miniatura|Regla de Sant Benet, escrit a MonteCassino a finals del segle XI L'escriptura beneventana és una escriptura de llibre que s'emprava sobretot al sud d'Itàlia, en especial al Ducat de Benevent.
Denominació Alguns autors utilitzen el terme "beneventí".J. Stiennon, Paléographie du Moyen Âge, Paris, Armand Colin, 1973, p. 87-89. L'expressió littera beneventana està testimoniada des de l'edat mitjana.E. A. Lowe, The Beneventan script: a history of the South Italian Minuscule, Oxford, 1914, p. 22-40, chap. 2 « The Name ». Un altre nom tradicional a l'edat mitjana i a la moderna és "llombarda" (en llatí: Langobarda, Longobarda o Longobardisca). Malauradament, és ambigu, ja que el Regne Longobard cobria una àrea geogràfica diferent i va cessar abans que aquesta escriptura estigués totalment formada. Aquest, però, és el nom que Jean Mabillon va conservar, veient-hi una "escriptura nacional", específica del poble llombard i importada a Itàlia, cosa que és inexacta.
Extensió geogràfica L'escriptura beneventana està testimoniada sobretot al sud de la península Itàlica, així com a la costa dàlmata, on probablement va ser introduïda pels benedictins de sant Crisògon a Zadar.G. Cencetti, Paleografia latina, Rome, 1978, p. 99. El desenvolupament d'aquesta escriptura va ocórrer lentament en els segles VIII a X, basat en l'escriptura minúscula precarolíngia testimoniada al nord d'Itàlia. El tipus refinat es va establir al Ducat de Benevent sota la influència de Montecassino al segle XI, en particular amb l'abadia de Didier de Monte Cassino (papa Víctor III). Els dos centres principals d'ús d'aquesta escriptura són l'Abadia de Montecassino i Bari, on l'escriptura existeix a partir del model de Cassino, però és menys amanerada, més redona, amb menys oposició entre traços grossos i prims.G. Cencetti, Lineamenti di storia della scrittura latina, Bologna, 1997, p. 121 (prem. éd. p. 132).
Característiques En el punt àlgid cal·ligràfic, als segles i , l'escriptura beneventana es caracteritzava per ser extremament fragmentada, composta per dos traços superposats.
Les lletres característiques en són:
La lletra a s'escriu en forma de o i c unides. En els testimoniatges més antics, la lletra s'obri a la part superior, escrita com dues c successives; La lletra e s'escriu com una lletra alta, amb un bucle que s'estén més enllà de la línia superior de les lletres curtes; la línia horitzontal és llarga; LLetra c amb cresta, especialment en els manuscrits més antics i en l'escriptura de tipus de Bari; Lletra r, la tija de la qual descendeix per sota de la línia, amb una part superior molt angular, i tot el conjunt pren la forma d'una s llarga que baixa per davall de la línia; La lletra t s'assembla a la a de l'escriptura beneventana, amb un traç horitzontal a la dreta: la part esquerra del traç horitzontal és corba i forma un bucle. La lligadura ti pren dues formes diferents segons el fonema expressat.
Un dels exemples més coneguts d'escriptura beneventana són els rotlles d'Exultet.
Referències
Categoria:Edat mitjana Categoria:Alfabet llatí Categoria:Paleografia