El Banc Central de l'Equador (; BCE) és el banc central del país i una institució de la Funció Executiva, que compta amb autonomia institucional, administrativa, financera i tècnica. S'encarrega d'executar la política monetària establerta per la Junta de Política i Regulació Monetària de l'Equador, que és el màxim òrgan de govern de la institució des de l'octubre de 2021. Entre 1927 i 2000, el Banc Central es va encarregar d'emetre monedes i bitllets de sucre, però aquesta funció va cessar després de l'adopció del dòlar dels EUA com a moneda de curs legal del país el 9 de gener de 2000. Des de l'any 2000, els objectius del Banc Central són enfortir la dolarització i garantir l'autonomia tècnica. El BCE és l'administrador de les reserves internacionals del país, que contribueixen a l'estabilitat econòmica. Promou l'ús de mitjans de pagament monetaris i fomenta l'educació monetària. A més, el BCE genera estadístiques macroeconòmiques i garanteix la disponibilitat de bitllets i monedes al país.
Història miniatura|Primer edifici del Banc Central de l'Equador, actual Museu Numismàtic
Antecedents En les tres primeres dècades del segle XX, el sistema econòmic i financer equatorià es va caracteritzar per constants problemes macroeconòmics, financers i monetaris, com la manca de control de l'emissió monetària i de les activitats de la banca privada.
La situació es va agreujar encara més pel context internacional de la Primera Guerra Mundial i els problemes inflacionistes i deflacionistes que van portar a la Gran Depressió de 1929.
A més, en els primers cinc anys de la dècada de 1920, la demanda internacional de cacau, la principal exportació de l'Equador en aquell moment, va disminuir significativament. Això va anar acompanyat de problemes de plagues en el conreu, cosa que va provocar una crisi econòmica i inestabilitat política.
Fundació La crisi econòmica i política va provocar la revolta dels joves oficials de l'exèrcit el 9 de juliol de 1925, coneguda com la Revolució Juliana, que es va produir enmig d'un creixent descontentament social. Luis Napoleón Dillon, llavors ministre d'Hisenda i una de les principals figures de la revolució, és considerat el primer a promoure la creació d'un banc central equatorià. El seu objectiu era establir una institució o organització per a l'emissió de moneda, la realització de transferències financeres i el dipòsit i descompte per a l'estat.
La proposta de Dillon no va prosperar, tot i que el 9 d'octubre de 1925 es va aprovar la "Llei del Banc Central Equatorià". El 10 de gener de l'any següent va dimitir el primer consell d'administració del banc, inclòs Dillon.
Malgrat això, la idea va madurar sota el lideratge del president Isidro Ayora, un dels principals promotors de la Revolució Juliana. Sota la seva administració, el 26 de juny de 1926, es va crear la Caixa Central d'Emissió i Amortització (), entitat encarregada de reconèixer oficialment el nombre total de mitjans de pagament i d'autoritzar provisionalment la circulació de bitllets. El 18 d'octubre d'aquell any, Ayora va ordenar als bancs autoritzats a emetre moneda que lliuressin a la Capsa Central determinades quantitats d'or i plata, que en total representaven 10.600.000 sucres. A causa de la situació crítica de l'economia, la junta provisional del banc va convidar Edwin Kemmerer, investigador, economista i professor de finances de la Universitat de Princeton, per assessorar sobre l'adopció d'un ampli conjunt de mesures econòmiques modernitzadores, entre elles la creació d'un banc central.
L'11 de febrer de 1927, una comissió liderada per Kemmerer va presentar la Llei Orgànica del Banc Central al govern per a la seva consideració, i va aconsellar que es concedís a la institució una autorització de 50 anys per emetre diners, aplicar redescomptes a tipus fix, esdevenir dipositari del govern i dels bancs associats, gestionar el mercat de divises i actuar com a agent fiscal del govern.
La creació del banc central va respondre a la necessitat de reformes per enfortir i organitzar el sistema financer i monetari del país, tenint en compte les dificultats de l'època com l'emissió de moneda sense fons, l'augment de preus, l'especulació i els desequilibris de crèdit i pagaments.
