miniatura|L'estela líbia del genet d'Abizar (que representa un genet númida barbut armat amb un escut i tres javelines, que agita la mà. Al seu costat hi ha una petita figura i un animal de dues potes. Conté inscripcions en escriptura tifinag. Descoberta al poble d'Abizar a Tizi Ouzou el 1858 i exposada al Museu Nacional d'Antiguitats i Arts Islàmiques La història d'Algèria en l'antiguitat comença amb l'establiment de llocs comercials fenicis, i després cartaginesos, a la costa mediterrània, abans de l'aparició dels primers regnes amazics, que van deixar escrits en escriptura tifinag. Aquests van ser principalment els dels gètuls al sud de l'àrea, després els garamants i en acabant els númides. Més tard hi van arribar els romans, els vàndals arians i els romans ortodoxos. La conquesta musulmana del Magrib al marca el final de l'època antiga.

Gètuls Els gètuls habitaven parts del nord d'Àfrica al primer mil·lenni abans de la nostra era. L'historiador grec Estrabó els cita al tornant de la nostra era com el «poble menys conegut, però el més nombrós d'Àfrica, després dels egipcis».

La llegenda cartaginesa explica que el príncep dels gètuls proposà matrimoni a Elissa (o Dido per als romans), la reina fundadora de Cartago, al voltant de l'any 815 ae. Tanmateix, les referències en l'antic Egipte a certes tribus gètules es remunten al 1350 ae al voltant del regnat d'Akhenaton de la XVIII dinastia, que esmenten el comerç de bestiar amb aquest poble. Una altra llegenda fa que l'inici del calendari amazic es remunte a una victòria de Sheshonq I sobre el faraó Psusennes II, al voltant dels anys 949-943 ae. Segons aquesta llegenda, Sheshonq (en amazic Sheshnaq) i les seues tropes eren gètuls del sud-oest d'Algèria, i es diu que Sheshnaq es casà el 952 ae amb la filla del faraó per a governar Egipte des de Busbatis i fundar la XXII dinastia. En conseqüència, totes les conquestes d'aquest faraó a l'Orient Pròxim i a Palestina es poden considerar "gètules" i el saqueig de Jerusalem, un esdeveniment bíblic,La Bíblia, en el Primer llibre dels reis, situa aquest episodi al Regne de Roboam, fill de Salomó, que hi regna del 931? al 913?: El cinqué any del rei Roboam, el rei d'Egipte, Sheshonq, marxa contra Jerusalem. Li havia lliurat els tresors del Temple de Jahvé i els del palau reial, absolutament tot, fins i tot tots els escuts d'or que Salomó havia fet: 1 Reis 14:25. s'atribueix al cap gètul dels Meixweix.

En qualsevol cas, els gaetulis eren originalment nòmades, un poble a cavall de l'estepa sahariana del nord, ara un desert, que, a mesura que l'aridesa empitjorava, es van concentrar als oasis del Sàhara algerià central, en especial en el que ara és el territori dels nemencha, als actuals Souk Ahras i Tebessa. Vivint sobretot del pastoralisme transhumant, els gaetulis també controlaven dues rutes comercials: la carretera que duu a Salé (actual Marroc) i la que porta a Madaure (actual M'daourouch a la província de Souk Ahras). Més d'un mil·lenni després, els amazics sanhadja i zenates van adoptar la mateixa forma de vida. És probable que els gètuls, possiblement part dels antics pobles libis, descobrissen el cavall pels egipcis, i aquests pels pobles de l'Àsia central. Havent desenvolupat una cavalleria eficaç, els gètuls començaren a atacar ocasionalment les poblacions assentades del nord. Entre els segles  i  aC, els gètuls eren una força poderosa a la regió. Després d'haver patit derrotes contra actors polítics, es van contractar cada cop més com a mercenaris, per exemple el 264 ae, durant la Primera Guerra Púnica, al servei del general cartaginès Anníbal Giscó.

