El Banc Central de la República de Turquia (CBRT) és el banc central de Turquia. Les seves responsabilitats inclouen la conducció de la política monetària i de tipus de canvi, la gestió de les reserves internacionals de Turquia, així com la impressió i emissió de bitllets, i l'establiment, manteniment i regulació dels sistemes de pagament al país."Duties and Responsibilities", CBRT. Arxivat el 17 de març de 2020 a la Wayback Machine.
El CBRT té la tasca legal d'assolir i mantenir la estabilitat financera i de preus a Turquia, i té el mandat d'utilitzar, segons el seu propi criteri, qualsevol instrument de política al seu abast per assolir aquests objectius. Per tant, té independència d'instrument però no d'objectiu. Des de 2006, el CBRT segueix un règim complet d'objectiu d'inflació.Central Bank of the Republic of Turkey Factsheet , Lloc web oficial del CBRT, 2012.
Història El període de l'Imperi Otomà A l'Imperi Otomà, les activitats econòmiques com ara les operacions del Tresor, les transaccions de diners i crèdit i el comerç d'or i divises eren executades per diversos establiments com el Tresor, la Casa de la Moneda, joiers, prestadors, fundacions i gremis. En aquesta estructura organitzativa que va prevaldre fins a la segona meitat del segle XIX, l'Imperi Otomà encunyava monedes d'or en nom del Sultà. L'Imperi Otomà va posar en circulació bitllets de paper moneda (turc otomà: Kaime-i nakdiye-i mutebere) l'any 1840.
Durant la Guerra de Crimea, el 1854, l'Imperi Otomà, que es va endeutar amb altres nacions per primera vegada en la història, va necessitar un banc estatal que assumís una funció intermediària en el pagament dels deutes externs. Com a resultat, el 1856 es va establir el Banc Otomà, amb seu a Londres i capital anglès. Els poders fonamentals del banc es limitaven a prestar petites quantitats, fer pagaments anticipats al govern i descomptar algunes lletres del Tresor.
El 1863, el Banc Otomà es va reestructurar com una societat anglofrancesa sota el nom de Banc Imperial Otomà, i se li va concedir el privilegi exclusiu d'emetre bitllets per un període de trenta anys. Al banc, actuant com a tresorer de l'Estat, se li va assignar la recaptació dels ingressos estatals, la realització de pagaments en nom del Tresor i el descompte de lletres del Tresor, així com el pagament d'interessos i del capital corresponents als deutes interns i externs. El capital del Banc Imperial Otomà en mans d'altres nacions va provocar reaccions amb el temps i aquestes reaccions van posar les bases per a l'establiment d'un banc central nacional. Els esforços per establir un banc central amb capital nacional van culminar amb la creació del Banc de Crèdit Nacional Otomà (turc otomà: Osmanlı İtibar-ı Millî Bankası) l'11 de març de 1917. No obstant això, la derrota de l'Imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial va impedir que el banc es convertís en un banc nacional que assumís les funcions de banc central.
El període republicà Després de la Primera Guerra Mundial, a causa de la tendència global de les nacions a formular les seves polítiques monetàries de manera independent mitjançant l'establiment dels seus respectius bancs centrals, que estarien autoritzats a emetre diners, i per reforçar amb independència econòmica la independència política obtinguda en la Guerra d'Independència, es van accelerar les deliberacions sobre l'establiment d'un banc central a Turquia. Aquesta qüestió es va tractar per primera vegada en el Congrés Econòmic d'Esmirna de 1923, amb un èmfasi especial en la fundació d'un "banc estatal nacional". El 1927, el ministre de Finances Abdülhalik Renda va presentar un projecte de llei sobre l'establiment d'un banc central. Després de l'aprovació de la llei, Turquia va intercanviar opinions amb els bancs centrals d'altres països per a l'establiment del Banc Central Turc.
El 1928, havent estat convidat a Turquia, Gerard Vissering, membre de la junta de governadors del Banc Central dels Països Baixos, va destacar en el seu informe la necessitat d'un banc central independent que no estigués afiliat al govern; una postura compartida, el 1929, per l'expert italià comte Volpi, que va suggerir que l'establiment d'un banc central era necessari per garantir la estabilitat de la moneda turca. Després d'aquests fets, el govern va prendre la iniciativa de redactar el marc legal necessari per a la creació d'un banc central, i es va preparar un esborrany per al Banc Central amb les contribucions del prof. Leon Morf de la Universitat de Lausana.
La llei va ser aprovada per la Gran Assemblea Nacional de Turquia l'11 de juny de 1930, i publicada al Butlletí Oficial del 30 de juny de 1930 sota el nom de "Llei del Banc Central de la República de Turquia núm. 1715". Després de la centralització de les funcions d'obertura dutes a terme per diverses institucions i organitzacions, el Banc Central va començar a funcionar el 3 d'octubre de 1931.
Inicialment, el banc central no era independent. En lloc d'això, seguia les directrius del govern. Les accions del banc, que va adquirir l'estatus legal de societat anònima per manifestar que «no és una entitat pública» i que «és independent», es van dividir en les classes (A), (B), (C) i (D). Les accions de classe (A) pertanyen exclusivament al Tresor i, amb la finalitat de reforçar la independència del banc, es va estipular a la Llei núm. 1715 que aquestes accions no podien constituir més del quinze per cent del capital. Les accions de classe (B) s'assignen als bancs nacionals; les accions de classe (C) s'assignen a bancs que no siguin els nacionals i a empreses privilegiades; i les accions de classe (D) s'assignen a institucions comercials turques i a persones físiques i jurídiques de nacionalitat turca.
