El bàsquet femení és la pràctica femenina del basquetbol que té els seus orígens a finals del segle XIX. El seu reconeixement esportiu i mediàtic va arribar més tard. És regulat per la Federació Internacional de Bàsquet (FIBA).
Es va jugar per primera vegada el 1892, un any després que comencés a jugar-se el bàsquet masculí, al Smith College de la Universitat de Massachusetts. A partir de llavors, es va estendre pels Estats Units a través de competicions universitàries femenines, i també a escala internacional. La primera edició del Campionat d'Europa femení, conegut com a Eurobasket, es va celebrar el 1938, i es reprengué el 1950 un cop acabada la II Guerra Mundial. Espanya el guanyà per primera vegada en l'edició de 1993. El Campionat del Món de Bàsquet Femení començaria a jugar-se a partir del 1953. Cinc anys més tard, el 1958, començaria l'Eurolliga de bàsquet femenina en la que els equips europeus que havien guanyat les lligues nacionals competirien entre ells per guanyar el títol europeu que, inicialment dominarien els països de l'Europa de l'Est fins al 1985. La Lliga espanyola va ser creada la temporada 1963-1964, mentre que la catalana ho va fer el 1981-1982.
Durant les proves olímpiques dels Jocs de Montreal de 1976 es va incorporar la competició femenina de bàsquet, tot i que aquest esport ja s'havia programat als Jocs Olímpics d'estiu del 1936. Amb sis equips inicials i en un format de tots contra tots, les proves olímpiques es van desenvolupar amb el boicot de 1980 i 1984 liderats pels Estats Units i la Unió Soviètica respectivament. El 1996, el torneig va establir el seu format actual de 12 equips; on els Estats Units han guanyat totes les edicions des de llavors.
Entre les diverses lligues professionals femenines a Europa, Àsia i Amèrica cal destacar la Women's National Basketball Association (WNBA), que va ser el primer esport d'equip femení a establir una lliga professional permanent als Estats Units, a partir de 1996, que fou precedida breument per la Women's Professional Basketball League (WPBL) entre 1978 i 1981. És considerada com una de les organitzacions professionals esportives femenines més importants del món.
El 1985, Senda Berenson, Bertha Teague i Margaret Wade es van convertir en les primeres dones incloses en el Basketball Hall of Fame.
Història miniatura|340x340px|Equip de bàsquet femení del Smith College el 1902
Els inicis: Finals del XIX a 1950 El Smith College, universitat femenina dels Estats Units va contractar el 1892 a Sandra Berenson com a preparadora física, ensenyava bàsquet als seus alumnes. El 1893, també es va registrar un partit entre el Mount Holyoke College i el Sophie Newcomb College. Al voltant de 1895, l'esport de bàsquet jugat per dones es va estendre a diverses universitats de tot el país, en particular a Wellesley, Vassar i Bryn Mawr. El primer partit interuniversitari es va celebrar el dia 4, un partit de nou contra nou (2-1) entre Stanford i Berkeley. Clara Gregory Baer va publicar el primer conjunt de regles per al bàsquet femení, que va anomenar "Basquette" el 1895, un nom abandonat a les regles de bàsquet del Newcomb College publicades el 1908. Mentre que als Estats Units, el bàsquet masculí s'organitzava com un complement als esports d'equip existents com el beisbol i el futbol americà, el bàsquet es va convertir en el primer esport d'equip femení, seguit després pel hoquei, el rem o el voleibol. El bàsquet femení es jugava sovint en equips de sis jugadores,
La YMCA va tenir un paper important en la difusió de l'esport pels Estats Units, Canadà i arreu del món. El 1893, Mel Rideout va organitzar el primer partit a París. Més o menys al mateix temps, es disputaven partits a la Xina, el Japó i Pèrsia. Durant la Primera Guerra Mundial, les forces americanes van promoure l'esport als països que visitaven. James Naismith, considerat el fundador del bàsquet. va passar dos anys a França, difonent aquest esport. miniatura|Equip francès de bàsquet femení del 1953: Anne-Marie Colchen (#7), Édith Tavert-Kloechner (#9), Gisèle Roques (#3), Alice Sellier (#14), Paulette Neyraud (#12), Andrée Henry-Lucq (#11), Evelyne Golhen (#5), Eliane Savelli (#8), Micheline Bejaud (#13), Jacqueline Biny (#6), Odette Roques (#10), Thérèse Marfaing (#4). El 1901, es van publicar el primer conjunt de regles "oficials" per al bàsquet femení. La pista femenina va romandre dividida en tres seccions fins al 1938, i després dues fins al 1971. Finalment, es consideraria que un partit a pista completa no seria perjudicial per al físic femení. El 1971 les regles del bàsquet femení va adoptar definitivament el format de cinc jugadores amb la regla del tir de 30 segons. Cap al 1925 el bàsquet americà femení estava força desenvolupant:i 37 estats americans tenien un torneig a secundària. El 1926, l'Amateur Athletic Union va patrocinar el primer partit femení jugat sota les regles masculines, i el 1936, l'equip All American Red Heads es va enfrontar a equips masculins.
