El Tractat de París entre Itàlia i les Potències Aliades és el tractat de pau, signat a París el 10 de febrer de 1947 entre l'Estat italià i les potències victorioses de la Segona Guerra Mundial, que va posar formalment fi a les hostilitats i el contingut del qual havia estat definit després dels treballs de la conferència de pau, celebrada també a París, entre el 29 de juliol i el 15 d'octubre de 1946. Va entrar en vigor general el 15 de setembre de 1947.
Les potències definides com a "aliades i associades" i signants del tractat van ser: la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, l'Imperi Britànic (Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, Índia, Austràlia, Canadà, Nova Zelanda, Unió de Sud-àfrica), els Estats Units d'Amèrica, la República de la Xina, la República Francesa, el Regne de Bèlgica, la República Socialista Soviètica de Bielorússia, els Estats Units del Brasil, la República Txecoslovaca, l'Imperi d'Etiòpia, el Regne de Grècia, el Regne dels Països Baixos, la República Popular de Polònia, la República Socialista Soviètica d'Ucraïna i la República Federal Socialista de Iugoslàvia.
A la frontera oriental, diversos territoris (principalment Ístria, Zara i Fiume) que Itàlia havia obtingut després del Tractat de Rapallo de 1920 i del Tractat de Roma de 1924 van ser cedits a Iugoslàvia. Es va crear el Territori Lliure de Trieste. Es van fer concessions menors a França. Itàlia va renunciar formalment a totes les seves possessions colonials i d'ultramar. Líbia, Eritrea i Somàlia van romandre sota l'administració transitòria aliada. Itàlia va reconèixer oficialment Etiòpia i Albània com a independents; l'illa de Saseno va ser retornada a aquesta última. El Dodecanès va ser assignat a Grècia.
Les relacions entre Itàlia i el Regne d'Egipte, l'estat d'hostilitat del qual mai no havia estat formalitzat per cap declaració de guerra mútua, ja havien estat regulades per un acord separat, signat el 10 de setembre de 1946.
Alcide De Gasperi va protestar contra les disposicions del tractat durant el seu discurs a la conferència.
Principis generals miniatura| Frontera entre França i Itàlia als Alps Marítims al Colle della Lombarda, establerta al Tractat de París i mantinguda fins avui El tractat atribueix a la Itàlia feixista, havent participat en el Pacte Tripartit amb Alemanya i el Japó, la responsabilitat de la guerra d'agressió contra les Potències Aliades i les altres Nacions Unides, però admet que, amb l'ajuda d'elements democràtics del poble italià, el règim feixista va ser enderrocat el 25 de juliol de 1943 i Itàlia, havent-se rendit incondicionalment, va declarar la guerra a Alemanya el 13 d'octubre de 1943, convertint-se així en cobel·ligerant en la guerra contra la mateixa Alemanya. Després d'aquestes premisses, es reconeix la voluntat comuna de les parts signants de concloure un tractat de pau que, d'acord amb els principis de justícia, reguli les qüestions pendents després dels esdeveniments de la guerra, constitueixi la base de les relacions amistoses i permeti a les Potències Aliades donar suport a l'entrada d'Itàlia a les Nacions Unides.
