El Concert per a violí en re major, op. 77, va ser compost per Johannes Brahms entre l'estiu i inicis de tardor de 1878, amb revisions l’hivern següent. El va dedicar a Joseph Joachim, que el va estrenar l'1 de gener de 1879 amb el mateix Brahms dirigint la Gewandhaus de Leipzig.

Consta de tres moviments: Allegro non tropo Adagio Allegro giocoso, ma non troppo vivace. Poco piu presto.

Origen i context Brahms va enllestir el seu Primer Concert per a piano el 1858. Anys més tard, entre 1878 i 1881, va compondre el Segon Concert, d’un caràcter més serè i lluminós, en contrast amb la intensitat romàntica del primer. En aquell mateix període, va iniciar també la creació del seu destacat Concert per a violí.

Brahms no dominava el violí, però des de jove havia estat molt vinculat a aquest instrument gràcies a la seva activitat com a pianista acompanyant de violinistes. Un paper clau en aquest àmbit el va tenir la seva estreta amistat amb Joseph Joachim, un dels grans virtuosos del segle XIX. Joachim va ser una figura decisiva en la recuperació i consolidació del Concert per a violí de Beethoven, que va passar de ser poc apreciat a convertir-se en una obra essencial del repertori. També va donar a conèixer diverses peces importants, com la Fantasia per a violí i orquestra (1854) i el Concert per a violí de Schumann —aquest darrer en audicions privades—, així com la versió definitiva del Concert per a violí núm. 1 de Max Bruch (1868). Igualment, va ser l’intèrpret de referència en l’estrena del Concert per a violí de Brahms i del seu Doble concert per a violí i violoncel.

miniatura|Joseph Joachim

El paper de Joseph Joachim va ser determinant en la concepció del Concert per a violí de Johannes Brahms. El crític Eduard Hanslick va dir que el concert era «el fruit madur de l’amistat entre Joachim i Brahms». El compositor va recórrer constantment al seu criteri durant el procés de creació, i la seva empremta es percep tant en l’escriptura de la part solista com en l’equilibri general de l’orquestra. Mentre treballava en l’obra, Brahms va escriure a Joachim: «Després d’haver-la escrit, realment no sé què en pensaràs de la part solista per si sola. Evidentment, la meva intenció és que la corregeixis, sense perjudicar la qualitat de la composició, i que, si creus que no val la pena orquestrar-la, m’ho diguis. Estaré satisfet si marques aquelles parts que siguin difícils, incòmodes o impossibles de tocar. Tot plegat consta de quatre moviments».” (La versió final en té tres.) Joachim va respondre: «Em fa molta il·lusió saber que estàs escrivint un concert per a violí en quatre moviments! He mirat el que m’has enviat i hi he fet algunes anotacions i modificacions, però sense la partitura completa no puc dir gaire cosa. Tot i així, puc entendre’n bastant, i hi ha molta música de violí realment bona, però si es pot tocar amb comoditat en una sala de concerts calorosa, això ja s’haurà de veure».

Tot i que Brahms també va consultar altres violinistes destacats, com Pablo Sarasate o Émile Sauret, cap d’ells no va influir-hi de manera tan decisiva.vÉs probable que Joachim també contribuís a familiaritzar Brahms amb el Primer Concert per a violí de Max Bruch. Les semblances entre ambdues obres ha portat a pensar erròniament que Bruch imitava Brahms, quan en realitat la relació d’influència va ser inversa.

Brahms acostumava a compondre algunes de les seves obres més importants durant els estius, que passava en entorns tranquils del camp austríac. El 1878, any del Concert per a violí, va instal·lar-se a Pörtschach, a la vora del llac Wörthersee, a Caríntia. L’any anterior, mentre escrivia la Segona Simfonia, havia comentat que en aquell paisatge les melodies semblaven sorgir amb facilitat, com si només calgués recollir-les.

Recepció La recepció inicial del concert no va ser entusiasta. Les primeres crítiques van oscil·lar entre la fredor i la duresa. En una interpretació amb l’Orquestra del Conservatori de Berlín, un diari va lamentar que els estudiants haguessin d’enfrontar-se a una obra d’aquella mena, i el violinista vienès Joseph Hellmesberger pare la va definir amb ironia com un «concert no per al violí, sinó contra el violí». Aquestes reaccions van afectar Brahms, que es va mostrar desanimat. Malauradament, això va tenir conseqüències per a la seva producció: va destruir l’esborrany d’un segon concert per a violí que ja tenia avançat.

