà que la van seguir. Amb la restauració borbònica de 1875, Medina Sidonia torna a la palestra. De fet, es troba entre els Grans designats pel Ministeri-Regència per a rebre a Alfons XII a València, a la seva arribada a territori espanyol, i acompanyar-lo fins a la seva triomfant entrada a Madrid. Candidat dels conservadors de Cánovas, a les eleccions de l'any següent resulta elegit senador per la província de Cadis, on era el major propietari i principal contribuent. Tanmateix, el duc a penes va desenvolupar activitat parlamentària ni va tenir un perfil polític, que més endavant si tindria el seu fill el comte de Niebla, militant del partit liberal i etern diputat a Corts pel districte de Medina Sidonia (de 1885 a 1895, gairebé en continu), en el sistema caciquista que va ser paradigmàtic de la Restauració.
El duc de Medina Sidonia se centra en la seva carrera cortesana, jalonada per la desgràcia familiar en 1880, amb l'accident que va matar al seu fill segon el marquès de Molina, de tot just divuit anys d'edat. En un context d'absoluta preponderància del marquès de Alcañices, íntim i confident del rei, els Medina Sidonia exerceixen destacades funcions palatines, com acompanyar als reis en el seu viatge a Portugal de 1882, o durant la visita que els sobirans lusitans van rendir de tornada a Madrid, en la qual duquessa va ser la dama particular de la reina Maria Pia. Així mateix, en 1883 el duc assisteix a la coronació del tsar Alexandre III a Moscou, formant part de la delegació espanyola que encapçala el duc de Montpensier i de la qual també era membre el seu cosí el marquès de Casa Fuerte.
Aquesta elecció es va deure sens dubte a la seva particular proximitat amb els Montepensier, que tenien el seu residencia d'estiu a Sanlúcar de Barrameda, just al costat del vetust palau dels Medina Sidonia. De fet, quan la família reial va visitar Sanlúcar en 1882 amb motiu del compromís de la infanta Eulàlia amb el seu cosí l'infant Antoni d'Orleans, fill dels Montpensier, van ser tots complimentats pels Medina Sidonia i els comtes de Niebla amb una esplèndida munteria a Doñana, com l'organitzada anys enrere per a l'emperadriu. A més, el marquès de Valdueza, germà del duc, acabaria sent nomenat Cap de la Casa d'aquests infants.
L'ascens definitiu de Medina Sidonia va venir marcat per la mort del rei al novembre de 1885. La seva vídua, la reina Maria Cristina, ara regent en nom de l'encara nonat Alfons XIII, no tenia en gran estima al marquès d'Alcañices, al qual culpava dels dissoluts costums del seu difunt marit, i el va cessar fulminantment del lideratge palatí. Els seus càrrecs es van repartir de la manera següent: el de cap superior de Palau va passar al marquès de Santa Cruz, fins llavors majordom major de la reina, i la majordomia major del rei -interina, per trobar-se el regne en regència- al costat de l'ofici de cavallerís major van passar al duc de Medina Sidonia, que es perfilava a més com a eventual successor del seu oncle Santa Cruz.
Família Matrimoni i fills El duc va contreure matrimoni a Erpel (Prússia), el 26 de setembre de 1846, amb la seva cosina germana Rosalía Caro y Álvarez de Toledo, filla de Pedro Caro y Salas, IV marquès de la Romana, gran d'Espanya, i de María Tomasa Álvarez de Toledo y Palafox, germana del seu pare. Fills: intitulada XXII comtessa d'Adernò per cessió que li va fer el duc de la seva pretensió a aquesta mercè. Es va casar amb Ortuño de Ezpeleta, V comte d'Echauz, després IV duc de Castroterreño i gran d'Espanya. Era fill de José María de Ezpeleta, II comte d'Ezpeleta de Veire, gran d'Espanya, i de María Soledad de Samaniego i Asprer. Amb successió. Alonso (1850-1897), XXII comte de Niebla i, per cessió del seu pare en 1892, XV marquès dels Vélez i gran d'Espanya. Marit de María Trinidad Caballero i Muguiro, filla d'Andrés Caballero, I marquès de Somosancho, i de Josefa Muguiro i Uriarte, va morir sense descendència abans de succeir la Casa. Inés (1857-1937), XVI marquesa de Cazaza en África per rehabilitació del títol el 1891. Muller de Fernando Ramírez de Haro y Patiño, que després de la mort del seu pare va ser XIII comte de Villariezo i, a partir de 1916, també XIII comte de Bornos i gran d'Espanya. Fill de Fernando Ramírez de Haro, XII comte de Villariezo, dels comtes de Bornos, i de María del Patrocinio Patiño y Osorio, dels marquesos de Castelar. Amb successió. José (1862-1880), XVII marquès de Molina en successió del seu avi ei 1868. Mort solter.