El projecte de llei va ser aprovat per Ayora el 4 de març de 1927 i publicat al Registre Oficial núm. 283 el 12 de març. La preparació del funcionament del nou banc central va anar a càrrec d'una Comissió Organitzadora nomenada per Ayora. El 3 de juny es van aprovar els estatuts, després de superar diverses dificultats operatives entre la Capsa Central i la nova institució. El 4 de juny es va constituir el primer consell d'administració, presidit per Neptalí Bonifaz.
Finalment, el 10 d'agost de 1927, el banc central va obrir a l'edifici de la Compañía de Crédito Agrícola e Industrial, a la cantonada dels carrers García Moreno i Bolívar, al Centre històric de Quito. El 25 d'agost es va inaugurar la sucursal principal del BCE a la ciutat de Guayaquil. Més tard, el 23 de novembre, el banc es va traslladar a un nou edifici adquirit al Banco Pichincha, situat a la intersecció dels carrers García Moreno i Sucre, on va romandre fins al 1968. Actualment, aquest edifici és el Museu Numismàtic del Banc Central de l'Equador. El 7 de juny de 1928, el banc va començar a operar a Cuenca. Des de 1968, la seu de Quito del banc es troba a la cantonada de l'Avenida 10 de Agosto i Briceño. A Guayaquil, es troba a l'Edifici Ex Suizo, i a Cuenca, al carrer Larga i Huayna Cápac.
Primers anys Estabilitzar i unificar la moneda van ser els objectius inicials del banc. Per aconseguir-ho, el banc va establir un patró or que fixava el preu del sucre en termes d'or. El banc estava obligat a mantenir el preu fixat en 0,300933 grams d'or fi per sucre, equivalent a una cinquena part del valor en or del dòlar estatunidenc d'aquell moment. Aquesta convertibilitat va coincidir amb la crisi econòmica mundial i la Gran Depressió. A partir d'aleshores, es va reprendre la tradicional política de despesa de dèficit i crèdit al govern nacional per part del banc, tal com s'havia fet entre 1915 i 1925.
Reformes internes La inestabilitat dels preus impulsada per la despesa fiscal i la política monetària expansiva va portar un altre consultor, el polític mexicà i figura de la política monetària Manuel Gómez Morín, a reformar la Llei del Banc Central i les regulacions monetàries relacionades. El 30 de desembre de 1937 va entrar en vigor una nova Llei Orgànica del Banc Central de l'Equador, i el màxim òrgan de govern del banc va passar a ser el consell d'administració.
Segons la visió de Gómez Morín, l'autoritat monetària havia de canalitzar el crèdit cap als sectors econòmics considerats crítics per al desenvolupament. Juntament com el banquer de Guayaquil Víctor Emilio Estrada, va aconsellar assignar al banc central un paper central en la determinació dels tipus de préstecs que oferien els bancs privats als sectors productius mitjançant la modificació del tipus de descompte. No obstant això, hi va haver nombroses dificultats per implementar les recomanacions donades per la Comissió Gómez Morín.
Tercera reforma i Junta Monetària Després del final de la Segona Guerra Mundial, un nou repunt de la inflació, juntament amb greus problemes de balança de pagaments, va fer necessari tornar a recórrer a experts estrangers. El llavors gerent del Banc Central de l'Equador, Guillermo Pérez Chiriboga, va trucar a Robert Triffin, un expert del Sistema de la Reserva Federal dels Estats Units. El consultor de la Universitat Harvard va proposar substituir la Llei Orgànica del Banc Central per la Llei de Règim Monetari i la Llei de Canvi Internacional, que van entrar en vigor el 12 de març de 1948.
Amb la nova llei, el màxim òrgan de govern del banc va passar a ser la Junta Monetària, en la qual també participava el Govern, com a mostra de la seva corresponsabilitat en el disseny de la política monetària. La Junta també tenia la potestat de devaluar la moneda i executar polítiques anticícliques. A més, es va autoritzar el Banc Central a concedir préstecs a l'Estat i al sector productiu, així com a promoure un sistema comptable que li permetés assumir les noves funcions. L'objectiu final de l'entitat era aconseguir l'estabilitat de preus i la preservació d'una situació financera solvent.