Transferències territorials miniatura|upright=1.0| Mapa de la frontera entre França i Itàlia; les zones cedides a França en virtut del tractat de pau estan en vermell. Les condicions del tractat incloïen: la restauració de les fronteres d'Itàlia a les existents l'1 de gener de 1938 i la cessió dels territoris addicionals indicats a continuació; la pèrdua del territori necessari per a l'establiment del Territori Lliure de Trieste, que consistia temporalment en una "zona A" i una "zona B". La Zona A, de 222,5 km² i aproximadament 310.000 habitants (dels quals, segons estimacions aliades, 63.000 eslovens) començava a San Giovanni di Duino (eslovè Štivan), incloïa la ciutat de Trieste, acabava prop de Muggia i hauria estat administrada temporalment per un Govern Militar Aliat (Govern Militar Aliat - Territori Lliure de Trieste - Zona Britànica-EUA); la zona B, de 515,5 km² i aproximadament 68.000 habitants (51.000 italians, 8.000 eslovens i 9.000 croats segons estimacions de la Comissió Quadripartida de les Nacions Unides - vegeu la taula següent) hauria estat administrada temporalment per l'exèrcit iugoslau (STT - VUJA). El 1954, d'acord amb el Memoràndum de Londres, l'administració civil de la Zona A va ser confiada a Itàlia i la de la Zona B a Iugoslàvia. La delimitació definitiva de les fronteres entre els dos estats es va establir amb el Tractat d'Osimo del 10 de novembre de 1975; la cessió a França del municipi de Tenda i part dels municipis de Briga (vegeu també Briga Alta), Valdieri i Olivetta San Michele (els llogarets de Piena i Libri), el pic del mont Chaberton, el de Cima di Marta i les fortificacions del cim del mont Saccarello; una bona part del costat italià de l'altiplà del Monginevro també va ser inclosa en territori francès, amb l'excepció de Claviere, que va romandre en territori italià, la conca superior de la vall de la Stretta del mont Thabor, el Pas del Mont Cenis i la part occidental, més enllà de la conca hidrogràfica, del coll del Petit Sant Bernat; miniatura|upright=1.5| Canvis a la frontera oriental italiana de 1920 a 1975. la cessió a la República Federal Socialista de Iugoslàvia d'una part del territori obtingut en virtut del Tractat de Rapallo de 1920 (l'Alta Vall de Soča, la Vall de Vipava, part de l'altiplà càrstic, una gran part d'Ístria incloent-hi les illes adriàtiques de Cres i Lussino, Lagosta i Pelagosa, la ciutat de Zadar), així com la ciutat de Fiume obtinguda el 1924 en virtut del Tractat de Roma; la cessió de l'illa de Saseno a Albània i la renúncia per part d'Itàlia a qualsevol interès o influència especial adquirida com a resultat de l'ocupació del 7 d'abril de 1939, definida específicament com a "agressió" o en virtut de tractats o acords conclosos abans d'aquesta data; la cessió de les illes del Dodecanès a Grècia; la cancel·lació dels tractats comercials favorables a Itàlia estipulats amb la Xina (inclosa la cessació de la concessió de Tientsin que tenia el Regne d'Itàlia a partir del 7 de setembre de 1901); la renúncia a les possessions territorials a l'Àfrica (Líbia, Eritrea i Somàlia) amb l'enteniment que el seu destí final el decidirien més tard les Nacions Unides.
Líbia, en aquell moment sota control militar britànic (Tripolitània i Cirenaica) i francès (Fezzan), va ser declarada independent el 24 de desembre de 1951 com el Regne Unit de Líbia.
Després d'un plebiscit celebrat per les Nacions Unides, Eritrea es va unir federalment amb Etiòpia el 2 de desembre de 1952 i va ser annexionada unilateralment per aquesta última el 1962. Eritrea es va independitzar de facto d'Etiòpia el 24 de maig de 1991 i de jure el 24 de maig de 1993 .
L'antiga Somàlia italiana, sota control britànic fins a l'1 de juliol de 1950, va ser confiada a Itàlia durant deu anys sota la tutela de les Nacions Unides. Després de la independència ( 1960 ), es va unir a l'antiga Somàlia britànica, formant la República Somali.
Un paràgraf del tractat reconeixia l'autonomia cultural de la minoria alemanya a la província de Bolzano, atorgada després de la signatura del tractat del 5 de setembre de 1946 (Acord De Gasperi-Gruber).
