La Simfonia núm. 88 en sol major, Hob.I:88, va ser composta per Joseph Haydn el 1787 i estrenada probablement el mateix any a Esterháza (Hongria), dirigida pel mateix Haydn. Té una durada aproximada de 19 minuts.

Estructura Adagio – Allegro (sol major) Largo (re major) Minuet – Trio (sol major) Finale. Allegro con spirito (sol major)

Origen i context Quan el 1784 Haydn va rebre l’encàrrec de compondre un conjunt de simfonies per als concerts de la Concerts de la Loge Olympique a París —que tenien lloc al palau de les Tuileries—, la proposta el va deixar realment desconcertat. Durant més de vint-i-cinc anys havia treballat al servei dels prínceps Esterházy, a Àustria i Hongria, i no era del tot conscient de fins a quin punt la seva reputació havia traspassat fronteres. El que més el va impressionar, però, va ser la remuneració: 25 louis d’or per cada simfonia, més una quantitat addicional pels drets d’edició. Era una suma extraordinària, molt superior al que s’acostumava a pagar en aquell moment. Aquella oferta, procedent d’una ciutat com París, li feia evident el camí recorregut des dels seus inicis humils: fill d’un carreter i d’una cuinera en un petit poble austríac.

És molt probable que Haydn també se sentís especialment atret per l’oportunitat de treballar amb una orquestra d’una envergadura molt superior a la que tenia a la seva disposició habitualment. A Esterháza comptava amb una vintena llarga de músics, una plantilla sòlida però limitada si la comparem amb la de la Concerts de la Loge Olympique de París. Allà, l’orquestra presentava unes dimensions realment excepcionals per a l’època: una secció de corda molt nombrosa —amb diverses desenes de violins i una base important de contrabaixos— i una dotació de vents ampliada, amb dues parts per instrument (excepte la flauta, sovint única). Per a un compositor acostumat a optimitzar cada recurs i a distribuir els papers amb flexibilitat, disposar d’un conjunt així obria possibilitats sonores i expressives d’una riquesa inusual.

Haydn només podia imaginar l’efecte d’aquella gran massa sonora mentre treballava en les seves sis simfonies entre 1785 i 1786, des de Eisenstadt i Esterháza. No va arribar a escoltar mai l’orquestra parisenca interpretant-les el 1787, però les obres van causar una impressió enorme. L’impacte d’aquestes anomenades «Simfonies de París» (núm. 82–87) probablement va continuar ressonant en la seva imaginació quan, el 1787, va escriure les simfonies següents, entre elles la núm. 88 (potser iniciada ja l’any anterior). En aquell moment, el violinista Johann Tost, membre de l’orquestra Esterházy, havia deixat el seu lloc per dedicar-se al negoci musical a París. Aprofitant la gran reputació de Haydn a la ciutat, Tost va aconseguir vendre els drets de publicació de les noves obres a l’editor Jean-Georges Sieber.

Anàlisi musical La Simfonia núm. 88 destaca per la seva frescor i immediatesa, qualitats que van contribuir ràpidament a la seva popularitat, especialment en el món anglosaxó. El primer moviment brilla per la seva energia i claredat; el Largo ofereix un dels moments més inspirats de Haydn; el Menuetto combina vigor rítmic amb un trio d’arrel popular, i el Finale desplega una vitalitat intel·ligent i lluminosa.

En aquesta etapa, Haydn no utilitzava sempre trompetes i timbales, i quan ho feia era sobretot per reforçar el caràcter brillant dels moviments ràpids. En els moviments lents, en canvi, solia prescindir-ne. Aquí, però, introdueix una sorpresa: aquests instruments no apareixen al començament de la simfonia, sinó que són reservats per al Largo. La seva entrada aporta una intensitat dramàtica inesperada dins d’un moviment construït amb gran sofisticació sobre procediments variacionals. A partir d’aquí, continuen intervenint en la resta de l’obra, i les timbales arriben a tenir un protagonisme destacat al Menuetto. El Largo és especialment original: s’inicia amb un diàleg entre oboè i violoncel solistes que recorda una sinfonia concertante, i desplega una rica elaboració temàtica. Tant és així que, molts anys més tard, Johannes Brahms hauria afirmat: «M’agradaria que la meva Novena Simfonia sonés així».

Després d’una breu introducció lenta, el primer moviment es desplega en un Allegro ple de vitalitat en què Haydn manipula amb habilitat la forma sonata perquè tot sembli natural i improvisat. Entre els detalls més suggeridors hi ha un segon tema que deriva gairebé imperceptiblement del primer, i un delicat solo de flauta que acompanya la reaparició del tema inicial.

El moviment lent adopta la forma de variacions sobre una melodia refinada, que serveix de base per a l’enginy del compositor. És aquí on, de manera inesperada, apareixen per primera vegada les trompetes i les timbales: en lloc d’introduir-les en un moviment ràpid, Haydn les reserva per a aquest Largo, creant un efecte sorprenent.

El Menuetto reflecteix clarament l’origen popular del llenguatge de Haydn. El tema té una solidesa gairebé rústica, i el trio incorpora un acompanyament de baix sostingut que recorda la sonoritat de la musette.

El Finale és un rondó viu i ple d’energia. El seu tema principal es caracteritza per un petit desplaçament rítmic: les notes inicials entren fora del temps fort, cosa que dóna a cada reaparició una lleugera sensació d’inestabilitat juganera. De fet, aquest gust per començar a contratemps contribueix decisivament al caràcter lleuger i animat de la simfonia.

Al centre del moviment apareix un passatge canònic de gran elaboració que, lluny de resultar acadèmic, funciona com una nova mostra de l’humor i la inventiva de Haydn, com si el compositor oferís un últim joc d’enginy a un públic ja completament captivat.

Instrumentació La Simfonia núm. 88 està escrita per a una flauta, dos oboès, dos fagots, dues trompes, dues trompetes, timbales i cordes.

Referències

Simfonia 088 Categoria:Composicions musicals del 1787 Categoria:Simfonies de la dècada del 1780 Categoria:Composicions en sol major