La Simfonia núm. 9 en do major la Gran, o Gran Simfonia en do major, D 944, va ser composta per Franz Schubert entre 1825 i 1826 (possiblement revisada el 1828). La primera audició va ser en un assaig a la Societat d'Amics de la Música de Viena (1827 o 1828). La primera interpretació pública va ser gairebé onze anys després de la mort del compositor, el 21 de març de 1839, a la sala del Gewandhaus de Leipzig dirigida per Felix Mendelssohn.
Origen i context La Primera Simfonia de Franz Schubert data de 1813, quan tot just tenia setze anys, i les cinc següents les va compondre amb una rapidesa notable, pràcticament a raó d'una per any. Amb el temps, ell mateix tendiria a restar importància a aquestes obres de joventut. A més, existeixen diversos projectes simfònics que van quedar incomplets, no només la coneguda en si menor, anomenada Inacabada. En aquest context, la denominada “Gran” Simfonia destaca com l'única que Schubert va concebre plenament com una obra acabada i pensada per al públic, amb la voluntat explícita de situar-se al nivell de les simfonies de Ludwig van Beethoven, figura central de la vida musical vienesa en aquell moment.
Aquesta simfonia, la darrera que Franz Schubert va deixar acabada, no té una numeració única i clara: sovint s’anomena Novena, però també es troba com a Vuitena o Desena, i en fonts més antigues fins i tot apareix com a Setena. Aquesta varietat de números es deu al fet que les seves simfonies no es van editar mentre era viu —i, de fet, llevat d'aquesta, no es van publicar fins molt temps després de la seva mort. Si haguessin vist la llum en el moment de ser escrites, probablement haurien seguit un ordre cronològic ben definit. Com que això no va passar, van ser els estudiosos qui, més endavant, van haver d'establir un ordre dins la seva producció. El punt de partida va ser l'edició completa publicada a Alemanya a finals del segle XIX, que més tard es va completar amb els estudis d'Otto Erich Deutsch, responsable del sistema de catalogació amb números “D” que encara avui s’utilitza.
Tot i haver ordenat correctament les sis primeres simfonies, Deutsch i altres investigadors van equivocar-se amb la cronologia de les següents. Durant molt de temps es va pensar que la Simfonia en do major pertanyia als darrers mesos de vida del compositor, a causa de la data «März 1828» que apareix al manuscrit. No obstant això, estudis posteriors del paper han demostrat que és anterior. El sentit d'aquesta data continua sent desconegut, però no indica el moment real de la composició.
Hi ha referències documentals a una obra en què Franz Schubert treballava l'estiu de 1825, durant una estada a Gmunden i Gastein, però de la qual no es conservava la partitura. Avui sabem que aquella simfonia “perduda” no era altra que la Simfonia en do major que coneixem com a núm. 9. Per evitar confusions també se sol anomenar Gran Simfonia en do major.
Robert Schumann, en la seva faceta de crític a la revista Neue Zeitschrift für Musik, va publicar el 10 de març de 1840 una ressenya plena d'entusiasme sobre la Gran Simfonia en do major de Franz Schubert, coincidint amb la seva edició, un any després de l'estrena. De fet, l'existència mateixa d'aquesta estrena es deu en gran part a Schumann: va ser ell qui va localitzar el manuscrit, que es trobava en mans del germà del compositor, Ferdinand Schubert, i el va fer arribar al seu amic Felix Mendelssohn perquè en dirigís la primera interpretació.
Schumann va escriure:
Anàlisi musical Els records del viatge que Franz Schubert va fer l'estiu de 1825 pels paisatges alpins d'Àustria semblen reflectir-se en l'obertura de la Gran Simfonia en do major, amb l'imponent intervenció de la trompa que inicia l'obra. A partir d'aquí, les cordes despleguen un teixit sonor fluid que condueix de manera natural cap a la secció ràpida, amb una lleugeresa que pot evocar l'elegància de Gioachino Rossini. El motiu inicial de la trompa reapareix més endavant, amb una força expansiva, en la coda final.
El moviment lent, en la tonalitat de la menor, ofereix un contrast marcat: s’obre amb una línia melòdica d'una gran bellesa als vents —iniciada per l'oboè— sobre un acompanyament ondulant molt característic del llenguatge de Schubert, proper al de les seves cançons. Més endavant, aquest material dona pas a un segon tema més càlid i cantable en fa major. Com és habitual en la seva etapa madura, apareixen també irrupcions sobtades de tensió, amb passatges dissonants i carregats d'angoixa —allò que el musicòleg Hugh Macdonald ha descrit com el seu “caràcter volcànic”. Aquests contrastos, inserits dins una escriptura lírica refinada, poden suggerir una certa inestabilitat emocional.
L'Scherzo posa de manifest la seva afinitat amb el món de la dansa: combina un impuls rítmic vigorós amb una secció central més suau, de caràcter gairebé valsat, abans de reprendre l'energia inicial.
