Las «Poquianchis» és el nom amb el qual es va conèixer a un grup femení d'assassines en sèrie mexicanes actives entre 1945 i 1964, principalment a la ciutat de San Francisco del Rincón, Guanajuato; enterraven els cossos de llurs víctimes a la ciutat de Purísima del Rincón, Guanajuato. El grup estava conformat per les quatre germanes de la família Torres Valenzuela:
Delfina González Valenzuela (n. 31 de desembre de 1909, Bellavista, Acatlán de Juárez, Jal. - m. 17 d’octubre de 1968, Irapuato, Gto.) era la gran de les germanes i la líder del grup. María del Carmen González Valenzuela (1913 - 1949) María Luisa "Eva" González Valenzuela (n. 27 d’ agost de 1912 Ahuisculco, Tala, Jal., Mèxic - m. 19 de novembre de 1984, Irapuato, Gto.). María de Jesús González Valenzuela (n. 1 de gener de 1924 - f. Itjans dels anys 1990) era la menor de les germanes.
Les quatre dones eren propietàries de diversos bordells a Guanajuato i Jalisco. Les seves víctimes van ser en la seva majoria dones a les quals van privar de la seva llibertat perquè exercissin com prostitutes, encara que també van assassinar a clients i bebès de les dones esclavitzades. El número confirmat de víctimes és de 8, però la premsa groga van exagerar i exageren el cas dient que van matar a 91, fins i tot afirmen que van poder matar a més de 150 persones, el que les converteix en les assassines serials més prolífiques registrades en la història de Mèxic.
Antecedents La família González Valenzuela Les germanes van néixer amb el cognom Torres Valenzuela i van ser filles del matrimoni d'Isidro Torres i Bernardina Valenzuela, originaris de El Salto, Jal. La família González era una família molt disfuncional, el seu pare treballava com a policia per al govern porfirista amb el càrrec d'agutzil i es va mantenir en el càrrec encara després de l'etapa més intensa de la Revolució mexicana, en el govern de Venustiano Carranza, i fins i tot va estar encarregat d'executar a presoners villistas. Era un home violent, prepotent i autoritari que amb freqüència copejava a la seva esposa i filles. Es diu que des de petites obligava les seves filles a veure les execucions dels presos. Per part seva, la seva mare era una dona molt religiosa.
Els maltractaments a la casa van arribar a tal punt que una vegada Carmen González, sent una adolescent, es va escapolir de casa amb el seu xicot, Luis Jasso, alguns anys més gran que ella. El seu pare la va buscar i després de trobar-la, la va copejar i va empresonar alguns mesos a la presó municipal (sense cap causa o ordre d'aprehensió). Aquest mateix dia Isidro Torres es va convertir en pròfug de la justícia en assassinar a un presumpte delinqüent, anomenat Félix Ornelas; el finat era un hisendat sospitós de diversos delictes, que va morir durant l'intent d'arrest en rebre diversos trets per l'esquena per part d'Isidro Torres. Carmen va sortir de presó gràcies a un home al voltant de cinquanta anys, amo d'una botiga amb qui havia entaulat una relació amorosa. Fruit d'aquesta relació va néixer un fill.
La família Torres Valenzuela es va veure forçada a canviar el seu cognom pel de González, per a evitar possibles represàlies i poder fugir del poble. El pare es va separar de la seva família per a viure una vida de fugitiu.
Incursió com a empresàries En 1935, la família vivia en un estat de pobresa lamentable. Les germanes havien aconseguit ocupació en una fàbrica tèxtil, però els salaris a penes els donava per a subsistir.
En 1938, Carmen va conèixer a un home anomenat Jesús Vargas "El Gato", amb el qual va entaular una relació; aquest mateix any es van anar a viure junts. Van obrir una petita cantina a El Salto. Vargas va malgastar els guanys de l'establiment fins a portar-lo a la ruïna. Després d'això, Carmen el va abandonar i va tornar a viure amb la seva família.