Segons la Llei núm. 1715, l'objectiu principal del Banc Central era donar suport al desenvolupament econòmic del país. Amb aquesta finalitat, el banc estava autoritzat a fixar els tipus de redescompte (la principal eina de política), regular els mercats monetaris i la circulació de diners, executar operacions del Tresor i prendre mesures relacionades amb l'estabilitat de la moneda turca. El banc estava investit amb el privilegi exclusiu d'emetre bitllets a Turquia. A més, el banc també va assumir el paper de tresorer del govern. Sota el règim de tipus de canvi fix aplicat durant aquell període, el govern era l'autoritat per fixar els tipus de canvi. La independència del Banc Central i els nivells baixos d'inflació van prevaldre durant la dècada de 1930, ja que el govern no podia intervenir en l'àmbit d'autoritat i decisions del banc.
El període posterior a la Segona Guerra Mundial Durant la dècada de 1940, que va estar dominada pels efectes adversos de la Segona Guerra Mundial, el Banc Central, igual que els seus homòlegs de tot el món, va implementar polítiques per compensar el dèficit de les finances públiques en lloc d'aplicar una política monetària independent. Per tant, el nivell general de preus es va multiplicar per més de tres en el període 1938-1948. Durant la dècada de 1950, el creixement i el ràpid desenvolupament es van finançar amb fonts del Banc Central, i aquestes fonts es van posar a disposició de l'autoritat pública mitjançant bestretes a curt termini proporcionades al Tresor. Un fet important per al Banc Central en aquell període va ser l'establiment de la Fàbrica d'Impressió de Bitllets l'any 1955 i, a partir de 1957, es va iniciar la impressió de bitllets a Turquia. Amb la transició a l'economia planificada a la dècada de 1960, el Banc Central va continuar proporcionant recursos al sector públic mitjançant polítiques monetàries expansives fetes possibles per les circumstàncies econòmiques i el desenvolupament industrial. Va ser durant aquesta època quan la majoria de les pràctiques relacionades amb el control de canvis es van transferir al Banc Central.
La Llei del Banc Central de la República de Turquia núm. 1211 Per tal d'adaptar-se als canvis globals que es van produir després de la Segona Guerra Mundial i millorar l'eficiència del Banc Central, el 14 de gener de 1970 es va acceptar la Llei del Banc Central de la República de Turquia núm. 1211. D'aquesta manera, el Banc Central, obrint una nova pàgina de la seva història, va ser dotat d'una nova estructura en línia amb les novetats de l'època en l'àmbit de l'economia i de la banca central, encara que fos parcialment. Aquesta llei va aportar canvis significatius a l'estatus legal, l'estructura organitzativa, els deures i els poders del banc. Segons l'estatus legal del Banc Central com a societat anònima, el seu capital es va augmentar de 15 milions de lires turques a 25 milions de lires turques. A més, es va estipular que la participació del Tresor no havia de constituir menys del 51 per cent del capital.
Amb la Llei núm. 1211 es va fundar l'«Oficina del Governador» per garantir l'equivalència en termes de representació internacional, relacions exteriors i protocol, i el senyor Naim Talu es va convertir en el primer «governador» a assumir aquest títol. A més, es va crear un nou òrgan de decisió compost pel governador i els vicegovernadors sota el nom de comitè executiu. L'òrgan de decisió de màxim nivell del banc, el Consell d'Administració, que constava de vuit membres, es va transformar en el «Consell» del banc, format per sis membres. A banda d'això, l'Assemblea General d'Accionistes va passar a anomenar-se Assemblea General; el Consell de Censors va passar a anomenar-se Comitè d'Auditoria; i la Direcció General va passar a anomenar-se Seu Central.
Aquesta llei també va introduir canvis significatius pel que fa a la potenciació de les funcions i poders del banc. En primer lloc, es va ampliar el control del Banc Central sobre els instruments de política monetària directa i indirecta i el banc va ser autoritzat a dur a terme operacions de mercat obert per regular l'oferta monetària i la liquiditat. Al mateix temps, es va decidir que el govern consultaria el Banc Central a l'hora de prendre mesures respecte als diners i els préstecs. El banc estava autoritzat, mitjançant transaccions de redescompte, a concedir préstecs a mitjà termini per donar suport a les inversions i al desenvolupament econòmic. El límit màxim per a les bestretes a curt termini al Tresor es va augmentar al 15 per cent de les assignacions pressupostàries corresponents a l'any respectiu.
El període posterior a 1980 La dècada de 1980 va viure fets importants que es podrien descriure com un punt d'inflexió tant per a l'economia de Turquia com per al Banc Central. Les decisions del 24 de gener de 1980 van impulsar una transformació estructural en l'economia turca. Es van abandonar els controls de preus perquè els preus es formessin en el marc dels mecanismes de mercat, i es va adoptar una política de lliure comerç. Amb l'inici del procés de liberalització financera, es van fer passos importants per garantir la infraestructura necessària per a la implementació de polítiques monetàries i de tipus de canvi d'acord amb l'economia de mercat. En el mateix període, es va decidir que els tipus d'interès dels dipòsits i els préstecs es determinarien per les condicions del mercat. A més, es va abandonar el sistema de tipus de canvi fix i la moneda turca es va devaluar enfront de les divises estrangeres.
El 1983, el banc va ser facultat per gestionar les reserves d'or i divises de manera eficaç. A més, es va incorporar a la llei que el banc duria a terme les seves funcions fonamentals d'acord amb els requisits bàsics de l'economia i amb l'objectiu d'assolir l'estabilitat de preus. El Banc Central va començar a realitzar operacions de mercat obert el 1987 i es va convertir en pioner en l'establiment dels mercats monetaris i de divises en el sentit modern.