miniatura|Edifici del Banc d'Estat a Rabat, inaugurat el 1925 i seu de la seva direcció executiva fins a la successió per part del Bank Al-Maghrib el 1959 miniatura|Edifici del número 3 de la rue Volney a París, "seu d'administració" del Banc d'Estat del Marroc on es van celebrar les reunions del consell d'administració de 1907 a 1922
El Banc Estatal del Marroc () va ser un quasi-banc central establert el 1907 arran de la Conferència d'Algesires, amb l'objectiu d'estabilitzar la moneda marroquina i servir com a vehicle de la influència europea, especialment francesa, al Sultanat del Marroc. Després de la independència del Marroc, va ser substituït el 1959 pel Banque du Marroc, conegut des de 1987 com a Bank Al-Maghrib.
Història Antecedents Els projectes per a un banc que estabilitzés la situació monetària marroquina i promogués el comerç i el desenvolupament al Sultanat van començar a formular-se a la dècada de 1880, amb diverses iniciatives impulsades per diplomàtics i homes de negocis britànics, francesos, jueus de Tànger i alemanys. Del 1901 al 1905, el Banque de Paris et des Pays-Bas, implicat simultàniament en la reestructuració del deute sobirà que va portar el 1904 a la creació de l'Administració del Deute Marroquí, va col·laborar amb el govern francès per crear un banc estatal que estigués nominalment sota l'autoritat del sultà però que, en la pràctica, estigués sota la total propietat i control francès. Tot i que aquest projecte va fracassar a causa de la Primera Crisi Marroquina de 1905, quan l'Imperi Alemany va intentar evitar que França establís un protectorat sobre el Marroc, va servir de model per a la posterior creació del Banc d'Estat del Marroc com una empresa conjunta internacional.
Creació miniatura|Negociadors marroquins i europeus a la Conferència d'Algesires, 1906
La decisió de crear el Banc d'Estat del Marroc es va prendre finalment a la Conferència d'Algesires, que va tenir lloc a principis de 1906 a Algesires, amb l'objectiu de determinar l'estatus futur del Marroc, incloent-hi la reforma de la seva administració i finances i la garantia del lliure comerç. Els governs participants van recolzar el projecte d'un banc estatal i van adoptar disposicions per al seu establiment. El 7 d'abril de 1906, els representants d'onze països europeus i dels Estats Units d'Amèrica es van unir al Marroc en la signatura de l'acta final de la conferència ("Acta d'Algesires"), els articles de la qual (del 31 al 58) defineixen la concessió d'un banc estatal. Instat pels governs francès i britànic, el financer britànic Ernest Cassel va oferir suport a contracor a la nova empresa.
Un comitè presidit pel governador del Banc de França Georges Pallain, va rebre l'encàrrec de redactar els estatuts del Banc d'Estat i un reglament que definís la seva relació amb el govern marroquí. Després de la ratificació de l'Acta d'Algesires per part de les nacions participants, l'assemblea general constituent del banc es va celebrar al Banc de França a París sota la presidència de Pallain i el va establir oficialment el 25 de febrer de 1907 com una societat limitada sota la llei francesa, amb seu social a Tànger però amb un consell d'administració que es reuniria a París. En la pràctica, a la majoria de les reunions del consell només hi assistien tres directors, fet que va reforçar encara més el control francès sobre els assumptes rutinaris del banc.
