L'esborrat lèsbic és una forma de lesbofòbia que implica la tendència a ignorar, eliminar, falsificar o buscar una altra explicació davant l'evidència de dones o relacions lèsbiques a la història, el món acadèmic, els mitjans de comunicació i altres fonts primàries. L'esborrat lèsbic també es refereix a casos en els quals es resta importància o s'ignoren els temes, l'activisme i la identitat de les lesbianes dins de grups feministes o la comunitat LGBT.
Història La periodista i autora Victoria Brownworth va escriure que l'eliminació de la sexualitat lèsbica dels registres històrics «és similar a l'eliminació de tota sexualitat femenina autònoma: el desig sexual de les dones sempre ha estat vist, discutit i enfocat dins del context i la perspectiva de la mirada masculina». En ocasions, l'eliminació de les lesbianes, es permet quan organitzacions LGBT no reconeixen les contribucions de les lesbianes. Per exemple, el 2018, una publicació sobre els aldarulls de Stonewall realitzada pel Centre Nacional per als Drets de les Lesbianes dels Estats Units no va reconèixer la participació en l'aixecament de Stormé DeLarverie.
Moltes lesbianes van participar en l'aixecament de Pasqua de 1916 contra el domini britànic d'Irlanda, entre elles Kathleen Lynn, Madeleine frinch-Mullen, Margaret Skinnider, Elizabeth O'Farrell i Julia Grenan. Les seves orientacions sexuals i aportacions van ser ignorades o passades per alt durant molt de temps. Mary McAuliffe, de la Universitat Col·legi Dublín, va assenyalar que durant anys els biògrafs es van «resistir» a la idea de descriure Lynn i Ffrench-Mullen com una parella, tot i les proves que evidenciaven que aquest era el cas.
Als Estats Units, Kathy Kozachenko es va convertir en la primera candidata política obertament homosexual a guanyar unes eleccions el 1974. No obstant això, aquest assoliment en la història LGBT es va atribuir incorrectament al polític de San Francisco Harvey Milk.
El 1976, Monique Wittig, feminista lèsbica francesa i cofundadora del Mouvement de Libération des Femmes (MLF), va abandonar França para traslladar-se als Estats Units. Aquesta decisió va ser motivada per la feroç resistència a la qual es va haver d'enfrontar de part d'altres feministes en intentar crear grups de lesbianes dins del MLF. En aquell moment, la paraula «lesbiana» es considerava una importació estatunidenca «no francesa», i Wittig recorda com altres persones dins del MLF buscaven «paralitzar i esborrar els grups de lesbianes».
Janine E. Carlse, de la Universitat de Stellenbosch, sosté que les lesbianes sud-africanes negres s'han enfrontat, i continuen enfrontant-se, a la negació i l'esborrat de la seva sexualitat al llarg de la història del país. Durant l'era de l' apartheid, escriu Carlse, les lesbianes negres es van enfrontar a una «doble opressió» combinada de polítiques basades en l'heteropatriarcat i de segregació racista. Després del final de l'apartheid, van continuar havent d'enfrontar-se a aquest esborrat per part d'altres persones sud-africanes que ho consideraven una cosa «no africana» i, per tant, (en paraules de Thabo Msibi) «se'ls nega el reconeixement cultural i estan subjectes al rebuig, assetjament, discriminació i violència».
Als mitjans de comunicació A la literatura Alguns historiadors contemporanis creuen que la poeta estatunidenca Emily Dickinson va tenir una relació íntima amb la seva cunyada, Susan Gilbert, la qual cosa ha portat a diverses persones a afirmar que era lesbiana. Les expertes en Dickinson, Ellen Louise Hart i Martha Nell Smith, van escriure que Gilbert era una musa per a Dickinson i van afirmar que «la correspondència entre l'Emily i la Susan reconeix inequívocament que la seva comunió emocional, espiritual i física és vital per a la seva sensibilitat i percepció creativa». Tanmateix, el Museu Emily Dickinson es mostra ambigu a l'hora de parlar de la sexualitat de Dickinson.