Llocs comercials fenicis a Algèria (1250 a 146 ae) miniatura|Expansió del territori cartaginés abans de la Primera Guerra Púnica, cap a 264 ae En els seus esforços per expandir la xarxa comercial per tota la conca de la Mediterrània, els fenicis intentaren establir contacte amb les poblacions del nord d'Algèria ja des del 1250 abans de la nostra era. Després que la princesa Elyssa (Dido) fugís al Magrib oriental (l'actual Tunísia), on fundà Cartago el 814, els cartaginesos van intentar empényer els seus vaixells fins a Ibèria (l'actual península Ibèrica).

La costa del Magrib, esquitxada de bancs d'arena i esculls, era difícil de navegar per als primers vaixells cartaginesos. Per tant, amb l'acord de les poblacions locals, amb qui mantenien vincles comercials, els cartaginesos establiren llocs comercials cada 30 o 40 quilòmetres al llarg de la costa algeriana, una distància equivalent a un dia de navegació. Així és com es fixaren els llocs comercials fenicis d'Annaba, Skikda, Collo, Gíger, Bugia, Dellys, Alger, Tipaza, Sersell, Ténès, Bethioua i Ghazaouet. Aquests llocs comercials tingueren un paper crucial en el comerç mediterrani, així com en l'evolució de les cultures autòctones, amb el bescanvi d'idees i la comunicació. Segles més tard, aquests llocs comercials, els utilitzarien els númides, que els van ocupar, i després els romans, que els van colonitzar i els feren servir per a la conquesta d'Algèria. Els cartaginesos van tenir tant d'èxit en el seu comerç que van establir llocs comercials fins i tot a l'interior del nord d'Algèria, dins de pobles ja existents com ara Sarim Batim, que els númides anomenaven Cirta (l'actual Constantina) o Tiddis, a 17 km de de Cirta.

D'aquesta penetració dels cartaginesos enmig de les poblacions africanes resultà una mena de fusió que donà lloc a una gran comunitat ètnica i cultural. La civilització de Cartago s'hi va imposar a poc a poc, però al seu torn, certs costums indígenes influïren en els cartaginesos. Amb aquesta "africanització", que l'enriquí encara més, la civilització púnica pertangué autènticament al patrimoni cultural nord-africà.F. Decret, Carthage ou l'Empire de la mer, pàg. 113-114, París, Le Seuil, 1977.

Segons Jérôme Carcopino, "no hi ha pas dubte que aquestes colònies, a la llarga, van formar tants centres d'una civilització mixta que, xino-xano, es va estendre des de la costa fins al continent i feu que l'esperit de Cartago prevalgués sobre tot el nord d'Àfrica durant mil·lennis".

El Sàhara dels garamants (-500 a l'any 500) Els garamants foren un poble que va dominar el Sàhara durant un mil·lenni en l'Antiguitat, si fa no fa del 500 abans de la nostra era fins al 500.

La qüestió del seu origen exacte continua oberta. Encara n'hi ha dues hipòtesis vàlides: la primera suggereix que els garamants estaven relacionats amb els gètuls. A diferència d'aquests, no van emigrar a la costa mediterrània i es quedaren al desert, ocupant la zona després que els gètuls se n'anassen cap al nord. L'altra hipòtesi suggereix que els garamants eren un poble que provenia d'una àrea diferent del Sàhara (Àfrica subsahariana o Àsia). L'ús de l'escriptura tifinag, però, per part dels garamants i la semblança entre les seues cavalleries probablement indiquen que els garamants estaven relacionats amb els gètuls, i que s'havien establert al Sàhara en lloc d'al nord.

Es creu que el terme garamant prové del nom de la capital, Tagharma, que en amazic antic (a prop de capsià) significa 'ciutadella fortificada'. Tagharma, o Garama en la seua forma grecollatina, seria el Germa modern. Es creu que els garamants es van originar a la regió de Fezzan (a l'actual Líbia) i que van fundar un regne que s'estenia en desenes de milers de quilòmetres quadrats al Sàhara, cobrint parts dels països actuals de l'àrea, Algèria, Líbia, Mali, Txad i Níger. La geografia del seu regne, l'habilitat dels seus guerrers i genets, l'ús del tifinag, així com la domesticació del dromedari, recorden l'actual confederació tuàreg, i és probable que els garamants fossen els seus avantpassats directes, tot i que això no està pas confirmat.