El capital del Banc d'Estat es va dividir inicialment en 14 blocs iguals d'accions (7,14% cadascun). Cadascun dels 12 països participants (Àustria-Hongria, Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, els Països Baixos, Portugal, Rússia, Espanya, Suècia, el Regne Unit i el mateix Marroc; els Estats Units no hi van participar) va rebre un bloc; els dos blocs d'accions restants es van reservar per al consorci associat a la reestructuració del deute marroquí de 1904, controlat a la pràctica pel Banque de Paris et des Pays-Bas. Cada país europeu, al seu torn, va transferir les seves accions a una institució financera que les gestionaria i n'exerciria els drets de vot: aquestes van ser el Creditanstalt per a Àustria-Hongria; la Société Générale de Belgique per a Bèlgica; el Banque de Paris et des Pays-Bas per a França; Mendelssohn & Co. per a Alemanya; la Società Bancaria Italiana per a Itàlia; la Netherlands Trading Society per als Països Baixos; el Banco de Portugal per a Portugal; el Banque du Nord per a Rússia; el Banc d'Espanya; l'Skandinaviska Banken per a Suècia; i Glyn, Mills, Currie & Co. per al Regne Unit. Com a conseqüència d'això, el Banque de Paris et des Pays-Bas controlava un total del 21,4% (3/14) de les accions, cosa que li va donar la preeminència des de l'inici.
El Banc d'Estat tenia algunes de les funcions pròpies d'un banc central i el 1911 va començar a encunyar monedes de plata (rials marroquins, també coneguts com a Hassani) i a emetre bitllets. Tenia el dret en exclusiva, per un període de 40 anys que expirava a finals de 1946, d'emetre bitllets recolzats per or. Comptava amb un límit estricte per a la despesa del Sultanat. Els bancs nacionals de França, Alemanya, Espanya i el Regne Unit, que garantien els préstecs del banc, nomenaven cadascun un dels quatre supervisors del Banc.
Desenvolupament Els primers anys del Banc van ser difícils. Inicialment, el Sultà del Marroc s'oposava al seu monopoli sobre les funcions fiscals del país. Després de la pèrdua de la independència del Marroc i la seva divisió en un protectorat francès i un d'espanyol el 1912, el Tractat entre França i Espanya sobre el Marroc va mantenir els drets i deures del banc tal com es definien en l'Acta d'Algesires de 1906, tant al protectorat francès com al protectorat espanyol, amb només canvis menors en la seva governança. Els dos països van disposar que el Banc d'Estat contractaria personal espanyol al protectorat espanyol i personal francès al francès, sense competència mútua.
Sota el nou règim de protectorat, el Banc d'Estat del Marroc va patir la competència del Banque de l'Algérie, els bitllets del qual s'havien convertit en moneda de curs legal al Marroc durant la Primera Guerra Mundial, juntament amb els francesos. Cap al 1919, va ser incapaç de mantenir una paritat fixa entre el rial Hassani i el franc francès, i l'octubre d'aquell any s'abandonà el tipus de canvi fix. En aquell moment, es va iniciar una campanya per part d'interessos pro-algerians i del Ministeri de Finances francès perquè el privilegi d'emissió de moneda al Marroc fos transferit al Banque de l'Algérie, assolint així la unificació monetària de l'Àfrica del Nord Francesa. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, les autoritats del protectorat i el Banque de Paris et des Pays-Bas es van oposar a aquest projecte. El març de 1920, el Banc d'Estat va desmonetitzar el Hassani i va emetre bitllets i monedes denominats en franc marroquí. Un compte d'operacions va garantir que a partir de desembre de 1921 els francs marroquí i francès cotitzessin a la paritat. Aquell mateix mes, el Banque de l'Algérie va adquirir el bloc d'accions del Banc d'Estat antigament controlat per Alemanya. Amb el temps, però, la rivalitat va resultar costosa per al Banque de l'Algérie. A partir de 1923, el seu governador Émile Moreau (que es convertiria en president del Banc d'Estat el 1935) va buscar un compromís, i a principis de 1925 es va arribar a un acord entre ambdues institucions que pràcticament segellava el domini del Banc d'Estat del Marroc (i a través d'ell, del Banque de Paris et des Pays-Bas) sobre el sistema monetari marroquí. A mitjan 1925, les antigues participacions austríaca i russa, així com la major part de la marroquina, també havien passat a control francès, representant així una mica més de la meitat del capital social total del Banc d'Estat. Els negocis del banc van millorar durant la resta del període d'entreguerres.
El 1943, després que l'Operació Torxa portés al control aliat del Marroc, el Banc d'Estat va transferir or a un banc corresponsal a Lisboa, en el qual les autoritats nord-americanes van considerar un acte de col·laboració amb la França de Vichy orquestrat pel Banc de França a París.