A la música Bonnie J. Morris, autora i investigadora de la història de la dona, va escriure que moltes cantants i músiques lesbianes són esborrades de la música juntament amb la seva història. Com a exemple, esmenta una ocasió en què va demanar als seus alumnes que nomenessin «cinc models a seguir obertament lesbianes» i ningú va esmentar una artista musical; mostrant que la presència de lesbianes en el món de la música és passada per alt o ignorada en els mitjans.
A la televisió Els personatges lèsbics de la televisió estatunidenca dels anys 90 sovint eren representats com a personatges secundaris amb poca o cap informació definitiva concreta sobre si eren lesbianes o no. Si un episodi mostrava dues dones besant-se o alguna altra forma d'interacció homoromàntica entre elles, es mostrava un avís específic al respecte per als pares. Això va passar amb la sèrie Roseanne, en la qual algunes empreses de publicitat van sol·licitar que els seus anuncis fossin exclosos de l'episodi «No preguntis, no ho contis». També hi ha l'episodi The Puppy Episode del programa de televisió Ellen, d'Ellen DeGeneres, en el qual surt de l'armari a través del seu personatge. Aquest episodi va rebre un considerable rebuig i una forta reacció a causa de les opinions heteronormatives i la cultura heterocèntrica de la televisión com a mitjà.
A la publicitat Marcie Bianco, de l'Institut Clayman per a la Investigació de Gènere de la Universitat de Stanford, va afirmar que en la publicitat també es produeix un esborrat lèsbic. Els anunciants no s'adrecen a les lesbianes quan publiciten productes per a audiències LGBT. Com a exemple, va citar el col·lapse d'AfterEllen, que segons ella es va deure a la falta d'anunciants. L'antic editor en cap d' AfterEllen, Karman Kregloe, va afirmar que els anunciants no consideren les lesbianes com a dones, i Trish Bendix es va adonar de la suposició que a les lesbianes els agrada tot el que és gai, fins i tot si està exclusivament centrat en els homes.
A les beques i els estudis acadèmics Malgrat que el cànon acadèmic tradicional ha reconegut les contribucions dels homes homosexuals, les de les lesbianes no han rebut el mateix escrutini. La teòrica i política Anna Marie Smith va afirmar que el lesbianisme ha estat esborrat del «discurs oficial» a la Gran Bretanya perquè les lesbianes són vistes com a «homosexuals responsables», en una dicotomia entre això i ser una persona «homosexual perillosa». Com a resultat, les pràctiques sexuals lèsbiques no van ser criminalitzades a la Gran Bretanya de la mateixa manera en què es van criminalitzar les activitats sexuals dutes a terme entre homes homosexuals. Smith també assenyala l'exclusió de les dones en la investigació sobre el VIH/sida als Centres per al Control i Prevenció de Malalties. Smith sosté que aquests esborraments són el resultat del sexisme i suggereix que aquestes qüestions haurien de ser abordades directament per l'activisme lèsbic.
Identificació lèsbica Algunes activistes lèsbiques, com Bonnie J. Morris, Robin Tyler i Ashley Obinwanne, guionista i cofundadora de la plataforma Lesbians Over Everything, afirmen que el terme queer, quan s'utilitza per a descriure les lesbianes, és una «desidentificació», i que això contribueix a la invisibilitat lèsbica. En una entrevista sobre la seva novel·la del 2016, Beyond the Screen Door, l'autora Julia Diana Robertson va descobrir que la seva autoidentificació com a lesbiana i la seva descripció del gènere en la novel·la van ser canviades a queer i queer en les cites publicades.
Shannon Keating de BuzzFeed va dir que la creixent acceptació dels gèneres no-binaris, l'augment de la diversitat LGBT i les preocupacions sobre l'essencialisme de gènere han contribuït a (el que ella descriu com) fer que el terme sigui «menys cool», i que una raó per a la desaparició de la paraula «lesbiana» com a terme es deu al fet que el seu ús ha evolucionat cap a una terminologia més inclusiva. Christina Cauterucci de Slate també va atribuir el rebuig del terme a la inclusió i al desig d'utilitzar un terme més ampli per a espais que algun cop van ser tradicionalment etiquetats com a espais lèsbics.
