La Banque générale (1716–1718), també coneguda com a Banque royale (1718–1720) i en el món anglosaxó com a Banc de John Law, va ser una entitat financera de curta durada però de gran transcendència històrica al Regne de França. Va ser fundada per l'economista escocès John Law el maig de 1716 com a societat per accions de caràcter privat, nacionalitzada el desembre de 1718, i finalment absorbida per la seva pròpia Companyia de les Índies el febrer de 1720. Va ser el primer establiment a emetre bitllets de banc a França i és considerat el primer banc central del país.
Aquest experiment va suposar la primera introducció a gran escala del paper moneda a Europa. No obstant això, el fracàs catastròfic del seu sistema econòmic va deixar un profund trauma financer a la societat francesa, fet que va fer que el terme banc (banque) fos impopular durant gairebé un segle; les institucions successores van preferir utilitzar la paraula «caixa» (caisse), com la Caisse d'escompte, fins que Napoleó I va recuperar el terme l'any 1800 per fundar el Banc de França.
Nom La institució va ser formalment constituïda l'any 1716 amb el nom de Banque générale (Banc General). Després de la seva nacionalització a finals de 1718, va passar a anomenar-se Banque royale (Banc Reial). A causa de la forta associació amb el seu fundador, era àmpliament conegut popularment com el Banc de John Law.
Història Durant l'edat moderna es van idear diversos projectes a França per crear una institució equivalent a un banc central, però cap d'ells va reeixir abans de la iniciativa de Law. Els intents documentats més antics, de 1548 i 1566, van fracassar de bon començament malgrat un suport reial temptatiu. Un tercer projecte, sota el regnat d'Enric IV, va arribar a aprovar-se pel Consell Reial el 20 de desembre de 1608 amb el nom de «Banque de France», però mai no es va implementar. Més tard, el 1644, es va proposar un banc estatal inspirat en el Banco del Giro de Venècia. La necessitat d'una institució d'aquest tipus es va accelerar arran de la fundació del reeixit Banc d'Anglaterra l'any 1694 i, sobretot, a causa del lamentable estat de les finances franceses en els últims anys del regnat de Lluís XIV, cosa que va fer proliferar nous projectes a partir de 1701.
John Law havia treballat durant anys en diferents conceptes de bancs nacionals. Havia estat a punt de convèncer la corona francesa d'adoptar les seves propostes quan Lluís XIV va morir l'1 de setembre de 1715. Les llargues guerres de Lluís XIV havien deixat la monarquia francesa en la fallida, amb un deute colossal. En un principi, el regent Felip d'Orléans va rebutjar les idees de Law, les quals tampoc tenien el suport dels financers tradicionals francesos. En lloc d'això, el regent va encomanar a Adrien Maurice de Noailles la tasca d'abordar l'emergència financera mitjançant una combinació de reestructuració forçosa del deute, austeritat fiscal i persecució dels financers corruptes (l'anomenada opération du visa). Tanmateix, aquestes polítiques van fracassar a l'hora de restaurar la confiança i el crèdit, motiu pel qual el regent va acabar recorrent de nou a Law i al seu projecte bancari.
Banque Générale (1716–1718) El 2 de maig de 1716, el Consell de Regència va aprovar una moció presentada per Noailles per atorgar a Law el poder d'establir un banc, tot i que amb un esquema menys ambiciós del que Law havia proposat originalment al controlador general Nicolas Desmarets. El mateix dia es van emetre les lletres patents que concedien al Banc General un privilegi d'emissió per vint anys. El banc tenia dret a emetre bitllets denominats en écus de banque, fixats a un valor de 5 lliures per écu. El 20 de maig de 1716, unes noves lletres patents van permetre capitalitzar el banc mitjançant l'emissió de 1.200 accions amb un valor nominal de 5.000 lliures cadascuna. D'aquesta manera, la Banque générale va néixer com un banc privat: tenia capacitat per finançar el deute públic però no disposava de cap funció en la recaptació de l'erari reial.
Les condicions de subscripció de les accions permetien pagar-ne la major part amb títols de deute governamental (els bitllets d'estat creats sota Lluís XIV), els quals s'acceptaven pel seu valor nominal. Això resultava altament avantatjós per als subscriptors, ja que en aquell moment el deute públic es cotitzava al mercat amb un descompte del 60%. Law va comprar el 25% de les accions i, segons algunes fonts, el mateix rei en va adquirir 380. El capital social inicial era d'1.500.000 lliures, una xifra relativament modesta de la qual els grans financers francesos (com els germans Pâris o Antoine Crozat) es van mofar. Law va exigir només una cinquena part del pagament en efectiu metàl·lic, obtenint 300.000 lliures en liquiditat. Malgrat el desdeny inicial de les elits, el banc va garantir a finals de 1716 un dividend anual del 7,5%, una taxa cinc vegades superior a la del mercat, cosa que va atreure ràpidament l'interès públic. El desembre de 1716 es van emetre 120.000 noves accions de 500 lliures, per un total de 60 milions, aconseguint una reserva d'1.200.000 lliures en metàl·lic que va consolidar la solvència de la institució.
El banc es va establir inicialment a la residència de Law a la Place Louis-le-Grand (actual Place Vendôme). L'estiu de 1716 es va traslladar a l'Hôtel de Mesmes (a la rue Sainte-Avoye), a prop del centre comercial i financer de París entorn de Les Halles. L'abril de 1717, Law va comprar el veí Hôtel de Soissons al Príncep de Carignano amb la intenció d'instal·lar-hi el banc, però la transacció va quedar encallada a causa dels creditors del príncep.
