El segrest de la Mare de Déu de Núria fou una acció clandestina duta a terme la nit del 8 al 9 de juliol de 1967 per un grup d'activistes antifranquistes. L'objectiu era impedir que la coronació de la imatge fos utilitzada amb finalitats polítiques per part del règim franquista. La talla romànica va romandre amagada durant més de quatre anys, fins al seu retorn el 1972.

L'episodi és considerat una de les accions més singulars de l'oposició antifranquista a Catalunya i combinà elements de protesta política, reivindicació religiosa i acció simbòlica. Durant dècades, els seus detalls van romandre poc coneguts a causa d'un pacte de silenci entre els participants.

Context històric El segrest s’inscriu en un context d'intensa activitat antifranquista a Catalunya, amb episodis com l’afer Galinsoga, els Fets del Palau, la Caputxinada o la campanya «Volem bisbes catalans».

Aquest moviment, que reunia sectors del catalanisme i del cristianisme de base influïts pel Concili Vaticà II, criticava la ingerència del règim franquista en l’Església i reclamava el nomenament de bisbes catalans.

En aquest context, la coronació de la Mare de Déu de Núria, prevista per al juliol de 1967 amb participació de representants del règim, fou interpretada per aquests sectors com una instrumentalització política del fet religiós.

Planificació La iniciativa del segrest ha estat atribuïda a Xavier Polo, mentre que la direcció de l’operació recaigué en Nemesi Solà, que coordinà el grup i en planificà els detalls. L'equip escollit per Solà estava format per dos nois escoltes, dos excursionistes experimentats i un xofer.

L'operació fou planificada amb criteris de clandestinitat i compartimentació de la informació per garantir-ne la seguretat. L’acció es preparà amb antelació mitjançant tasques de reconeixement del santuari i del seu entorn, incloent-hi els accessos interiors i els itineraris de muntanya.

Entre els participants identificats hi han els dos excursionistes Xavier Margais i Basi i Ton Ribas i Sala, així com el xofer Antoni Boadella i Vergés, mentre que els escoltes han mantingut l'anonimat.

Desenvolupament dels fets La nit del 8 de juliol de 1967, el grup reduït d'activistes es va trobar a Ribes de Freser, uns arribaren en tren i altres en un cotxe llogat. Des d'allà es van desplaçar tots junts en cotxe fins a Queralbs, on es tornarem a dividir per accedir al santuari per diferents camins. Els escoltes hi van pujar amb l'últim cremallera, mentre que Ribas i Margais pujaren a peu pel camí vell de Núria.

Els activistes van accedir al Santuari de Núria aprofitant una connexió interior entre les dependències del complex. Un cop a l’interior, van forçar el pany de la porta que conduïa a l’església i accediren al cambril.

La talla romànica de la Mare de Déu de Núria, datada entre els segles XII i XIII, fou desmuntada del pedestal, protegida amb un sac de dormir i introduïda en una motxilla preparada prèviament per evitar desperfectes.

Després de la sostracció, la imatge fou baixada a peu fins a Queralbs per camins de muntanya. Posteriorment, fou traslladada en cotxe fins al primer amagatall, una masia de Vallgorguina, on es guardà inicialment en un armari de doble fons. Dues setmanes més tard, la talla fou traslladada fins al barri d'Horta de Barcelona i posteriorment, a Vilanova i la Geltrú.

Conseqüències El mossèn Enric Lahoz fou processat i acusat del delicte de robatori, però la causa fou sobreseguda un any després per manca de proves.

La desaparició de la talla va obligar a celebrar la coronació amb una rèplica de guix i amb una assistència reduïda.

Les autoritats franquistes van qualificar els fets de «robatori sacríleg», mentre que els promotors els reinterpretaren com una acció antifranquista i de reivindicació d'una Església catalana.

L’acció va ser reivindicada mitjançant comunicats atribuïts a una suposada «Comissió de Sacerdots i Militants d'Acció Catòlica» i també per grups autoanomenats «Almogàvers».

La imatge va romandre amagada durant quatre anys, sis mesos i vint dies.

Retorn de la imatge El retorn es produí en una operació secreta el 28 de gener de 1972, després que s'haguessin complert parcialment les reivindicacions plantejades pels promotors, com el nomenament de bisbes catalans i substitució del bisbe de Barcelona.

L'operació de retorn fou coordinada per Nemesi Solà i es realitzà amb la intermediació de l'advocat Josep Benet i la intervenció del Bisbat d'Urgell. La imatge fou entregada per l'advocat a representants del Bisbat d’Urgell al Coll de Can Massana, a Montserrat, i traslladada a La Seu d'Urgell per immediatament ser duta al santuari, on recuperà el seu lloc original.

Investigació i memòria Durant dècades, els detalls del segrest van romandre envoltats d’un notable desconeixement públic a causa del pacte de silenci entre els participants i del risc de conseqüències legals associades.

A partir de finals del segle XX i especialment arran del llibre Mossèn, ens han pres la Marededéu! i del documental El segrest de Núria, s'han pogut reconstruir molts aspectes dels fets.

Aquestes investigacions han permès identificar participants, descriure itineraris i contextualitzar el significat dels fets dins la història contemporània de Catalunya.

Interpretacions El segrest de la Mare de Déu de Núria ha estat interpretat com un episodi singular de l'oposició antifranquista, amb motivacions tant polítiques com religioses. Segons les fonts, pot ser interpretat com una acció simbòlica, un sabotatge o una forma d'extorsió política.

També s'ha destacat el seu impacte mediàtic, especialment a la premsa internacional, així com el seu paper dins la memòria històrica del catalanisme contemporani.

Vegeu també Mare de Déu de Núria Nemesi Solà Franquisme a Catalunya

Referències

Categoria:Franquisme a Catalunya Categoria:Història del Ripollès Categoria:1967 a Catalunya Categoria:Catolicisme a Catalunya