miniatura|Seu central de l'Imperial Bank of Persia a la banda oriental de Toopkhaneh, Teheran, 1902 El Banc Imperial de Pèrsia (; ), de vegades anomenat Bank Shahi, va ser un banc britànic que va tenir un paper central en la història financera del final de l'Iran Qajar, conegut en anglès en aquella època com a Pèrsia. El banc es va constituir legalment a Londres i estava subjecte a la legislació britànica, tot i que la major part de les seves operacions es basaven a Teheran sota una concessió atorgada inicialment pel govern Qajar a Paul Julius Reuter. Va actuar com el principal banc d'emissió del país fins que aquesta funció va ser transferida al Bank Melli Iran el 1932, i va introduir les pràctiques financeres europees en un país on fins aleshores eren desconegudes.
Arran dels canvis polítics a l'Iran Pahlavi, va ser rebatejat com a Imperial Bank of Iran el 1935, i posteriorment com a British Bank of Iran and the Middle East el 1949, després d'expandir-se per altres països de l'Orient Mitjà. El 1952 es van donar per acabades les seves operacions a l'Iran, i una part del seu antic negoci es va reestructurar com a Bank Bazargani. L'activitat restant fora de l'Iran va passar a anomenar-se British Bank of the Middle East (BBME), el qual va ser adquirit per HSBC el 1959 i rebatejat el 1999 com a HSBC Bank Middle East. Per la seva banda, el Bank Bazargani es va reorganitzar el 1979 després de la Revolució iraniana per esdevenir el nucli de Bank Tejarat.
Antecedents miniatura|Paul Julius Reuter va ser l'impulsor de l'Imperial Bank mitjançant la defensa de la Concessió Reuter a les dècades de 1870 i 1880
L'Iran del segle XIX ha estat descrit com «un dels països més viatjats en el temps i enrere del món». Com que la usura estava prohibida per l'islam, els prestadors tradicionals a l'Iran eren principalment canvistes de moneda jueus. L'única forma de diners en circulació eren les monedes d'or i plata. Un primer intent de crear un banc modern d'estil europeu va ser l'Oriental Bank Corporation, una iniciativa britànica establerta el 1845 que no va sobreviure gaire temps. Una entitat successora, la New Oriental Bank Corporation, va obrir el 1884 però va suspendre les seves operacions al cap d'un any. La New Oriental Bank Corporation (Bank Jadid Sharq) es va tornar a establir el 1888 i va obrir sucursals a Teheran, Tabriz, Rasht, Mashhad, Isfahan, Shiraz i Bushehr.
Paul Julius Reuter va obtenir la Concessió Reuter el 1872, la qual li atorgava drets exclusius sobre molts recursos de Pèrsia. Tot i que el motiu principal de la concessió era el desenvolupament del ferrocarril, també atorgava a Reuter el monopoli bancari durant seixanta anys. Els termes draconians de la concessió van indignar l'opinió pública iraniana, van alarmar Rússia i també van preocupar el govern britànic, que s'havia mantingut al marge de les negociacions de Reuter fins a l'últim moment. A causa de la creixent pressió, el Xa va cancel·lar la concessió el 1873, al·legant el fet que Reuter no havia iniciat el projecte ferroviari en el termini de 15 mesos a què l'obligava el text.