El moviment final es construeix sobre un impuls constant, gairebé incessant, que avança amb energia creixent fins a un desenllaç expansiu. Aquesta amplitud i vitalitat van portar Robert Schumann a qualificar l'obra amb la famosa expressió de “longitud celestial”.
El director Felix Weingartner, en el seu llibre The Symphony since Beethoven, responia als qui consideraven que aquesta simfonia era massa llarga:
I Andante, Allegro L'obra s’obre amb un ampli Andante de 76 compassos, en què les trompes presenten amb solemnitat un motiu de gran bellesa que actuarà com a nucli del desenvolupament posterior. Aquesta idea inicial, gairebé monumental en el seu caràcter, té una qualitat evocadora pròpia d'una inscripció gravada en pedra. En aquests primers compassos domina un esperit clarament romàntic, impregnat d'un lirisme sincer i directe.
Tot seguit s’imposa l'Allegro ma non troppo: el primer tema es desplega amb una energia decidida i un ritme ferm de marxa, compartit entre la corda i els instruments de vent. En contrast, el segon tema aporta una línia més melòdica i de caràcter popular. És ben coneguda la inclinació de Franz Schubert pel folklore hongarès, i aquí torna a fer-ne ús, assignant-lo inicialment a oboès i fagots, cosa que accentua el seu caràcter àgil i lleuger.
El desenvolupament es caracteritza per una gran inventiva, amb combinacions sorprenents i una riquesa expressiva que sembla sorgir amb naturalitat. En alguns moments, la música es torna més etèria, com si s’allunyés progressivament, per després recuperar amb força tota la seva intensitat gràcies a una preparació orquestral que culmina en passatges de gran brillantor.
II Andante con moto Aquesta empremta d'inspiració hongaresa que travessa tota la simfonia arriba aquí al seu punt més intens, gairebé com una evocació de la vida errant dels bohemis o tzigans, allunyats de la seva terra i immersos en una existència nòmada marcada per la nostàlgia. El moviment s’obre amb una melodia delicada en la menor, confiada a l'oboè, que transmet una sensació de dolça melangia.
De manera sobtada, el flux musical s’atura, com si aquesta caravana imaginària fes una pausa en el seu camí per elevar una pregària. Aquest episodi, en fa menor, té un caràcter més íntim i misteriós, però també ple d'una certa esperança. A continuació, s’estableix un diàleg subtil entre l'oboè i el violoncel, envoltat pels suaus pizzicatti de la resta de la corda, que creen una atmosfera especialment suggeridora.
Després d'aquest moment de recolliment, el viatge reprèn el seu curs: el tema reapareix, ara en la major, no com una simple repetició, sinó ampliat i enriquit, amb una expressivitat més plena que accentua el contrast entre record i moviment.
III Scherzo Tot i la seva fascinació per la música hongaresa, Franz Schubert manté aquí una identitat profundament vienesa. Aquest moviment posa de manifest el seu caràcter: un esperit inclinat a la convivència alegre, a les reunions animades i a la música de dansa, gènere en què va excel·lir amb una inspiració constant.
A diferència de Ludwig van Beethoven —que en els seus scherzi solia explorar un univers més abstracte i espiritual, amb alguna excepció com la Simfonia Pastoral—, Schubert ofereix un scherzo d'arrel més directa i terrenal. El moviment es caracteritza per un impuls viu i un ritme enèrgic, que dona pas a una secció més fluida i sensual, sobre la qual es desplega una melodia que evoca clarament l'ambient vienès.
Des del punt de vista tècnic, hi apareixen recursos propis d'un compositor plenament madur, com un passatge especialment destacat en què violins i violoncels s’imiten mútuament en forma de cànon. L'estructura del moviment inclou, com és habitual, un trio central entre l'exposició inicial i la seva represa.
IV Final, Allegro vivace La dimensió monumental d'aquesta simfonia de Franz Schubert es desplega plenament en aquest moviment, que s’expandeix amb una energia desbordant. Els metalls entonen amb decisió un himne ple d'alegria, com si una força vital incontenible impulsés la música cap endavant amb un entusiasme generós. Malgrat la seva gran extensió, el discurs flueix amb naturalitat, sense cap sensació d'esforç.
El moviment es construeix a partir de dos temes principals: el primer, presentat en terceres per oboès i fagots amb el suport dels violins a l'uníson, s’estén ràpidament a tota la fusta; el segon parteix d'una nota re reiterada amb insistència, quatre vegades, a partir de la qual es despleguen diversos ornaments que condueixen cap al clímax final.
Aquesta culminació confirma el caràcter excepcional de l'obra, considerada una fita essencial dins la riquíssima producció simfònica del .Las mejores sinfonias, pàg. 143-44 Ediciones Daimon
Referències
09 Simfonia Schubert 9 Schubert 09 Categoria:Composicions musicals del 1826