El 1946, el Banc d'Estat va rebre una pròrroga de 20 anys del seu monopoli d'emissió de moneda. Cap al 1947, el Banque de Paris et des Pays-Bas posseïa el 57,2% del capital del Banc d'Estat i podia nomenar vuit dels seus 14 membres del consell. El Banc d'Estat va ser altament lucratiu al llarg de la dècada de 1950.
El 1958, el nou govern del Marroc independent va iniciar negociacions amb França i el Banc d'Estat per recuperar per a si mateix el dret d'emetre moneda. El Decret n° 1.59.233 de 30 de juny de 1959 va crear el Banque du Maroc. El nou banc central va assumir l'emissió de moneda l'endemà i va substituir el Banc d'Estat del Marroc, mantenint bàsicament la seva infraestructura i personal marroquí. Les operacions franceses residuals del Banc d'Estat del Marroc, inclòs l'edifici de la seu al Quai d'Orsay de París i rebatejada com a , es van fusionar amb la seva matriu, el Banque de Paris et des Pays-Bas, el 1960.
Edificis El Banc d'Estat tenia la seva seu social a Tànger, la seva seu administrativa a París i, a partir de 1925, la seva direcció general a Rabat. A París, on es reunia el consell d'administració del Banc d'Estat, es va establir inicialment al número 3 de la rue Volney. El es va traslladar al número 33 de la rue La Boétie, on el banc també va obrir una sucursal per als seus clients francesos i va romandre almenys fins a finals de la dècada de 1930. Cap al 1950, s'havia reubicat al número 59 del quai d'Orsay, en l'antic palau urbà parisenc de l'aristòcrata , que hi havia mort el 1936. Aquest darrer edifici va ser enderrocat a principis de la dècada de 1970 i substituït per l'.
En la seva creació el 1907, el Banc d'Estat del Marroc va assumir les operacions marroquines del Comptoir national d'escompte, incloent-hi els seus comptes corrents i les seves tres sucursals a Tànger, Casablanca i Mogador (actual Essaouira). En el context del Marroc previ al protectorat, totes tres estaven situades a les medines de les respectives ciutats. Cap al juny de 1913, la xarxa del Banc d'Estat s'havia ampliat amb noves sucursals a Mazagan (actual El Jadida), Oujda, Rabat, Safi i Larache al protectorat espanyol del Marroc. Cap al desembre de 1921, s'havien afegit sucursals a Fes, Kenitra, Marràqueix, Mequines i també a Alcazarquivir (actual Ksar el-Kebir) i Tetuan al protectorat espanyol. Cap al juliol de 1925, s'havia afegit una sucursal a Settat (que sembla que va tancar uns anys més tard), així com oficines a Oued Zem i El Ksar. Les relacions amb les autoritats del protectorat espanyol s'havien suspès el 1920 però es van reprendre el 1928, permetent l'obertura de noves sucursals a Arcila (actual Asilah) i Villa Sanjurjo (actual Al Hoceima). Es va obrir una sucursal el març de 1930 a Beni Ensar, i una altra el 1950 a Agadir.
A Tànger, la seu social del Banc d'Estat es trobava a la seva propietat heretada del Comptoir national d'escompte, un edifici de diversos pisos d'estil morisc construït el 1903 a prop del Petit Socco, l'antic centre de l'activitat comercial de la ciutat. El 1952, el banc es va traslladar a un edifici d'estil art déco tardà construït a propòsit al de Tànger (actual ), dissenyat per l'arquitecte Edmond Brion, amb ressons de la sucursal del banc a Casablanca que Brion havia completat el 1937. La seu original de la medina es va convertir posteriorment en un espai comercial per a l'exhibició d'artesania marroquina. El 2017, va ser reformat i reconvertit en un hotel amb la marca . L'edifici de 1952, que actualment és la sucursal de Tànger del Bank Al-Maghrib, va ser reformat íntegrament el 2020.