Impacte de la crisi de la dete llatinoamericana Durant més de tres dècades, aquest règim monetari va fer front amb èxit a múltiples xocs. No obstant això, la gravetat de la crisi del deute exterior llatinoamericà de les dècades de 1980 i 1990 va portar el país a reorganitzar les seves finances públiques. El 7 de maig de 1992 es va aprovar la Llei de Règim Monetari i Banc de l'Estat, que va permetre al BCE intervenir en el sistema financer mitjançant operacions de mercat obert. A més, la Junta Monetària va ser substituïda per un Consell d'Administració del BCE liderat per un president assignat, diferenciant el camí entre la influència del govern i l'autonomia del BCE.
Posteriorment, en la Constitució de 1998, es va consagrar l'autonomia tècnica del BCE, cosa que li va donar un paper protagonista en la gestió de la crisi bancària de 1999, que va acabar amb el sucre com a moneda nacional i la implementació de la dolarització, fet que va comportar canvis en les funcions principals del BCE un cop va deixar d'emetre el sucre.
Una dècada més tard, en la Constitució de 2008, es va eliminar l'autonomia del BCE, convertint-lo en una institució dependent del govern central. Durant aquest període, el banc va concedir préstecs a l'Executiu.
El BCE va recuperar la seva autonomia tècnica el 22 d'abril de 2021, amb l'aprovació de la Llei Orgànica Reformatòria al Codi Orgànic Monetari i Financer per a la Defensa de la Dolarització, reformes que van ser aprovades per l'Assemblea Nacional el 22 d'abril de 2021 i publicades en el Suplement del Registre Oficial núm. 443 del 3 de maig d'aquell any.
Entre les primeres accions d'aquesta institució sota el nou marc legal hi va haver l'acord assolit entre el BCE i el Ministeri d'Economia i Finances (MEF), signat el 30 de juny de 2021, pel qual el BCE retornaria al MEF les accions que posseïa en bancs públics (Corporación Financiera Nacional (CFN), BanEcuador i Corporación Nacional de Finanzas Populares y Solidarias (Conafips)). Aquestes accions havien estat rebudes el 18 de maig de 2017 com a dació en pagament pels recursos lliurats en el seu moment al Govern en funcions. El MEF va acordar lliurar 2.378 milions de dòlars EUA al BCE de cara a l'any 2035.
Lideratge miniatura|Banc Central de l'Equador a Quito Tal com estableix l'actual Codi Orgànic Monetari i Financer, el màxim òrgan de govern del BCE és la Junta de Política i Regulació Monetària, encarregada de formular la política monetària i vetllar per la seva aplicació per part del BCE, amb la finalitat de preservar la integritat i sostenibilitat del sistema monetari de dolarització i del sistema financer equatorià.
Els membres d'aquest nou òrgan van ser elegits i juramentats per l'Assemblea Nacional el 12 d'octubre de 2021. Els membres actuals de la Junta de Política i Regulació Monetària són: Tatiana Rodríguez Cerón, Paulina Garzón Alvear i Wilson Pérez Oviedo.
Presidents i gerents generals miniatura|Verónica Artola, gerent general del banc de 2017 a 2021
Luis Napoleón Dillon, 1927 Neptalí Bonifaz, 1927–1929 Enrique Cuerva, 1929–1932 Temistocles Terán, 1932 Alberto Bustamante, 1932–1933 Alberto Larrea Chiriboga, 1933–1936 Luis Calisto Mestanza, 1936 Fidel A. López Arteta, 1936–1937 Alberto Wither Navarro, 1937 Heliodoro Sáenz, 1937–1938 Augusto Bueno Mancheno, 1938 Alberto Ordeñana Cortéz, 1938–1939 Alejandro Ponce Borja, 1939–1940 Alberto Alcívar Destrouge, 1940–1944 José María Falconi, 1944 Guillermo Pérez Chiriboga, 1944–1960 Nicolas Fuentes Avellán, 1960–1963 Guillermo Pérez Chiriboga, 1963–1966 Jorge Pareja Martínez, 1967–1969