Piero Zuccheretti, en el registre civil Pietro (Roma, 4 maig 1931 – Roma, 23 març 1944) va ser un nen italià que, amb dotze anys, va ser la víctima civil més jove de l'atac de Via Rasella, perpetrat contra les forces d'ocupació nazis pels partisans del GAP (Gruppi di Azione Patriotica) durant la Segona Guerra Mundial.
Biografia Piero Zuccheretti i el seu germà bessó Giovanni van néixer a Roma el 1931, fills de Luigi Zucchere i Angela Anello. El seu avi matern, Pietro Anello, des del 1929, dirigia un petit laboratori fotogràfic al centre de Roma. Els bessons van ser separats en néixer: Piero va ser confiat al seu avi i Giovanni va romandre amb els pares. A partir dels onze anys, Piero va començar a treballar, com a aprenent, a l'optica de Via degli Avignonesi, de la qual el seu avi era copropietari.
Mort esquerra|miniatura|La zona de Via Rasella amb la indicació del lloc de l'explosió i el punt on es van fotografiar les restes de Zuccheretti El 23 de Març de 1944, Zuccheretti va ser colpit de ple per l'explosió de l'artefacte que va esclatar a la Via Rasella, al pas de l'onzena companyia del tercer batalló nazi de les SS Polizei regiment Bozen. L'atac, planejat pels Grups de Resistència Patriòtica, es va dur a terme mentre els Aliats lliuraven la Batalla de Montecassino, a 118 Km. de Roma i estava encaminat a desestabilitzar les forces alemanyes, obligant-les a respectar l'estatus de Roma com a ciutat oberta i alhora provocar una insurrecció entre la població civil.
En l'acció, ideada per Giorgio Amendola, Ricardo Terzulli i Carlo Salinari, van participar onze partisans. Rosario Bentivegna, disfressat d'escombriaire, va fer explotar un carretó de la neteja que contenia divuit quilos de trinitrolué i fragments metàl·lics, que van provocar l'aniquilació de la companyia, amb 33 soldats morts i uns 110 ferits, 60 dels quals eren soldats i la resta civils, dos dels quals van morir a l'acte, Antonio Chiaretti i el nen Pietro Zuccheretti que, per la violència de l'explosió, va sortir projectat a desenes de metres. Umberto Ferrante, un impressor que els alemanys van detenir immediatament després de l'explosió, recorda: «Tan bon punt vam sortir de la impremta, amb les mans aixecades, ens vam trobar davant d'una escena que mai oblidaré. El tors del nen havia estat llançat a mig turó; vint o trenta metres per sobre del Palazzo Tittoni».
Davant de la magnitud d'aquell fet, el mateix Hitler va ordenar, en represàlia, l'execució de deu italians per cada soldat mort. Un dia després, el 24 de març, va començar l'operació, gestionada pel general Albert Kesselring i el cap de la Gestapo Herbert Kappler; mentre que els capitans de les SS, Erick Priebke i Karl Hass, van seleccionar els presoners i van supervisar les execucions, que es va saldar amb 335 víctimes, escollides entre presoners italians i jueus. La víctima més jove va ser Michele di Veroli, un noi jueu de quinze anys, detingut juntament amb seu pare, també assassinat, només cinc dies abans. El fet és conegut com la Massacre de les Fosses Ardeatines.
Rosario Bentivegna i De Simone, en un llibre publicat el 1996, va escriure: «Aquell dia Piero Zuccheretti anava a treballar, però, no se sap per quina raó, es va saltar la seva parada habitual l'autobús, davant del Messaggero, i va baixar a la Piazza Barberini, cantonada amb la Via Quattro Fontane i en comptes d'anar a la feina a la Via degli Avignonesi, va continuar cap a la Via Rasella, on va arribar quan cremaven els últims centímetres de la metxa i els dos membres del GAP Paolo (Rosario Bentivegna) i Elena (Carla Capponi) ja s'havien escapolit, just en el moment que el front de la columna alemanya avançava cantant. Potser va ser la remor del pas rítmic dels soldats de Bozen i la seva cançó de guerra el que va atreure el noi cap a Via Rasella.»
