La Danse des Morts és un «oratori de cambra» que Arthur Honegger va completar l’octubre de 1938. Es va estrenar el 2 de març de 1940 a Basilea, amb el Cor de Cambra de Basilea i l'Orquestra de Cambra de Basilea, sota la direcció de Paul Sacher.
Origen i context Els grans temes de dimensió espiritual i dramàtica van exercir sempre una atracció especial sobre Arthur Honegger. Després de l’èxit de Le Roi David i de l’òpera Judith, el compositor va tornar a col·laborar amb Paul Claudel en una nova obra, Jeanne d’Arc au bûcher. Durant una estada a Basilea, amb motiu de l’estrena d’aquesta peça, Claudel va quedar profundament impressionat per unes representacions pictòriques de la dansa de la mort. Aprofitant aquesta circumstància, el director Paul Sacher li va suggerir desenvolupar aquest tema en una nova creació conjunta amb Honegger. Així va néixer La Danse des Morts.
La imatge de la dansa macabra té un origen antic: una de les primeres representacions es trobava al cementiri dels Innocents de París, cap al 1425. Encara que avui ha desaparegut, se sap que aquestes escenes mostraven persones de totes les classes socials conduïdes cap a la mort per figures que actuaven com a dobles seus, sovint no pas esquelets, sinó cossos en descomposició. Després d’epidèmies devastadores, com la pesta, aquest imaginari es va estendre per Europa amb una força colpidora. Al voltant de 1400 la mort va adquirir en l’art un caràcter intensament visual i inquietant.
Claudel va construir el text de l’oratori a partir de fragments bíblics (especialment d'Ezequiel i Job) i de cançons populars, i va indicar amb gran precisió l’efecte sonor que imaginava en cada moment. Ja des de l’inici exigia un esclat contundent —un veritable «cop de tro»— que Honegger va incorporar a la partitura. El compositor va reconèixer que la tria de paraules de Claudel li suggeria no només el clima expressiu, sinó fins i tot el perfil melòdic de la música.
Anàlisi musical A La Danse des Morts hi regna una atmosfera de Judici Final que es veu transfigurada per una orquestració original, alhora flexible i angulosa, en què els metalls i la percussió adopten sovint un accent de cataclisme o de profecia. La «dansa macabra» pròpiament dita barreja temes populars amb el bullir dels ossos que es reajusten i reprenen forma humana, mentre un Dies Irae exasperat domina la polifonia desfermada però conduïda amb mà mestra.
L’obra es divideix en set seccions, però el seu desenvolupament respon a una trajectòria més profunda que recorre tres estadis: la condició material de l’home, la seva dimensió espiritual i, finalment, la seva aspiració religiosa. Aquest recorregut es resumeix en tres idees recurrents: «Recorda que ets pols», «Recorda que ets esperit» i «Recorda que ets roca».
Després de l’impacte inicial del tro, el primer episodi evoca la visió d’Ezequiel. Hi apareix un tema coral —«Je crois que mon Rédempteur vit»— que reapareixerà més endavant. Quan els ossos cobren vida, l’orquestra introdueix un ostinato creixent que culmina en la dansa pròpiament dita. Un petit cor repeteix insistentment «Recorda que ets esperit», elevant progressivament la tensió fins a un crit col·lectiu.
En aquest moment, Honegger i Claudel incorporen un humor negre molt marcat, amb la presència deformada de melodies populars com Sur le pont d’Avignon o La Carmagnole, combinades de manera gairebé grotesca. El narrador presenta els diferents participants de la dansa, i en el punt culminant esclata el Dies irae, evocant el Judici Final.
El Lamento, per a baríton i violí solista, introdueix un moment de recolliment amb text del llibre de Job. És una súplica sincera que contrasta amb el sarcasme anterior i es tanca amb el retorn del tema coral. Però aquesta calma és breu: la música torna a tenyir-se d’ironia abans que un nou esclat anunciï la promesa de redempció.
A Espérance dans la croix, un duet líric es desplega sobre una harmonia recurrent, mentre el cor insisteix en noves fórmules repetitives que creixen en intensitat, culminant amb exclamacions d’«amen». L’obra es tanca amb una secció molt breu però significativa, on reapareix el tercer «Recorda». Malgrat la seva rotunditat, el final s’esvaeix amb suavitat, mentre l’orquestra recupera el tema del «Redemptor», com un eco llunyà de consol.
Referències
Categoria:Composicions musicals del 1940 Categoria:Obres d'Arthur Honegger Categoria:Oratoris del segle XX