Mary Grace Lewis de The Advocate, argumentant que lesbiana no és una mala paraula, va afirmar que «ha estat titllada de dolenta en els mitjans perquè [les lesbianes] no els serveixen a les persones que els controlen». Va dir que els estereotips lèsbics vistos en els mitjans no són representatius del terme, i que les dones que accepten que no se senten atretes sexualment pels homes no han de témer reconèixer-ho ni sentir la seva limitació. Va considerar que com més s'utilitzi el terme, «més nenes i dones se sentiran còmodes» utilitzant-lo i menys es podrà utilitzar com a arma.
En relació amb les persones transgènere Lesbianes butch i homes trans A The Stranger, Katie Herzog afirma que algunes lesbianes més joves li han parlat d'haver-se sentit pressionades a transicionar i més endavant van abandonar la transició. Algunes persones utilitzen històries de detransició per a emmarcar la transició de gènere com un contagi social i un intent d'esborrar les dones butch.
El 2017, Ruth Hunt, aleshores directora executiva de l'organització benèfica LGBT Stonewall i lesbiana butch, va escriure que els grups transfòbics presenten l'avanç dels drets trans com un esborrat de les identitats de les lesbianes butch més joves, però sosté que aquesta afirmació no té fonament.
En un article per a The Economist, l'autor trans Charlie Kiss va argumentar que l'estereotip que els homes trans són «lesbianes en negació» és «degradant i erroni»; va dir que «no podria haver-se esforçat més ni durant més temps a ser lesbiana, però en cap moment es va sentir bé fent-ho».
En relació amb les dones transgènere L'expressió esborrat lèsbic ha estat utilitzada per algunes feministes radicals, com ara membres de l'organització del Regne Unit Get the L Out centrada en l'exclusió de las dones trans de la comunitat lèsbica per l' «eliminació de les L ja marginades», argumenta que les lesbianes estan «sota una enorme pressió dins dels seus grups LGBT+ d'acceptar dones trans com a parelles sexuals per a no ser etiquetades com a feministes radicals transexcloents», per a argumentar que l'expansió dels drets de les persones transgènere esborra les lesbianes, i que s'encoratgi les lesbianes a fer la transició a homes heterosexuals. El grup va organitzar la seva primera protesta a la Desfilada de l'Orgull de Londres del 2018 i va ser condemnat com a transfòbic o «anti-trans» pels organitzadors de l'Orgull de Londres, y por Owl Fisher en The Guardian.
Moltes activistes LGBT s'han oposat a l'ús del terme esborrat lèsbic pel que fa a l'activisme transgènere, i en una carta oberta el 2018 oposant-se a aquest ús, dotze persones editores de vuit publicacions lèsbiques diferents van declarar: «No creiem que donar suport a les dones trans esborri les nostres identitats com a lesbianes; més aviat, ens enriqueixen totes les amigues, amants, mares, filles, companyes i germanes trans». Carrie Lyell, editora de la revista DIVA i escriptora de la carta, va afirmar que «si bé no es can negar que les dones estan marginades dins del moviment LGBT+, que això tingui res a veure amb les persones trans o amb qüestions trans, és una novetat per a mi.» També fa referència a l'argument que les dones trans pressionen les lesbianes perquè «les acceptin com a parelles sexuals» com a «alarmista». Una enquesta de l'agost de 2023 duta a terme per YouGov va revelar que entre les persones lesbianes, gais i bisexuals cisgènere del Regne Unit, el 75% tenia opinions positives cap a les persones transgènere, i el 84% de les lesbianes cis afirmaven el seu suport. Aquestes opinions van ser notablement més positives que les del públic general a la Gran Bretanya, on el 39% va dir que tenia opinions positives sobre les persones trans.