El primer Campionat d'Europa de bàsquet femení de 1938, es va celebrar a Roma sota el règim feixista, del 12 al 16 d'octubre de 1938. El torneig es va organitzar sota els auspicis de la Federació Internacional de Bàsquet (FIBA), a través de la zona FIBA Europa. El podi quedaria establert per: Itàlia, Lituània i Polònia. Caldria esperar al 1950 per la segona edició del Campionat d'Europa que se celebrà a Budapest el 1950. L'or el guanyaria la Unió Soviètica, mentre que Hongria i Txecoslovàquia reberen la plata i el bronze respectivament. Anne-Marie Colchen, per França seria la màxima anotadora d'aquest campionat. La tercera edició arribaria a Moscou el 1952, on es confirmaria el domini dels països del bloc de l'est fins a mitjans de 1980 amb el següent podi: Unió Soviètica (or), Txecoslovàquia (plata), Hongria (bronze). miniatura|280x280px|Onésima Reyes, subcampiona del Món per Xile en la primera edició del Campionat del Món de bàsquet femení el 1953. A partir de la creació d'un Campionat del Món de bàsquet femení el 1953 les perspectives d'aquest esport van canviar decisivament. Estats Units (or), Xile (plata) i França (bronze) inaugurarien el palmarès mundial. Cal destacar la jugadora xilena Onésima Reyes que va competir amb la seva selecció durant les dècades de 1950 i 1970, participant en 17 campionats internacionals, i assolint el subcampionat el 1953, on fou la màxima anotadora pel conjunt xilè amb 82 punts. En els Jocs Panamericans, el bàsquet femení s'inauguraria a Ciutat de Mèxic el 1955, i les següents edicions a Chicago (1959) i Sao Paulo (1963) amb victòria estatunidenca en les tres primers edicions i amb la inclusió al podi de Xile i Brasil en cada edició.
Per tant, el bàsquet femení va continuar sent principalment una activitat recreativa a Amèrica del Nord durant diverses dècades. Una variant específica anteriorment anomenada "Bàsquet Femení", l'actual netball, va guanyar una força moderada en alguns països, amb regles que excloïen notablement el dribbling i reduïen encara més el contacte entre les jugadores. Es va desenvolupar principalment als països de la Commonwealth i es va independitzar completament de la FIBA el 1960, per ser regulat per la Federació Internacional d'Associacions de Netball.
Creixement a la dècada de 1970-1980 A Europa, el bàsquet va esdevenir un dels principals esports d'equip jugats per dones. Del 1960 al 1975, els soviètics van afirmar el seu domini als campionats mundials, mentre que el Daugawa Riga, actual TTT Riga va dominar les competicions europees des de 1960 fins a 1982 amb 18 títols europeus.
La Copa Ronchetti, coneguda inicialment com a Campionat de Clubs Campions de Copa de la FIBA, va ser una competició europea de clubs de bàsquet femení que es va disputar anualment entre el 1971 i el 2002. com a segona competició europea femenina de bàsquet. i va rebre el seu nom en homenatge a la jugadora de bàsquet italiana Liliana Ronchetti, jugadora de Palerm que va morir d'una greu malaltia a quaranta-cinc anys. Els principals equips guanyadors d'aquest període van ser Spartak Leningrad, ara WBC Spartak Sant Petersburg (4 títols), i el BC Levski Sofia amb (2 títols).