Imperial Bank of Persia
miniatura|Bitllet d'un toman de l'Imperial Bank of Persia editat de l'època «Qajar», emès per la sucursal de l'Imperial Bank a Yazd (1906), on es representa Nàssir-ad-Din Xah Qajar miniatura|Edifici de l'Imperial Bank a Toopkhaneh (a la dreta), Teheran, 1910 miniatura|L'Edifici de l'Imperial Bank, Teheran, tal com es va reconstruir el 1929 i utilitzat actualment pel Bank Tejarat
Reuter, però, no es va rendir, i la negociació va agafar un nou impuls amb el suport de Mirza Malkam Khan, ministre de Pèrsia a Londres, i de Henry Drummond Wolff, ministre del Regne Unit a Teheran. El fill de Paul Julius Reuter, George, va viatjar a Teheran l'octubre de 1888 para renegociar la concessió amb unes condicions modificades, restant importància a la part ferroviària després del compromís del Xa el 1887 de no emprendre la construcció de cap ferrocarril sense l'aprovació russa. Finalment, la concessió modificada es va signar el 30 de gener de 1889 sense cap disposició sobre ferrocarrils. Tot i que aquesta nova concessió no era tan àmplia com la primera, continuava otorgant a Reuter un valuós control sobre la banca i la mineria perses. Més tard, Reuter va obtenir una cèdula reial del govern britànic el 2 de setembre de 1889, el primer document d'aquest tipus emès per a un banc britànic a l'estranger des de 1864. Posteriorment, les accions de l'Imperial Bank van sortir a borsa a Londres, i va començar a operar obrint la seva primera sucursal a Teheran el desembre de 1889. D'acord amb els termes de la concessió, les operacions del New Oriental Bank es van transferir a l'Imperial Bank. Els primers bitllets de l'Imperial Bank es van emetre el 1890, amb valors que anaven des d'1 toman fins a 1.000 tomans. El més antic que es coneix data del 25 d'octubre de 1890.
Entre 1890 i 1932, l'Imperial Bank va funcionar com l'únic banc d'emissió de l'Iran. Va ser la institució dominant en la prestació de serveis financers moderns a l'Iran, però no estava sola en aquell mercat. Per començar, els prestadors tradicionals van seguir dominant el sector durant algun temps després de l'arribada de l'Imperial Bank gràcies a una major flexibilitat en els préstecs i als vincles culturals. El 1890 es va fundar el Banc de Préstecs i Descomptes de Pèrsia per frenar la influència financera britànica, tot i que mai va semblar obtenir beneficis en les seves tres dècades posteriors d'activitat. El 1907, el Tractat de Sant Petersburg, que dividia l'Iran en esferes d'influència russa i britànica, va assignar al Banc rus de Préstecs i Descomptes els ingressos de l'amortització dels deutes perses al nord de l'Iran, i el mateix per al Banc Imperial britànic al sud del país.
Inicialment, el banc es va finançar sobretot a través de Glyn, Mills & Co., J. Henry Schröder & Co. i David Sassoon & Co. Sir William Keswick en va ser el primer president. El seu primer director executiu va ser Joseph Rabino, nascut a Londres de pare italià i, per tant, vist a Londres com algú una mica aliè. Rabino va treballar divuit anys a Pèrsia i va ser fonamental per consolidar la reputació del banc. A diferència de l'Imperial Ottoman Bank, l'Imperial Bank no contractava directius locals, però tot i així va tenir un paper important en l'educació financera de les elits empresarials de l'Iran.
En aquella època, els perses desconfiaven de canviar les monedes d'or i plata per bitllets de paper. Rabino va ordenar a totes les sucursals que guardessin prou monedes de plata per poder bescanviar els bitllets per plata immediatament a petició del client. Tot i així, en els primers anys del banc es van produir pànics bancaris locals, de vegades instigats per agents russos. En els primers anys, el banc només emetia bitllets petits per poder fer front als reemborsaments en plata fins i tot a les zones més remotes. Amb la protecció dels soldats perses, el banc abastia de monedes de plata suficients fins i tot a les sucursals més allunyades. El banc va comptar amb el suport del general Albert Houtum-Schindler a Teheran, el qual era, com Reuter, un súbdit britànic d'origen alemany. Schindler feia molts anys que vivia a Pèrsia i era el membre més informat de la comunitat europea al país en aquell moment; Henry Drummond Wolff va intentar sense èxit convèncer el ministeri d'afers exteriors perquè el contractés com a membre del personal de la legació, i en el seu lloc Reuter el va contractar.