Segons Giovanni Zuccheretti (el germà bessó) les despulles del nen va ser reconegudes pel seu pare i el seu oncle en dos llocs diferents: a la Via Rasella i al dipòsit de cadàvers; el pare el va reconèixer fàcilment, malgrat l'esquarterament del cos, perquè el cap va romandre intacte i la cara il·lesa.
El 26 de març, l'Agència Stefani va atribuir la mort de set italians més a l'acció dels partisans, indicant-los com a «gairebé tots dones i nens», mentre que, quatre dies després, L'Unità va informar que «dones i nens» havien estat assassinats per trets disparats pels alemanys després de l'atac.
El funeral de Piero Zucheretti es va celebrar el 28 de març a la Chiesa Nuova.
Després de la Guerra El 22 de juny de 1946, el govern de Ferruccio Parri, amb el ministre de justícia Palmiro Togliatti, buscant la reconciliació i pacificació d'itàlia, va promulgar una llei d'aministia i un indult que va deixar en llibertat milers d'antics jerarques i col·laboradors feixistes, exonerats de qualsevol delicte comès durant la Segona guerra Mundial.
El procés Kappler (1948-1952) El 1948 es va incoar un procés, en primer grau, contra Herbert Kappler, l'executor de la massacre de les Fosses Ardeatines, que havia sigut capturat pels anglesos i extradit a Itàlia. Durant els interrogatoris, en referir-se a l'atemptat de Via Rasella, va declarar que en arribar al lloc dels fets «havia quedat commòs en veure la matança i adonar-se que entre les víctimes hi havia un nen».
Bentivegna, que també va ser cridat com a testimoni, va afirmar que moltes de les víctimes civils, van ser causades per les ratxes de metralladora que, com a reacció, van començar a disparar els soldats supervivents.
Kappler va ser condemnat a cadena perpètua. Va estar reclòs a la presó de Gaeta, fins que el 1976, malalt de càncer, va sortir per ser internat en un l'hospital, d'on es va fugar el 1977.
Memòria històrica i procés civil per l'atemptat de Via Rasella (1949-1957) El 1949, un grup de ferits de l'atac a Via Rasella i també familiars de les víctimes de les Fosses Ardeatines van emprendre accions civils contra tres membres de la junta militar del CLN central —Giorgio Amendola, Riccardo Bauer, Sandro Pertini— i els gappisti Carlo Salinari, Franco Calamandrei, Rosario Bentivegna i Carla Capponi, per tal d'obtenir una compensació pels danys i perjudicis. L'existència del dret a una compensació es va excloure en els tres nivells de judici (1950, 1954, 1957), ja que l'atac es va considerar un acte de guerra atribuïble a l'Estat italià i, per tant, legítim segons el sistema legal italià.
El Procés Priebke (1996) Erick Priebke, ex capità de les SS, va ser extradit de l'Argentina on havia fugit i viscut en absolut anonimat durant més de cinquanta anys. Va ser condemnat a cadena perpètua el 1998, però, per la seva avançada edat, va estar en arrest domiciliari fins a la seva mort a Roma el 2913, als cent anys.
El procés penal per l'atemptat de Via Rasella (1997-1999) Novament el 1996, Giovanni Zuccheretti, juntament amb Luigi Iaquinti (nebot d'una altra víctima de l'explosió, Antonio Chiaretti), van presentar una denúncia contra l'ex-Gappista Rosario Bentivegna, iniciant un procediment penal que va ser objecte de polèmiques molt dures. El 16 d'abril de 1998, el jutge d'instrucció Maurizio Pacioni, del Tribunal de Roma, va declarar que l'atac a la Via Rasella no havia estat «un acte legítim de guerra», sinó una massacre punible per la llei, concloent, però, amb una ordre d'arxivament, ja que «l'atac es podia classificar com a massacre, però s'emmarcava en l'amnistia atorgada pel Reial Decret del 5 d'abril de 1944», ja que el seu propòsit responia a l'objectiu d'«alliberar Itàlia dels nazis».
