L'escriptura insular és un sistema d'escriptura medieval originari d'Irlanda que es va estendre a Anglaterra i a l'Europa continental per la influència del cristianisme irlandés. Els missioners irlandesos la van portar als monestirs que fundaren, com ara l'Abadia de Bobbio. Aquesta escriptura també s'usava en monestirs influenciats pels missioners anglesos, com ara a l'Abadia de Fulda. S'associa amb l'art insular, la majoria dels exemples supervivents del qual són manuscrits il·luminats. Ha influït molt en la tipografia i l'escriptura gaèliques actuals.
El terme escriptura insular també s'empra per a referir-se a una família diferent d'escriptures usades per a distintes funcions. Al capdamunt de la jerarquia hi havia la semiuncial insular (o «capital insular»), utilitzada per a documents importants i textos sagrats. Li seguia l'escriptura uncial completa, en una versió anomenada "uncial anglesa", que s'usava en alguns centres anglesos. Després, en ordre descendent de formalitat i augment de la velocitat d'escriptura, va arribar-ne la «minúscula», la «minúscula cursiva» i la «minúscula actual». Aquests es feien servir per a textos no bíblics, cartes, documents comptables, notes i qualsevol altra mena de documents escrits.
Origen L'escriptura es desenvolupà a Irlanda al i es feu servir fins al , tot i que el període més florent en fou entre els anys 600 i 850. Estava vinculada a les escriptures uncial i semiuncial. El nivell més alt d'escriptura insular és la majúscula semiuncial insular, que deriva de l'escriptura semiuncial continental.
Aspecte miniatura|Evangeli de Sant Txad: (Marc 2:23, p. 151) miniatura|400x400px|Relació simplificada entre algunes escriptures, que mostra el desenvolupament de la uncial insular a partir de la uncial romana i grega Les obres escrites en escriptures insulars solen usar caplletres grans envoltades de punts de tinta vermella (tot i que també ocorre en altres escriptures usades a Irlanda i a Anglaterra). Les lletres que segueixen una caplletra gran al principi d'un paràgraf o secció sovint disminueixen a poc a poc de mida a mesura que s'escriuen en una línia o pàgina, fins que arriben a la mida normal, un fenomen conegut com a diminuendo. Aquesta innovació insular va influir en l'estil continental d'il·luminació. Les lletres amb ascendents (b, d, h, l, etc.) s'escriuen amb vèrtexs triangulars o en forma de falca. Els arcs de lletres com ara b, d, p i q són molt amples. L'escriptura empra moltes lligadures i conté abreviatures d'escriba úniques, així com molts préstecs de la notació tironiana.
L'escriptura insular, la difongué a Anglaterra la missió hibernoescocesa. Abans, l'escriptura uncial havia estat introduïda a Anglaterra per Agustí de Canterbury. Les influències de les dues escriptures produïren el sistema d'escriptura insular. Dins d'aquest sistema, el paleògraf Julian Brown identifica cinc nivells, amb una formalitat decreixent:
La semiuncial insular, o «majúscula irlandesa», la més formal; reservada per a encapçalaments (indicacions ressaltades) i altres pantalles després del ; La minúscula híbrida insular: la més formal de les lletres minúscules. Finalment s'utilitzava en llibres parroquials formals quan l'ús de «majúscules irlandeses» disminuí; El conjunt insular de minúscula; La cursiva insular minúscula; La minúscula actual insular: la menys formal: Entry "Script, Anglo-Saxon". i ràpida.
Brown també proposa dues fases de desenvolupament d'aquesta escriptura: la fase 2 està influenciada sobretot per exemples d'uncials romanes, desenvolupades a Wearmouth-Jarrow i caracteritzades pels Evangelis de Lindisfarne.
Ús L'escriptura insular no sols s'utilitzà per a llibres religiosos en llatí, sinó també per a tots els altres tipus de llibres, també obres en vernacle. En són exemples el Llibre de Kells, el Cathach of Saint Columba, l'Orosi de l'Ambrosiana, l'Evangeli de Durham, el Llibre de Durrow, els Evangelis de Durham, els Evangelis d'Echternach, els Evangelis de Lindisfarne, els Evangelis de Lichfield, l'Evangeli de Saint Gall i el Llibre d'Armagh.
L'escriptura insular va influir en la minúscula carolíngia dels scriptoria de l'Imperi Carolingi. A Irlanda, l'escriptura insular va ser substituïda, al voltant del 850, per l'escriptura insular tardana. A Anglaterra, per una forma de carolíngia minúscula. L'et tironià, equivalent de l'ampersand, s'usava per escriure en irlandés (és a dir, , "et", i "I", en anglés antic) i el seu ús ha continuat a voltes en cal·ligrafia gaèlica moderna derivada de l'escriptura insular.
Unicode Unicode tracta la representació de les lletres de l'alfabet llatí escrites en escriptura insular com una tria de font que no requereix una codificació separada, açò és, les lletres llatines habituals però en una font d'estil insular. Sols unes poques lletres insulars tenen punts de codi específics perquè els especialistes en fonètica les empren com a símbols diferents (ꝺ, ꝼ, ᵹ, ꞃ, ꞅ, ꞇ). Per a representar correctament l'alfabet complet, cal triar una font de visualització escaient. Es poden usar diverses fonts per a mostrar els caràcters especialitzats, incloses tres de gratuïtes que les admeten: Junicode, Montagel i Quivira, Gentium i Charis SIL.
Segons Michael Everson, a la proposta Unicode del 2006 per a aquests caràcters:
Vegeu també Cal·ligrafia gaèlica
Notes i referències
Categoria:Edat mitjana Categoria:Alfabet llatí Categoria:Paleografia