Estatut dels ciutadans italians residents als territoris cedits El tractat preveia la pèrdua automàtica de la ciutadania per a tots els ciutadans italians que, a partir del 10 de juny de 1940, tinguessin el seu domicili en territori cedit per Itàlia a un altre estat, i per als seus fills nascuts després d'aquesta data, sense perjudici del dret a optar per la ciutadania italiana en el termini d'un any a partir de l'entrada en vigor del tractat. L'estat al qual es va cedir el territori també estava facultat per exigir la transferència a Itàlia dels ciutadans que exercissin aquesta opció en el termini d'un any més. Aquesta clàusula, que la República Socialista Federativa de Iugoslàvia va aprofitar, va conduir a l'èxode julià-dalmàcia immediatament després de la guerra. Tanmateix, l'estat al qual s'havien cedit els territoris havia de garantir el gaudi dels drets humans i les llibertats fonamentals, inclosa la llibertat d'expressió, de premsa i radiodifusió, de culte, d'opinió política i de reunió pública, per a tots els residents del territori.
Es preveien disposicions similars per als ciutadans de parla eslava (eslovè, serbi i croat) domiciliats en territori italià.
Protecció dels col·laboradors i càstig dels criminals de guerra El tractat incloïa una clàusula específica (article 16) per protegir el personal militar i els civils que, des del començament de la guerra, havien donat suport als aliats: "Itàlia no incriminarà ni molestarà els ciutadans italians, en particular els membres de les Forces Armades, pel sol fet d'haver expressat simpatia amb la causa de les Potències Aliades i Associades o d'haver pres mesures a favor d'aquesta causa durant el període comprès entre el 10 de juny de 1940 i la data d'entrada en vigor del present Tractat".
L'article 45 també preveia el compromís d'Itàlia de garantir la detenció i el lliurament, per al seu posterior judici, de totes les persones acusades de cometre o ordenar crims de guerra. Posteriorment, Itàlia va aconseguir obtenir la dispensa de l'aplicació d'aquestes clàusules, comprometent-se a procedir directament amb el judici de tots els presumptes criminals identificats per la Comissió de l'ONU.
A més, la tasca de la Comissió d'Investigació italiana va concloure amb l'arxivament dels casos de tots els acusats.
Conseqüències militars miniatura|upright=1.5| El cuirassat Giulio Cesare Les restriccions militars generals (article 51) exigien a Itàlia que no posseís, adquirís, construís ni provés armes atòmiques, míssils o projectils autopropulsats ni els seus dispositius de llançament (amb l'excepció dels torpedes i els tubs de llançament associats en vaixells permesos pel Tractat); també estava prohibit posseir armes amb un abast superior a 30 km, mines i torpedes equipats amb dispositius de desencadenament d'influència. Itàlia també es va comprometre a desmantellar les fortificacions militars a les fronteres amb França i Iugoslàvia, i a desmilitaritzar les illes de Pantelleria, Lampedusa i Pianosa (article 49). Es va imposar el desmantellament de fortificacions i instal·lacions militars a Sardenya (limitades a les situades a menys de 30 km de les aigües territorials franceses) i Sicília, amb l'excepció de les estructures destinades a allotjar forces de seguretat (article 50).
L'exèrcit italià s'havia de limitar a un màxim de 250.000 homes (inclosos 65.000 carabinieri), amb no més de 200 tancs. La Força Aèria s'havia de reduir a un màxim de 200 avions de caça i reconeixement i 150 avions de transport, amb una força màxima de 25.000 homes; es va prohibir la construcció o compra d' avions bombarders.
Les restriccions relatives a la Marina (article 59) prohibien la construcció, compra i substitució de cuirassats, així com l'ús i les proves de portaavions, submarins, torpedineres i embarcacions d'assalt de qualsevol tipus. El desplaçament total dels vaixells militars en servei o en construcció, excloent els cuirassats, no podia superar les 67.500 tones, mentre que el personal efectiu no podia superar els 25.000 efectius. El Protocol Naval de les Quatre Potències del 10 de febrer de 1947 també comprometia Itàlia a posar les següents unitats navals a disposició de les nacions victorioses (en particular els Estats Units d'Amèrica, la Unió Soviètica, el Regne Unit, França, Iugoslàvia, Albània i Grècia) per a reparacions: