En climatologia, l'esdeveniment climàtic de 8,200 AP (abans del present) fou una ràpida caiguda de les temperatures globals que va tenir lloc fa uns 8.200 anys, i que va durar entre dos i quatre segles. Aquest esdeveniment marca l'inici de l'estatge Norgripià dins de l'època de l'Holocè. Si bé aquesta fase de refredament no va ser tan intensa com un període anterior conegut com a Dryas més jove, que va tenir lloc just abans de l'inici de l'Holocè, encara va ser significativa. Durant l'esdeveniment de fa 8.200 anys, els nivells de metà atmosfèric van disminuir en 80 parts per mil milions, una reducció del 15%, cosa que suggereix una àmplia tendència de refredament i assecat a tot l'hemisferi nord de la Terra. miniatura|L'esdeveniment de 8.200 AP en el seu context holocè: combinació d'indicadors de temperatura ("proxies") per al nord-oest d'Europa a partir de nuclis de gel de Groenlàndia i extensions de glaceres alpines, amb tres propostes de subdivisió de tres disciplines. miniatura|L'esdeveniment de 8.200 AP en detall: aquesta és la regressió de temperatura més destacada de l'Holocè immediatament anterior al pic de temperatura atlàntic.
Identificació Un refredament ràpid fa uns 8.200 anys va ser identificat per primera vegada pel botànic suís Heinrich Zoller el 1960, que va anomenar l'esdeveniment l'oscil·lació de Misox. A Noruega, es coneix com l'esdeveniment de Finse. S'han trobat proves d'aquest esdeveniment en registres d'espeleotemes a Euràsia, la Mediterrània, Amèrica del Sud i el sud d'Àfrica, cosa que indica que l'esdeveniment va ser globalment sincrònic. L'evidència més sòlida de l'esdeveniment prové de la regió de l'Atlàntic Nord, ja que la disrupció climàtica es mostra clarament en nuclis de gel de Groenlàndia, en registres sedimentaris i en altres registres de l'Atlàntic Nord temperat i tropical. Hi ha menys proves en nuclis de gel de l'Antàrtida i en els registres sud-americans.
Esdeveniment de refredament L'esdeveniment pot haver estat causat per un gran pols d'aigua de desglaç, que probablement va ser el resultat del col·lapse final de la capa de gel laurentiana del nord-est d'Amèrica del Nord, molt probablement quan els llacs glacials Ojibway i Agassiz van desembocar sobtadament a l'oceà Atlàntic Nord. El mateix tipus d'acció va produir les inundacions de Missoula que van formar les escates canalitzades de la conca del riu Columbia. El pols d'aigua de desglaç pot haver afectat la circulació termohalina de l'Atlàntic Nord, reduint el transport de calor cap al nord de l'Atlàntic i provocant un refredament significatiu de l'Atlàntic Nord. La circulació de capgirament meridional de l'Atlàntic (AMOC) es va debilitar en un 55% o un 62%. Les estimacions del refredament varien i depenen en certa manera de la interpretació de les dades aproximades, però les disminucions són d'aproximadament d'1 a 5º Celsius. A Groenlàndia, l'esdeveniment va començar el 8175 AP i el refredament va ser de 3,3 °C per sota de la mitjana decennal en menys de 20 anys. El període més fred va durar uns 60 anys i la seva durada total va ser d'uns 150 anys. Els investigadors suggereixen que la descàrrega probablement es va superposar a un episodi més llarg de clima més fred que va durar fins a 600 anys, i que va ser només un factor que va contribuir a l'esdeveniment en conjunt.
Efectes El pols inicial d'aigua de desglaç va causar entre 0,5 i 4 metres d'augment del nivell del mar. L'augment del nivell del mar del pols d'aigua de desglaç es va experimentar completament a una gran distància de la zona d'alliberament. Els efectes de gravetat i rebot associats amb el desplaçament de les masses d'aigua van significar que l'augment del nivell del mar va ser menor allà on es va produir en un primer moment, és a dir, a les zones més properes a la badia de Hudson. El delta del Mississipi registra al voltant del 20% d'augment en relació amb la quantitat mitjana global, el nord-oest d'Europa el 70% i Àsia el 105%. Cal afegir que mentre que el refredament provocat per l'esdeveniment de 8.200 AP fou un episodi temporal, l'augment del nivell del mar del pols d'aigua de desglaç fou un fenomen permanent.
D'altra banda, a gran part del món, l'esdeveniment de fa 8.200 anys va generar condicions ambientals més seques. Les precipitacions monsòniques de l'hemisferi nord van disminuir un 12,4% per cada grau Celsius de canvi de temperatura mitjana global, mentre que les precipitacions monsòniques de l'hemisferi sud van augmentar un 4,2% per cada grau Celsius de temperatura mitjana global.
L'esdeveniment de fa 8.200 anys també es va associar amb un augment de la salinitat oceànica i del flux de pols terrestre.
Referències
Categoria:Climatologia