El Reichsbank (; ) va ser el banc central de l'Imperi Alemany des del 1876 fins al final de l'Alemanya nazi el 1945.
Història Antecedents Les institucions monetàries a Alemanya no s'havien adequat al seu desenvolupament econòmic durant diverses dècades abans de la unificació. Al Regne de Prússia, el Banc de Prússia s'havia establert el 1847 i, arran de la revolució de 1848, s'havia concedit el privilegi d'emissió de bitllets a cinc bancs addicionals (el Berliner Kassenverein, la , la , la a Stettin i la ), però encara era insuficient per mantenir unes condicions monetàries adequades. Cap al 1851, 9 bancs de tot Alemanya (sense incloure Àustria) estaven autoritzats a emetre bitllets de banc, coneguts com a . A més, la majoria dels estats alemanys —amb les úniques excepcions del Lippe i les ciutats hanseàtiques de Bremen, Hamburg i Lübeck— emetien paper moneda governamental sense la intermediació d'un banc emissor.
Es van celebrar diverses convencions panalemanyes amb l'objectiu de simplificar i racionalitzar el sistema monetari alemany, com ara a Viena el 24 de gener de 1857, però sense èxit. En lloc d'això, el nombre de va continuar creixent, arribant a 31 (en els territoris que es convertirien en el Reich Alemany) el 1870. Normalment eren entitats del sector privat, tot i que sovint estaven sota una supervisió governamental directa, excepte el Banc de Bremen i el Frankfurter Bank, que eren relativament independents. Dotze d'aquests es trobaven a Prússia, quatre al Regne de Saxònia, un al Regne de Baviera i els altres 14 en diversos ducats, principats i ciutats lliures.
El 27 de març de 1870 es va aprovar una llei que prohibia la creació de més Notenbanken a la Confederació de l'Alemanya del Nord. Després de la proclamació de l'Imperi Alemany, aquesta llei es va estendre a tots els territoris alemanys, entrant en vigor l'1 de gener de 1872. Aquestes iniciatives prussianes van precipitar l'actuació del Gran Ducat de Baden i del Regne de Württemberg per crear els seus propis bancs emissors de bitllets, respectivament el Badische Bank a Mannheim (fundat el 1870) i el Württembergische Notenbank a Stuttgart (fundat el 1871), elevant el nombre total de a 33. El pànic de 1873 va estimular encara més els debats sobre la creació d'un sistema monetari integrat, fet que va enfrontar els defensors de la centralització liderats per Ludwig Bamberger amb els bancs d'emissió locals existents i els defensors dels drets dels estats, liderats per Ludolf Camphausen. El compromís polític va ser permetre a aquests últims mantenir l'activitat d'emissió, però sota unes restriccions tals que ràpidament van caure en la irrellevància monetària.
Imperi Alemany El Reichsbank es va establir mitjançant una legislació del Reichstag del 14 de març de 1875, i va assumir les seves noves funcions l'1 d egener de 1876 quan va succeir el Banc de Prússia. Mentrestant, entre 1873 i 1875, el Banc de Prússia va assumir tots els actius i passius del Hamburger Bank, que era un pilar monetari important al nord d'Alemanya. miniatura|Un bitllet de 100 Goldmark emès pel Reichsbank alemany el 1908 Tècnicament, el Reichsbank era una empresa del sector privat amb accionistes individuals, tot i que no tenia forma de societat per accions, i va operar des del principi sota el estricte control del govern del Reich. El banc estava dirigit per un consell d'administració () que retia comptes davant d'un consell de supervisió (). El Curatorium estava presidit pel canceller imperial i incloïa quatre membres addicionals, un nomenat per l'emperador i els altres tres pel Bundesrat; s'havia de reunir cada tres mesos. El Direktorium estava liderat pel president () i tots els seus membres eren nomenats de per vida per l'emperador, a proposta del Bundesrat. La llei especificava que el Direktorium havia d'obeir les ordres del canceller en tot moment. Els accionistes estaven representats en un comitè central () de 15 membres, que es reunia almenys un cop al mes sota la presidència del president del Reichsbank i podia fiscalitzar la gestió però no canviar-la ni influir en les decisions polítiques. Tres diputats del tenien permís per assistir a totes les reunions del Direktorium i examinar els llibres del Reichsbank. Els accionistes inicials incloïan els antics accionistes del Banc de Prússia (excepte uns quants que van optar per vendre les seves accions) i nous subscriptors. El banc estava exempt de tots els impostos sobre la renda i sobre el comerç, però també havia d'actuar com a agent fiscal del Reich sense cap compensació.
El Reichsbank operava a tot el territori del Reich a través d'una xarxa de sucursals, que sumaven 206 en el moment de la seva creació el 1876 i s'havien ampliat a 330 l'any 1900. Es feia una distinció formal entre les sucursals principals (), el cap de les quals era nomenat directament per l'emperador, i les altres sucursals (), però aquesta diferència d'estatus no tenia gaire rellevància a la pràctica. Els empleats del banc tenien la condició de funcionaris del Reich, tot i que eren pagats pel Reichsbank. El Reichsbank també va patrocinar la creació de cambres de compensació, que es van establir a les dècades del 1880 i 1890 a Berlín, Frankfurt, Stuttgart, Colònia, Leipzig, Dresden, Hamburg, Breslau, Bremen i Elberfeld.
15 de les 32 (diferents del Banc de Prússia) van renunciar a emetre els seus propis bitllets poc després de la creació del Reichsbank; quatre més ho van fer a la dècada del 1880, sis a la del 1890 i tres a principis de la del 1900, deixant només el Bayerische Notenbank, el Banc de Baden, el Banc de Saxònia i el Württembergische Notenbank com a institucions emissores de bitllets residuals cap al 1906.