Més enllà de Teheran, l'Imperial Bank va desenvolupar una xarxa de sucursals, la majoria de les quals emetien bitllets específics de cada localitat que el banc només estava obligat a reemborsar en metàl·lic a la sucursal corresponent; els bitllets també es podien bescanviar en altres ciutats, però aleshores s'aplicava un descompte, normalment d'un un o dos per cent. Aquestes disposicions obligaven l'Imperial Bank a mantenir grans quantitats de metàl·lic a les sucursals locals, sovint per sobre del 60 per cent del valor dels respectius bitllets. Els bitllets s'imprimien a Londres, s'enviaven a Teheran, s'hi estampaven amb el nom de la sucursal corresponent en presència d'un comissionat del govern persa, i finalment es transportaven fins a la sucursal. En total, el banc va emetre bitllets per a vint-i-set sucursals diferents entre 1890 i 1932. La sucursal del Gran Bazar de Teheran, oberta el 1899, va ser una excepció, ja que no emetia bitllets propis. Fora de Teheran, es van obrir sucursals a Tabriz i Bushehr (abril de 1890), Isfahan (juny de 1890), Mashhad (abril de 1891), Shiraz (maig de 1891), Yazd i Rasht (maig de 1893), Kermanshah (setembre de 1902), Zabol (aleshores coneguda com Nasratabad, novembre de 1903), Kerman (març de 1904), Hamadan (octubre de 1909), Khorramshahr (aleshores coneguda com Mohammerah, desembre de 1909), Qazvin (gener de 1911), Ahvaz (març de 1911), Arak (aleshores coneguda com Soltân Âbâd, gener de 1913), Birjand (setembre de 1913), Sabzevar (setembre de 1914), Zanjan (1918), Bandar Abbas (1919), Shushtar (1921), Zahedan (aleshores coneguda com Duzdab, abril de 1922), Babol (aleshores coneguda com Barforush, maig de 1923), Masjed Soleyman (aleshores coneguda com Maydan-Nafton, juny de 1923), Borujerd (febrer de 1926), Bandar-e Anzali (coneguda mentrestant com Pahlavi, agost de 1926), Abadan (setembre de 1926) i, finalment, Dezful (desembre de 1928). L'Imperial Bank també va obrir agències a l'estranger, concretament a Bagdad, Bàssora i Calcuta, les quals no disposaven de bitllets propis.
Segons els seus comptes publicats, el banc no era gaire lucratiu i tenia dificultats per atreure directius professionals del Regne Unit. Tot i això, tal com ha destacat l'acadèmic Geoffrey Jones, un estudiós de la història del banc, en aquell període els bancs britànics tenien permès ocultar els seus guanys realitzant transferències cap a o des de reserves «internes» o «secretes» abans de declarar la xifra oficial de beneficis publicats. D'aquesta manera, els beneficis reals de l'Imperial Bank van ser, de mitjana, el doble de rics que els publicats entre 1890 i 1952.B. V. Anan'ich, Rossikoe Samoderzhavi i Vyvoz Kapitalov (Leningrad: 1975).
L'Imperial Bank va ser clau per a la concessió de préstecs britànics al govern Qajar entre 1892 i 1919. Aquests préstecs estaven garantits pels ingressos de les pesqueries del Caspi i pels drets de duana dels ports del golf Pèrsic, fet que va aixecar les alarmes dels nacionalistes perses. A més de proporcionar recursos financers, el banc també va participar en els esforços per reformar l'administració financera persa.
Després de les turbulències viscudes durant i després de la Primera Guerra Mundial, l'Imperial Bank es va trobar amb un entorn totalment transformat. Arran de la Revolució Russa, les autoritats soviètiques van liquidar tot el sistema bancari rus i posteriorment van posar fi a l'activitat del Banc rus de Préstecs i Descomptes, transferint les seves operacions restants a les autoritats perses el 1921. Per contra, aprofitant les incursions otomanes a l'Iran occidental durant la campanya de Pèrsia, l'Imperial Ottoman Bank va entrar als mercats perses entre 1919 i 1922 amb l'obertura de sucursals a Kermanshah, Abadan i Tehran.
El banc va contribuir a l'economia iraniana mobilitzant l'estalvi intern, però molts dubtaven de la utilitat real d'aquests estalvis i es va acusar la institució de discriminar els perses a l'hora de concedir crèdits. El 1927, el 80 per cent dels préstecs concedits per l'Imperial Bank a Bushehr, Shiraz i Isfahan es destinaven a finançar l'exportació iraniana d'opi, mentre que la majoria dels préstecs a les ciutats del nord estaven relacionats amb el comerç amb Rússia.