miniatura|157px|«Pepita Melia, la gentil tiple que cada dia agrada més i és més aplaudida en ABC»» (La Hoja de Parra, 1911) «Psicalipsi»Què ens van deixar els anys daurats del Paral·lel?, ara.cat, 22 de setembre de 2023De cuplets i transvestits, El Periódico, 8 de setembre de 2010 i els seus derivats adjectius «psicalíptic» i «psicalíptica» són termes de l'argot teatral i literari espanyol de la primera meitat del segleXX.
Etimologia El terme fou recollit el 1917, al Diccionario de la Lengua Española de José Alemany y Bolufer,definida per l'Acadèmia com a manifestació "múrria" de l'erotisme amb ‘intenció maliciosa’ de fons sexual, partint d'una posició moralista del pensament. L'etimologia grega proposada pels acadèmics de la llengua és del grec «σῦκον», figa, i «ἄλειψις», fregament o acció d'untar. Joan Corominas –segons el viccionari– dona com a etimologies «sỹkon» (vulva) i «aleiptikós» ("massatjador"), i Federico Ruiz Morcuende el situava encunyat en la primavera de 1902 per a l'anunci d'una ‘novel·leta pornogràfica’.
Història 157px|miniatura|«Nuestras artistas. ¿...?» (La Hoja de Parra, 1911)|left Prenent picades d'ullet i pautes del teatre de varietats, el sainet, el 'género chico', en general, i la revista musical espanyola, en particular, la moda psicalíptica que havia nascut al Teatro Eslava va inundar els escenaris més populars de Madrid. L’anomenada "ola verde", castissa, espontània i vulgar com un quart de segle abans havien estat els «bufos madrileços». El furor psicalíptic, fill del cuplet eròtic i amb pretensions literàries com la seva germana l'astracanada, inundaria els subgèneres teatrals fruit del teatre per hores. Va aconseguir caràcter nacional amb la "revista de varietats", i nominalment arribaria a generar peces com la titulada El arte sicalíptico, sainet líric en un acte i dos quadres, publicat en 1907.. Ja en el segle segle XXI podria destacar-se l'estudi dedicat al tema pel periodista António Gómez: Las picardías de nuestros abuelos.
Origen de la psicalíptica miniatura|«La sicalipsis a la orden del día» (Diario de Valencia, 1912)El crític Augusto Martínez Olmedilla en el seu Anecdotario de la farándula madrileña descriu algunes anècdotes sobre el suposat origen de la sicalipsis i el sicalíptic, excrescència lexicogràfica com abans havien estat les suripantas i després el soflamen.Les suripantas, també 'd'origen grec' i nascudes en l'obra El joven Telémaco de José Rogel Soriano, van prendre el seu capritxós nom de la tornada que un cor de belles i seductores interpretava en aquesta peça, joia dels referits "bufos madrileños", i que el seu cantable macarrònic sonava així: «Suripanta la suripanta, macatrunqui de somatén, sunfáriben sunfaridon, melitónimen sonpén». Quant a l'origen del terme soflamen, que no arribaria a sortir d'entre bastidors però va ser molt popular en els camerinos, feia referència a una pasta emmotllable usada pels actors per a caracteritzar els seus rostres, desfigurant les faccions, creant botó i altres inflors, augmentant nassos, pòmuls, barbetes i fins a orelles. Olmedilla, tirant de llegenda potser, atribueix el seu origen a l'actor Pepe Santiago, que envaït en la intimitat del seu camerino per un pesat quan s'estava aplicant la pasta i preguntat pel seu nom, l'actor va respondre molt seriós: "Es diu soflamen". Anècdota que es va fer molt popular entre els fills de Talia. I atribueix l'origen rocambolesc de la paraula a l'editor barceloní Ramón Sopena López que amb motiu de la publicació del seu luxós Portfolio del desnudo (amb pintures famoses i fotos de dones encara més famoses en la seva època), i comunicant-li les seves expectatives al periodista Félix Limendoux, encarregat de redactar els peus de les làmines, li va dir: Tot sembla indicar que l'editor va voler dir "apocalíptica" o una cosa similar. Però Limendoux, amb instint periodístic, va apuntar la paraulota i la va usar a preu fet com eslògan del Portfolio del desnudo. Poc després, els crítics teatrals van recollir la troballa per a aplicar-la a l’ "ola verde" que negava les taules del teatre nacional. La versió d’Olmedilla sembla coincidir amb la de l'erudit Corominas que la considerava «una "creació comercial arbitrària", en la invenció de la qual han pogut contribuir altres paraules com a sibarític, apocalíptic, etc.».
Vegeu també Astracanada Teatro Chino de Manolita Chen
Notes
Referències
Bibliografia
Categoria:Teatre musical Categoria:Teatre a Espanya