El primer torneig femení celebrar als Jocs Olímpics d'estiu de 1976. La Unió Soviètica va guanyar cinc partits consecutius, convertint-se en la campiona inaugural. Els dos tornejos següents van seguir el format de tots contra tots de sis equips, amb els soviètics defensant el seu títol el 1980 enmig del boicot liderat pels Estats Units, i els Estats Units guanyant el 1984 contra els sud-coreans, enmig del boicot liderat pels soviètics. El 1988, el torneig es va expandir a vuit equips, amb els nord-americans derrotant Iugoslàvia en el partit per la medalla d'or. esquerra|miniatura|333x333px|Uliana Semiónova, 2 medalles d'or als JJOO de Munich 1976 i Moscou 1980; tricampiona als Campionats del Món de bàsquet femení: 1971, 1975, 1983, i 10 medalles d'or al Campionat d'Europa de bàsquet femení entre 1968 i 1985. Uliana Semiónova va ser un dels màxims exponents de la preeminència soviètica en aquesta època, destacant per la seva alçada de 2,13 m mai va perdre una competició oficial mentre va estar en actiu, amb ors als Jocs Olímpics d'estiu de Munich 1976 i Moscou 1980, 3 medalles d'or als Campionat del Món de bàsquet femení: 1971, 1975, 1983 i 10 medalles d'or al Campionat d'Europa de bàsquet femení, del 1968 al 1985. Fou alhora la primera jugadora no americana en ser reconeguda el 1999 al Basketball Hall of Fame, i en aparèixer al Saló de la Fama de la FIBA el 2007.
El bàsquet als Estats Units només es va desenvolupar del seu inicial paper recreatiu supervisat per l’Amateur Athletic Union després de 1972, després de l'aprovació del Títol IX, de les Esmenes d'Educació aprovades el 1972 als Estats Units, que prohibeixen la discriminació per sexe en els programes educatius finançats per l'estat i que obligava les universitats a desenvolupar competicions femenines a l'altura de les masculines.
Els esforços de l'activisme local van conduir a la creació d'equips femenins dins els instituts. Aquí cal destacar la feina de l'entrenadora Lin Dunn, que va promoure la formació d'un equip femení a Tennessee Martin a la tardor de 1969. La Commission on Intercollegiate Athletics for Women (CIAW) va organitzar el primer campionat nacional universitari, que va guanyar el West Chester State College. Després de 1972, van sorgir nombrosos obstacles per a la implementació del Títol IX tant localment com dins de la National Collegiate Athletic Association (NCAA). En conseqüència, les competicions van ser organitzades independentment de la NCAA per l'l'Association for Intercollegiate Athletics for Women (AIAW). Entre els equips importants d'aquesta època hi havia la Delta State University, entrenada per Margaret Wade, que més tard donaria el seu nom al Wade Trophy. Del 20 al 23 de 1974 el torneig final de l'AIAW va rebre cobertura televisiva i radiofònica; el dia 27, l'Immaculata College va derrotar les Maryland Terrapins per 85-63 en el primer partit retransmès per una cadena de televisió nacional. El mateix Immaculata derrotaria el Queens College per 65-61, en el primer partit jugat al Madison Square Garden, amb 12.000 espectadors.
Consolidació: 1981-2000 Les lligues professionals europees van començar a professionalitzar-se a la dècada del 1980, una tendència consolidada en la dècada del 1990. L'Eurolliga va permetre que competissin vint dels millors equips europeus. Després d'un breu període de declivi a la dècada del 1990, a partir del col·lapse de l'URSS, la lliga russa va revifar, amb l'equip italià AS Vicenza del 1982-1987. El Dorna Godella ho faria en dues edicions consecutives: 1991-1992, els seguiria el Pool Comense, i a continuació les franceses de CJM Bourges Basket i la Union sportive Valenciennes Olympic fins a finals el 2000.