Per a aquest moment els pares de les germanes González havien mort, deixant-los una modesta herència. Amb aquest capital, Delfina González va obrir el seu primer bordell situat en El Salto. La prostitució era il·legal s Jalisco, però la vigilància per a combatre aquesta pràctica era pobra. El prostíbul va estar actiu molt temps, fins que una renyina suscitada al lloc va cridar l'atenció de les autoritats, que van tancar l'establiment.
El bordell « El Guadalajara de noche» En 1954, Delfina va fundar l'establiment a Lagos de Moreno, Jal., durant les festivitats de la fira anual celebrada al poble. Per a establir el negoci, les dones van comptar amb el suport de diverses autoritats corruptes. El propi alcalde va concedir els permisos perquè el negoci operés com a bar a canvi de favors sexuals.
Les dones eren enganyades o comprades a tractants. El sistema amb el qual operava el bordell era semblant al peonatge emprat durant el Porfiriato: les captives estaven obligades a comprar-li a les "madrotas" subministraments, com a roba i menjar, a preus arbitraris, acumulant així immensos deutes. Llavors eren forçades a prostituir-se per poder pagar-les.
Corrupció Segons el relat de les germanes González Valenzuela, les tècniques que usaven per a instal·lar un prostíbul consistien, en primer lloc, a fer amistat amb les autoritats per estar protegides. En moltes ocasions es van fer amants i van proporcionar diners a funcionaris locals per a assegurar que el seu negoci no fos tancat.
Ja instal·lades als seus cabarets, “Las Poquianchis” contractaven persones perquè recorreguessin la República a la recerca d'adolescents d'entre 12 i 15 anys d'edat (rares vegades una mica més grans) i per mitjà de l'engany i l'extorsió les conduïssin als seus negocis, on una vegada que entraven, eren mantingudes en captivitat per a prostituir-les.
La Secretaria de Salut emetia targetes de control falses, que “Las Poquianchis” utilitzaven per a presumir que les noies estaven sanes. Aquestes targetes costaven molts diners, però servien perquè els clients estiguessin tranquils.
Es destapa el cas En 1964, Catalina Ortega, una de les més recents noies a arribar al prostíbul, va aconseguir escapar i es va presentar en la comandància de la Policia Judicial de León, Gto.. Les autoritats van girar una ordre d'aprehensió i es van dirigir a San Francisco del Rincón, Gto. Aquí van detenir a Delfina i a María de Jesús. María Luisa va aconseguir escapar a l'últim moment. El cas va ser àmpliament difós per la revista Alarma!. Algunes dones rescatades van donar testimoniatge dels fets.
Crims Les dones van contar als judicials com algunes de les seves companyes van ser copejades i torturades per les seves patrones, i fins i tot vàries van ser assassinades i enterrades dins del mateix predi on eren explotades. Les víctimes van relatar a les autoritats que mai les deixaven sortir de les cases de cites, i que quan resultaven embarassades els practicaven avortaments i en cas de néixer els nens, aquests eren assassinats.
Segons el relat de les rescatades, “Las Poquianchis” també assassinaven a aquelles prostitutes que “ja no els servien” sepultant-les vives en un panteó clandestí situat en el poblat de San Ángel, a Purísima del Rincón, Gto. Aquest “treball” era realitzat pel capità de l'Exèrcit, Hermenegildo Zúñiga Maldonado, conegut com “El Capità Àguila Negra”, qui va ser amant de Delfina i el seu protector.
El relat Delfina va desenvolupar un mètode de segrest que deixava majors guanys: acudien a ranxos o pobles pròxims, on buscaven a les nenes més boniques. No importava si tenien dotze, tretze o catorze anys d'edat; portaven còmplices masculins que, si les sorprenien soles, simplement les segrestaven. O si estaven acompanyades dels seus pares, generalment pagesos, se'ls acostaven i els oferien donar-los treball a les filles com a serventes. Els pares accedien, “Las Poquianchis” s'emportaven a les nenes i immediatament començava el seu turment.