El Regne dels garamants va prosperar controlant les rutes comercials saharianes i establint rutes comercials entre l'Àfrica subsahariana i la Mediterrània. Els garamants van lluitar constantment des del segle V abans de la nostra era al contra els pobles negres de l'Àfrica subsahariana per a afirmar el seu control sobre aquestes rutes comercials. També van desenvolupar l'agricultura al voltant dels seus oasis fortificats i així esdevingueren un poble molt poderós. La seua sobirania s'estenia des del Txad fins al Fezzan, i des del Tassili (Ahaggar) fins a Gao, a la vora del Níger. L'historiador grec Heròdot (IV, 183) escrigué sobre aquest poble saharià uns 50 anys després de l'inici del seu regnat:

"A deu dies de viatge des d'Augila, també hi ha un turó de sal i una font d'aigua, en què creixen palmeres a dojo, com ho fan a prop d'altres alterons de sal. Aquesta zona està habitada per un poble anomenat garamants, un poble molt poderós que colga la sal amb fang abans de plantar els seus conreus. És ací on la ruta cap a la terra dels lotòfags és la més curta, un viatge de trenta dies. A la terra dels garamants, es troben bous que, quan pasturen, caminen cap enrere. Ho fan perquè les banyes els sobreïxen tan endavant sobre els caps que, si caminassen mentre pasturen, les banyes se'ls enfonsarien a terra. Aquesta és l'única manera per què es diferencien d'altres bous, juntament amb el gruix i la duresa de les pells. Els garamants tenen carros tirats per quatre cavalls, amb què percacen els etíops troglodites, que, de tots els pobles la paraula dels quals ha arribat a les vostres orelles, són, amb diferència, els més ràpids a peu. Els troglodites viuen de serps, fardatxos i altres rèptils de la mateixa mena. El seu llenguatge, a diferència del d'altres pobles, sona com el xiscle de ratpenats..."

El poble troglodita etíop, al qual es refereix Heròdot, actualment és a les muntanyes Tibesti i forma el grup ètnic dels tubus. La cavalleria garamant es distingia al Magrib pel seu ús extensiu de carros tirats per quatre cavalls. Els garamants també llançaven a vegades atacs contra els seus veïns del nord, en particular els gètuls, els cartaginesos i els númides. La principal derrota, però, els la va infligir l'Imperi romà, que, amb el suport dels gètuls i sota la direcció de Balb, cònsol romà a Àfrica, va envair el seu regne i n'ocupà la capital, Tagharma (Garama). Els garamants van mantenir un cert grau d'autonomia malgrat l'ocupació, gràcies a la immensitat del Sàhara i al seu retorn a les tradicions nòmades. Els garamants es van revoltar i fins i tot van donar suport a la rebel·lió de Tacfarines al nord del país a començament del segle I, però Roma finalment hi va prevaler.

La càrrega d'aquesta tutela sobre el poble saharià es feu considerable. Després que l'imperi adoptàs el cristianisme, els garamants van fer el mateix cap a finals del segle IV. Els garamants desapareixen a poc a poc dels registres històrics a partir d'aquesta data, per diferents raons. En primer lloc, després de la mort de l'emperador Teodosi I, l'Imperi romà experimentà un període de turbulència interna i els garamants van recuperar la independència. D'altra banda, com que el seu regne s'havia esquinçat, no van dur a terme cap acció política o estratègica concertada fins a l'arribada de l'islam tres segles més tard, moment en què ja no es feien anomenar garamants.

L'estat de Numídia: (250 ae a 25 ae) miniatura|Mauretania Tingitana (oest) [taronja], Mauretania Caesariensis (centre-oest) [taronja], Numídia (centre-est) [rosa] i Àfrica (est) [rosa] miniatura|Medghassen, el lloc d'enterrament dels reis númides a Batna, a l'Aurés, Souvenirs d'une exploration scientifique dans le nord de l'Afrique, Jules-René Bourguignat. i patriarca dels zenates i els sanhaja, etc., segons Ibn KhaldunIbn Khaldoun, Histoire des Berbères. El mausoleu de Medghassen, als Aurés, data de l'any 300 abans de la nostra era. Aquest monument númida és el mausoleu més antic d'Algèria.