Fins a la Primera Guerra Mundial, el Reichsbank va produir una moneda molt estable, totalment convertible en or i coneguda com a Marc d'or. El 1909, una esmena a la Llei Bancària de 1875 va fer que els bitllets del Reichsbank fossin de curs legal i reemborsables a raó de 2.790 marcs per quilogram d'or. En el període immediatament anterior a l'esclat de la guerra, el Reichsbank va augmentar considerablement les seves reserves d'or, igual que van fer el Banc de França, el Banc de l'Imperi Rus i el Banc Austrohongarès, passant d'un equivalent de 184 milions de dòlars estatunidencs el 31 de desembre de1912 a 336 milions de dòlars el . No obstant això, en esclatar la Primera Guerra Mundial s'abandonà el vincle entre el marc i l'or, fet que donà lloc al Papiermark. Les despeses de la guerra van provocar pressió inflacionista i el marc va començar a perdre valor.
República de Weimar miniatura|Segell del Reichsbank, 1922 miniatura|Un bitllet de 10.000 marcs emès pel Reichsbank alemany el 1922
Després de la derrota d'Alemanya i del Tractat de Versalles de 1919, el govern alemany no va poder fer front a les seves despeses i compromisos mitjançant impostos i préstecs de fonts externes, i en el seu lloc va recórrer al Reichsbank per a obtenir finançament monetari. Això, combinat amb la seva reacció a l'ocupació del Ruhr per part de França i Bèlgica, va desencadenar un episodi dramàtic d'hiperinflació que va fer que el marc pràcticament no valgués res. El Reichsbank només va començar a apujar el seu tipus de desconte el juliol de 1922, arribant al 40 per cent diari en el pic hiperinflacionista del novembre de 1923. Per decret del a iniciativa del ministre de Finances Hans Luther, el govern va crear un banc independent, el Deutsche Rentenbank, dotat del dret d'emetre bitllets () reemborsables en una mena de bon hipotecari que no meritava interessos, el , denominat en marcs d'or i teòricament avalat per un deute hipotecari col·lectiu imposat a l'agricultura i la indústria alemanyes. Aquesta iniciativa per a generar confiança va tenir èxit contra tot pronòstic, tot i que els només tenien la condició de "mitjà de canvi admès legalment" mentre que els bitllets de paper devaluats del Reichsbank continuaven sent de curs legal. La llei no va fixar cap tipus de canvi fix, però el "Rentenmark" es va fer intercanviable amb el marc de paper a raó d'un per un bilió. El Rentenmark va ser, de fet, una moneda nacional transitòria que mai no va ser convertible a nivell internacional.
L'èxit del Rentenmark, seguit del Pla Dawes sobre les reparacions de guerra, va aplanar el camí per al restabliment de l'ordre monetari. La Llei Bancària del es va inspirar en els préstecs d'estabilització orquestrats per l'Organització Econòmica i Financera de la Societat de Nacions que havien comportat la creació de l'Oesterreichische Nationalbank el gener de 1923 i del Banc Nacional d'Hongria el juny de 1924. Va reformar profundament el Reichsbank i el va convertir, per primera vegada, en un banc central explícitament independent. El seu Kuratorium va ser substituït per un Consell General () format per 7 membres alemanys i 7 d'estrangers, que havia d'elegir el president del banc amb l'aprovació del president d'Alemanya. El Consell General també elegia un dels seus membres estrangers per actuar com a Comissari de la Moneda () per supervisar l'emissió de bitllets. La capacitat del Reichsbank reformat per concedir crèdits al govern del Reich va quedar estrictament limitada. La nova moneda, el Reichsmark (RM), es va fixar en un bilió de marcs de paper, restaurant la paritat d'abans de la guerra de 2790 RM per un quilogram d'or fi; els bitllets anteriors a la reforma van deixar de ser de curs legal el .
En el període posterior de deflació, el Reichsbank es va convertir pràcticament en l'única font de crèdit bancari a curt termini en l'economia alemanya, que va preferir racionar (mantenint un tipus de descompte no superior al 10 per cent) en lloc de prestar a tipus elevats determinats pel mercat. El racionament del crèdit del Reichsbank no va acabar fins a principis de 1926, moment a partir del qual el tipus de desconte es va poder rebaixar gradualment, fins a arribar al 5-6 per cent el gener de 1927. El 1930, les esmenes legislatives en línia amb el Pla Young van posar fi a la participació d'estrangers en la governança del Reichsbank. El Consell General es va reduir a 10 membres, tots alemanys, i el paper de Comissari de la Moneda va passar al president del Rechnungshof des Deutschen Reiches.
Període nazi miniatura|Com a ministre d'Economia, Walther Funk va accelerar el ritme del rearmament i, com a president del Reichsbank, va ingressar per a les SS les anells d'or confiscades als presoners del camp de concentració de Buchenwald miniatura|Or nazi a la mina de sal de Merkers El règim nazi va posar fi ràpidament a la independència del Reichsbank i el va convertir en un instrument de la seva política de dirigir els recursos d'Alemanya cap al rearmament i l'expansió militar. Mitjançant l'esmena del a la Llei Bancària, es va abolir el Consell General i, a partir d'aleshores, el Direktorium, inclòs el president, passaven a ser nomenats i destituïts directament pel Führer.
El , el privilegi d'emissió de bitllets del Reichsbank va passar a ser exclusiu, posant fi a les funcions de banca central residuals del Banc de Baden, el Bayerische Notenbank, el Banc de Saxònia i el Württembergische Notenbank.