A penes arribaven al bordell, “Las Poquianchis” procedien a despullar les nenes per complet i examinar-les. Si consideraven que tenien “prou carn”, els ajudants que havien contractat s'encarregaven de violar-les, un darrere l'altre, i si ploraven o es resistien, les colpejaven.
Després, “Las Poquianchis” les banyaven amb cubetades d'aigua gelada, els donaven vestits i les treien a la nit al fet que comencessin a atendre la clientela del bar, sota amenaces de mort. Els clients es mostraven sempre encantats de trobar nenes de tan curta edat, per la qual cosa el negoci va prosperar ràpidament. Les germanes alimentaven a les seves esclaves sexuals solament amb cinc truites dures i un plat de fesols al dia.
Quan una de les dones arribava a complir vint-i-cinc anys, “Las Poquianchis” ja la consideraven “vella”. Procedien llavors a lliurar-la-hi a Salvador Estrada Bocanegra “El Verdugo”, qui la tancava en una de les habitacions del ranxo, sense donar-li menjar ni beure diversos dies; entrava constantment per a trepitjar-la i copejar-la amb una taula de fusta en l'extrem de la qual hi havia un clau esmolat. Una vegada que la dona estava tan feble que ja no podia ni tan sols intentar defensar-se, “El Verdugo” la portava a la part de fora del ranxo i, després de cavar una rasa profunda, l'enterrava viva. A unes altres els aplicaven planxes calentes sobre la pell, les llançaven des del terrat perquè morissin en caure, o els destrossaven el cap a cops.
Si una de les noies s'embarassava, patia anèmia i estava massa feble per a atendre els seus clients, o si s'atrevia a no somriure-li als parroquians era assassinada. Els bebès que van arribar a néixer van ser assassinats i enterrats, amb excepció d'un nen, al qual van guardar per a vendre-l'hi a un client que volia experimentar amb ell; mentrestant es van dedicar a maltractar-lo.
També practicaven avortaments clandestins en les joves més populars, amb la condició de no perdre aquesta font d'ingressos. Les dones, a més, eren obligades a netejar el lloc, a cuinar i a atendre “Las Poquianchis”.
“Las Poquianchis” havien reclutat a diversos ajudants que les auxiliaven en la feina de casa. Un era Francisco Camarena García, el xofer que s'encarregava de transportar a les jovenetes reclutades, juntament amb Enrique Rodríguez Ramírez; un altre era Hermenegildo Zúñiga, excapitán de l'exèrcit, conegut com “El Águila Negra”, qui servia com el seu guardaespatlles i cuidador del bordell.
José Facio Santos, vetllador i cuidador del ranxo; i Salvador Estrada Bocanegra, “El Verdugo”, qui copejava a les prostitutes que protestaven per alguna cosa i, quan alguna amenaçava amb marxar-se o denunciar els maltractaments als quals era sotmesa, s'encarregava d'assassinar-la i enterrar-la. També policies i militars utilitzaven els serveis de les nenes esclaves, tot gratis a canvi de protecció per al bordell.
María Auxiliadora Gómez, Lucila Martínez del Campo, Guadalupe Moreno Quiroz, Ramona Gutiérrez Torres, Adela Mancilla Alcalá i Esther Muñoz “La Pico Chulo” eren prostitutes que es van convertir en zeladores i castigadores a canvi que “Las Poquianchis” respectessin les seves vides.
Quan alguna de les nenes noves no volia cedir davant el capritx d'algun client, elles s'encarregaven d'arrossegar-la dels cabells per tot el bordell, portar-la a un quart i donar-li de cops de pala fins a deixar-la inconscient. “La Pico Chulo” també agradava de matar a cops de pala a les noies, destrossant-los la cara i el crani amb una tranca de fusta.
Ritus satànics (mites) Entre els molts mites creats entorn d'aquest cas, la premsa groga va crear el dels ritus satànics. Es va afirmar que cap a 1963, “Les Poquianchis” incursionaren en el satanisme. Algú els va dir que, si oferien sacrificis al Diable, guanyarien més diners i tindrien protecció. Des d'aquest moment, cada vegada que arribaven noves nenes reclutades, eren iniciades en un estrany ritual.