Més enllà de Joachim, molt pocs violinistes es van atrevir inicialment amb l’obra. De fet, alguns solistes no se sentien especialment atrets per ella, ja que les seves dificultats no sempre resulten evidents per a qui l'escolta. Les exigències tècniques, en lloc de mostrar-se de manera espectacular, estan pensades per sonar amb naturalitat i fluïdesa; això fa que no siguin especialment útils per lluir un virtuosisme ostentós davant del públic.

Només uns quants violinistes s’atrevien a interpretar el concert, entre ells Richard Barth, Hugo Heermann i Adolf Brodsky —aquest últim conegut també per haver afrontat l’estrena del difícil concert de Txaikovski uns anys abans. En aquell context, una jove de dinou anys, Marie Soldat-Roeger, va interpretar l’obra davant del compositor, que va quedar profundament impressionat pel seu talent. Això el va portar a tocar amb ella en concert i a facilitar-li l’accés a les classes magistrals de Joseph Joachim.

Anàlisi musical Pel que fa a l’escriptura del solista, el biògraf Karl Geiringer assenyalava que, tot i l’altíssim nivell tècnic que requereix, el concert evita deliberadament el virtuosisme com a finalitat en si mateixa. Per a Brahms, l’expressió musical i la coherència artística eren sempre prioritàries, per damunt de qualsevol efecte brillant destinat a impressionar. Encara que el mateix compositor —i també Joachim— reconeixien que no dominava a fons la tècnica violinística, la part solista presenta reptes considerables, especialment en la mà esquerra: dobles cordes exigents, grans salts d’interval i una afinació precisa en el registre agut després de passatges greus. Tot i demanar consell, Brahms solia seguir el seu propi criteri, incorporant només parcialment les suggerències rebudes.

Els concerts per a violí de Txaikovski, Brahms i Beethoven comparteixen diversos trets curiosos. En el moment de la seva estrena, tots tres van ser considerats extremadament difícils, gairebé impracticables; amb el temps, però, s’han convertit en pilars del repertori violinístic. A més, els tres estan escrits en la tonalitat de re major. Aquesta coincidència no és casual. El violí està afinat en sol, re, la i mi, les anomenades cordes a l’aire, que es poden fer sonar sense necessitat de pressionar-les amb els dits. Aquestes notes ofereixen una ressonància especial i faciliten l’execució de passatges ràpids, fet que converteix tonalitats com re major en especialment idònies per a l’instrument.

1r moviment: Allegro non troppo El primer moviment destaca per una introducció orquestral molt extensa. Quan el violí entra finalment, no ho fa presentant el tema principal, sinó amb una mena de cadenza ampliada que li permet afirmar-se davant d’una orquestra que ja ha establert el discurs. Durant aquest passatge, l’acompanyament queda en segon pla, i el solista aconsegueix equilibrar el pes inicial de l’orquestra. Només després d’aquesta afirmació pot exposar el tema principal, sovint en el registre agut, amb un caràcter especialment expressiu.

2n moviment: Adagio En el moviment lent, el protagonisme inicial recau en l’orquestra, concretament en els vents. El violí no presenta el tema, sinó que hi intervé de manera més discreta, embellint-lo i dialogant-hi sense assumir-ne el lideratge. La seva funció és més aviat comentar i enriquir el material musical, mantenint així una clara separació de rols amb l’orquestra.

3r moviment: Allegro giocoso, ma non troppo vivace. Poco più presto El final adopta un caràcter viu i dansaire, amb influències de la música popular hongaresa que tant fascinava Brahms. El violí hi assumeix un paper gairebé rapsòdic, evocant l’estil dels violinistes gitanos. El diàleg entre solista i orquestra esdevé aquí més equilibrat i col·laboratiu, com si la tensió inicial del concert es resolgués en una complicitat plena entre tots dos.

Referències

Categoria:Obres de Johannes Brahms Categoria:Concerts per a violí del Romanticisme Categoria:Composicions musicals del 1879 Concert Violi Brahms Categoria:Concerts de la dècada del 1870