L’Octet, op. 67, per a clarinet, fagot, trompa, dos violins, viola, violoncel i contrabaix, va ser compost per Egon Wellesz a la tardor de 1948, just després de rebre un encàrrec del Wiener Oktett. L’estrena tingué lloc el 25 d'agost de 1949 al Festival de Salzburg, amb el mateix Vienna Octet. Té una durada d'uns 30 minuts. Des d’aleshores, l’obra s’ha consolidat com una de les composicions de cambra de Wellesz més difoses i apreciades.

Origen i context Wellesz va escriure l'Octet deu anys després d'emigrar a Gran Bretanya des de Viena per escapar de la persecució dels nazis. Forma part de les primeres composicions que va escriure a Anglaterra després d’un llarg període de silenci creatiu. Aquella pausa, però, no havia afeblit gens la seva manera característica de donar impuls rítmic als motius, ni tampoc l’atractiu de la seva escriptura melòdica. Aquests elements es combinen en l’Octet i en fan una obra prou sòlida i estimable per dialogar dignament amb l'Octet en fa major de Schubert dins un mateix programa, tal com va passar en l'estrena.

Wellesz va escriure l'Octet a Oxford, on era fellow del Lincoln College i professor d’història de la música. El va compondre just després d’acabar la seva Segona Simfonia, sovint coneguda com The English. L’obra fou un encàrrec del Wiener Oktett, format per solistes principals de la Filharmònica de Viena i d’altres orquestres vieneses, i ha esdevingut una de les composicions més interpretades del seu catàleg. Es tracta d’una peça modernista de gran qualitat, construïda sobre la forma sovint lúdica del divertimento, però ampliada i aprofundida per un segon moviment de caràcter extens i especialment intens.

Anàlisi musical L'Octet adopta el caràcter d’un divertimento i s’organitza en cinc moviments, amb una successió de tempos lent-ràpid-lent-ràpid-ràpid. Al llarg de la partitura, Wellesz reparteix el protagonisme entre els instruments, de manera que cadascun disposa de moments destacats amb funció gairebé solística. El llenguatge de l’obra és viu i directe: destaca per l’impuls rítmic, per una harmonia relativament clara i per una escriptura que evita les dissonàncies més dures. En conjunt, es manté pròxima als centres tonals i a una concepció formal força tradicional. Allò que dona cohesió a tota la peça és la presència constant de figures rítmiques repetides. Aquests patrons, insistents i plens d’energia, empenyen la música endavant de principi a fi, fins i tot en els moviments de caràcter més lent.

El primer moviment, Allegretto, es basa en una forma sonata abreujada. S’hi incorpora una introducció lenta que no queda limitada a l’inici, sinó que retorna en dos moments després del primer tema i reapareix encara una altra vegada entre el desenvolupament i la recapitulació. Arrenca amb empenta a partir d’una quinta ascendent. Aquest patró es manté com un element persistent al llarg de les seccions en Allegretto, fins a desembocar en el final vigorós a l’uníson en re menor.

El segon moviment, marcat Adagio, és el de dimensions més àmplies de tot l'Octet. Hi apareixen diversos trets característics del llenguatge de Wellesz: línies d’un cromatisme intens, motius rítmicament marcats construïts sobre notes repetides, passatges a l’uníson, episodis solistes de caràcter cantabile i moments propers al recitatiu. El moviment s’articula a partir de dos tipus de material clarament diferenciats. El començament, fosc i a l’uníson, introdueix un motiu basat en la reiteració de notes. El segon bloc ofereix un contrast més líric i posa en relleu el violoncel, els dos violins i la trompa, que despleguen línies melòdiques autònomes i entrellaçades.

El tercer moviment, marcat Presto, adopta l’esquema scherzo-trio-scherzo. La secció d’scherzo està escrita en compàs de 3/4, mentre que el trio passa al 2/4. El nucli motívic del moviment és el semitò descendent que apareix ja al primer compàs. Aquest gest recorre gairebé tota la plantilla instrumental i actua com a motor de la introducció, donant impuls i cohesió a l’inici del moviment. Els ecos del motiu introductori preparen la reaparició de l’scherzo, que es tanca en sol menor.

El moviment següent, Andante con moto, ofereix un clar respir. En lloc de l’ambigüitat tonal que havia dominat bona part del moviment anterior, el quart moviment comença amb una afirmació nítida de mi bemoll major: el clarinet hi desplega una melodia fluida, de caràcter pastoral, sostinguda per un acompanyament ondulant de les cordes. Finalment, el primer violí i el fagot entren també en aquest intercanvi amb el clarinet. Després d’un recorregut harmònic que passa per sol major i si major, una secció central de caràcter dramàtic, marcada Sostenuto, interromp la continuïtat i el clima de la secció A. Aquesta secció B concentra una tensió molt més fosca i intensa. Les cordes greus hi insisteixen en una figura de notes repetides, sostinguda sobre un punt de pedal en si bemoll. Tonalment, el contrast és clar: mentre les parts exteriors es mouen en mi bemoll major, l’episodi central se situa en si bemoll menor.

El moviment final, un Allegretto d’aire lleuger i fluid, es basa en una figuració rítmica persistent que recorre gairebé tota la peça. Tot i començar i acabar en do major, el discurs passa per nombroses inflexions harmòniques. El tema principal sorgeix d’un motiu de nota retornant. En l’episodi Poco meno mosso, el segon tema és presentat per la trompa i, més endavant, recollit també pel clarinet. Tots dos instruments el despleguen sobre la repetició insistent d’un patró rítmic a les cordes, en un context harmònic dominat sobretot per re bemoll major. Després es recupera el material inicial i el moviment s’accelera progressivament fins a un Presto, que acaba tancant l’obra en do major.

Referències

Categoria:Composicions musicals del 1949 Categoria:Composicions per a música de cambra Categoria:Composicions per a octets