Els partisans implicats en el procés —Rosario Bentivegna, Carla Capponi i Pasquale Balsamo— van apel·lar, impugnant, entre altres coses, la qualificació de l'atac com a massacre (en lloc de com a acte legítim de guerra). El 1999, el Tribunal Penal de Cassació va acceptar el recurs i va anul·lar l'arxivament del delicte per la seva extinció a causa de l'amnistia intervinguda, substituint-lo pel fet que l'acte no es considerava un delicte i reafirmant la legitimitat de l'atac com a acte de guerra.
La demanda civil interposada per Bentivegna En resposta a la campanya de premsa, Rosario Bentivegna, amb una citació judicial notificada el 14 de juny de 1996, va demandar el periodista Chiocci, aleshores director de Il Giornale, Vittorio Feltri i l'editorial del diari Società Europea di Edizioni SpA, al Tribunal de Milà per danys i perjudicis. Entre les afirmacions que Bentivegna va impugnar com a falses i perjudicials per a la seva reputació, hi havia les que deien que els partisans havien vist Zuccheretti a prop de la bomba abans d'encendre la metxa, i que l'objectiu de l'atac del GAP eren antics soldats desarmats de ciutadania italiana; a més, Bentivegna va considerar insultant l'equivalència moral entre ell i Priebke, tal com afirmava Il Giornale.
El Tribunal de Milà va rebutjar la sol·licitud de Bentivegna, afirmant que els articles en qüestió respectaven el dret a denunciar i criticar. La sentència —entre altres coses— va afirmar que «l'estat del cos del nen, com també es pot veure a les fotos en el cas del cap a terra, separat del tronc, semblaven justificar la teoria de la seva proximitat al carret que contenia l'explosiu».
Contra aquesta sentència, l'octubre de 1999, Bentivegna es va dirigir al Tribunal d'Apel·lació de Milà. A petició de Bentivegna, l'historiador Carlo Gentile va obtenir dels Arxius Federals (Bundesarchiv) de Coblença, una sèrie de trenta-una fotografies, preses immediatament després de l'atac per un tal Koch, un fotògraf del servei de propaganda de l'exèrcit alemany. Les imatges van ser acceptades com a prova durant la vista de l'11 d'abril de 2000, juntament amb una nota del mateix Gentile. Tanmateix, entre aquestes imatges no hi havia les fotos publicades per Il Giornale i Il Tempo, ni tampoc Gentile creia que aquestes últimes poguessin haver format part del rotlle de pel·lícula conservat al Bundesarchiv: això també es va fer en consideració a la «diferència en termes qualitatius entre les fotografies de Koch i les publicades als dos diaris italians». Gentile va concloure la seva nota amb una avaluació similar a la que figurava al llibre de 1996 de Bentivegna i De Simone: «En el moment de l'atac no hi havia vorera en aquell carrer. Com que la vorada d'una calçada apareix a pocs centímetres del cos del nen esmicolat, emmarcat a la imatge en qüestió, és, al meu entendre, completament improbable que s'hagués pogut fer a la Via Rasella el 23 de març de 1944.»
Revertint el resultat de la sentència de primera instància, el Tribunal d'Apel·lació de Milà va acceptar el recurs de Bentivegna el 2003 i va condemnar Chiocci, Feltri i la Società Europea di Edizioni SpA a pagar a Bentivegna una suma equivalent a 45.000,00 euros com a compensació pels danys i perjudicis. El Tribunal d'Apel·lació va trobar, en els articles de premsa en qüestió, una sèrie d'afirmacions considerades falses i perjudicials per a l'honor de Bentivegna; en particular: la foto del cos esquarterat de Zuccheretti va ser considerada falsa; els soldats del Polizeiregiment Bozen no anaven desarmats i no era cert que tots tinguessin la ciutadania italiana; les víctimes civils en l'atac partisà van ser dues i no set; l'acusació d'incompareixença va ser falsa i també va qualificar l'atac partisà com un acte legítim de guerra contra un enemic estranger; va condemnar l'equiparació moral de partisans i nazis i, en particular, l'equiparació de Priebke i Bentivegna com a greument perjudicial per a l'honor personal i polític d'aquest últim.