La introducció del paper moneda L'agost de 1717, Law va coordinar una estratègia amb la Seca de París (que revaluava constantment el lluís d'or i d'argent canviant la llei del metall). La Banque générale va començar a retirar del mercat els devaluats bitllets d'estat canviant-los per accions del propi banc o de la Companyia d'Occident, una nova empresa comercial creada per Law que posseïa el monopoli de l'explotació de la Luisiana. Law va utilitzar els hipotètics beneficis colonials com a reclam per atraure inversors. Entre setembre de 1717 i novembre de 1718, el banc va augmentar el seu capital fins als 6 milions de lliures.
Paral·lelament, a finals de 1717, Law va començar a emetre els primers bitllets de banc pròpiament dits, garantits pel capital de l'entitat. La primera emissió constava de valors de 10, 40, 100 i 1.000 écus (de 6 lliures cadascun). El 10 de juny de 1718 es va fer una nova emissió. Com que el públic confiava en la promesa de rebre el valor indicat en metàl·lic a la vista, els bitllets van començar a utilitzar-se habitualment com a substituts de les monedes d'or i plata.
Banque Royale (1718–1720) La decisió de nacionalitzar el banc, defensada des de feia temps per Law, es va prendre en un context marcat pel descobriment de la conspiració de Cellamare i l'escalada diplomàtica de la guerra de la Quàdruple Aliança, que feien preveure un augment de la despesa militar francesa. Mitjançant un edicte del 4 de desembre de 1718 (efectiu l'1 de gener de 1719), la Banque générale va esdevenir la Banque royale. Els accionistes privats van ser reemborsats pel valor nominal de les seves accions (5.000 lliures), cosa que va suposar un rendiment anualitzat del 64% atès el descompte inicial amb què s'havien adquirit. Un decret posterior del 27 de desembre de 1718 va estipular que totes les grans transaccions comercials s'havien de pagar obligatòriament amb bitllets en les sucursals que el banc va obrir a Amiens, La Rochelle, Lió, Orleans i Tours.
En el moment de la nacionalització, el banc tenia bitllets en circulació per valor de 39,5 milions de lliures, els quals cotitzaven a la par. Aquest volum era equiparable al de la circulació de deute del Banc d'Anglaterra en la mateixa època. A partir d'aquest moment, Law va continuar dirigint el banc en nom del monarca i tots els beneficis es transferien directament al Tresor Reial.
A partir de gener de 1719, la Banque royale va començar a emetre bitllets que ja no estaven recolzats per reserves de metall preciós (or o plata). D'aquesta manera, va esdevenir una de les primeres institucions europees a desenvolupar l'ús de diners fiduciaris.Backhouse, Roger. Economists and the economy: the evolution of economic ideas, Transaction Publishers, 1994, , p. 118.NY Federal Reserve: Mississippi Bubble of 1720. Els nous bitllets es van emetre en lliures (en lloc d'écus), fet que va agradar al públic perquè quedaven teòricament protegits de les devaluacions de la moneda oficial. Això va provocar una enorme expansió de la massa monetària en circulació, la qual es va multiplicar per deu en el transcurs d'un any, arribant a superar els mil milions de lliures a principis de 1720. En aquesta època, el banc es va traslladar a l'Hôtel de Nevers, una part de l'antic Palais Mazarin de París.
Fusió amb la Companyia de les Índies i fallida El febrer de 1720, el banc va ser absorbit per la macroestructura comercial de John Law, la Companyia de les Índies (fruit de la fusió de la Companyia d'Occident amb altres companyies colonials), que va passar a posseir-lo i a gestionar-ne les operacions.
Entre gener i maig de 1720, Law va aplicar una política contradictòria: va intentar rebaixar per decret el valor de les monedes metàl·liques per forçar l'ús del paper, però alhora va intentar sostenir de manera artificial les accions de la Companyia. Això va acabar provocant un atac de pànic financer i un pànic bancari generalitzat quan el valor de la nova moneda de paper es va reduir a la meitat.Sheeran, Paul; Spain, Amber. The international political economy of investment bubbles, Ashgate Publishing, Ltd., 2004, , p. 95.Davies, Roy; Davies, Glyn. "A Comparative Chronology of Money: Monetary History from Ancient Times to the Present Day: 1700–1749" (1996 i 1999). En el mercat paral·lel, els bitllets es canviavam per un terç del seu valor nominal i els preus van patir una forta hiperinflació.
Quan els titulars dels bitllets van acudir en massa a les oficines del banc a París per exigir el canvi a or i plata, es va fer evident que la quantitat de paper emès superava amb escreix les reserves reals d'efectiu de la institució (la base del sistema de banca amb reserva fraccionària, que la societat de l'època encara no comprenia ni acceptava). El juliol de 1720, tot el sistema de Law va fer fallida.
Conseqüències El desembre de 1720, els principals directius del banc (Bourgeois, el tresorier; Durevest, el controlador; i Fromaget, un dels directors) van ser empresonats a la Bastilla, mentre que John Law, caigut en desgràcia com a ministre de Finances i director, es va veure obligat a fugir de França cap a Venècia.
Durant la posterior reestructuració del deute gestionada per una comissió governamental, les autoritats franceses van decidir assumir els passius del banc en fallida, mentre deixaven la companyia matriu en mans dels seus accionistes existents. Per frenar l'especulació (agiotage), el setembre de 1724 es va crear oficialment la Borsa de París, on només cotitzaven les accions de la reorganitzada Companyia de les Índies. El banc va ser finalment liquidat de manera definitiva el novembre de 1723.
Vegeu també Creació de diners Història de la banca
Referències
Bibliografia
Categoria:Bancs de França Categoria:1716 Categoria:Bancs desapareguts Categoria:Segle XVIII a França Categoria:Bancs centrals d'Europa