Els ("Sis peces per a piano"), P 044, és un conjunt de sis peces per a piano sol escrites pel compositor italià Ottorino Respighi entre 1903 i 1905. Aquestes peces, predominantment salonesques, són eclèctiques i s'influeixen en diferents estils musicals i compositors. Les peces presenten formes musicals diverses i foren compostes separadament; més tard, entre 1905 i 1907, es publicaren conjuntament sota un mateix títol per raons editorials. Respighi no les havia concebudes com una suite i, per tant, no pretenia que hi hagués uniformitat entre les peces. El conjunt, sota la direcció de Bongiovanni, es va convertir en la seva primera obra publicada. Cinc de les sis peces deriven d'obres anteriors de Respighi, i només una d'elles, el "Canone", té un manuscrit existent.
El "Valse Caressante" mostra elements de saló francès; el lirisme i el barroc destaquen al "Canone"; el més popular del conjunt, el "Notturno", mostra signes d' impressionisme; el "Minuetto" recorda l'època clàssica; l'"Studio" està modelat a partir dels Études de Chopin; l'"Intermezzo-Serenata", que s'assembla a la música de Fauré, demostra el romanticisme de Respighi.
Visió general El conjunt consta de sis peces:
"Valse Caressante" - mi major "Canone" - sol menor "Notturno" - sol major "Minuetto" - sol major "Studio" - la major "Intermezzo-Serenata" - mi major
Aquestes peces, predominantment salonesques, són eclèctiques, s'influeixen en la música d'èpoques anteriors i demostren l'estil compositiu neoclàssic d' Ottorino Respighi. També s'hi veu una tècnica compositiva més madura, adquirida estudiant a l'estranger amb els compositors Nikolai Rimski-Kórsakov i Max Bruch. El conjunt conté diverses formes musicals: vals, cànon, nocturn, minuet, estudi i intermezzo. Les peces van ser compostes per separat entre 1903 i 1905, i després publicades juntes entre 1905 i 1907 en un conjunt amb el mateix títol. Tot i que es van publicar juntes, Respighi no les havia compost concebent-les com una suite, i per tant no pretenia tenir uniformitat entre les peces; per tant, publicar-les juntes va ser simplement una decisió editorial. Els Sei pezzi per pianoforte, publicats per Bongiovanni, completen la producció pianística del seu període juvenil i van ser la seva primera obra publicada. Cinc de les sis peces deriven d'obres anteriors de Respighi. Els manuscrits de les composicions, excepte el "Canone", s'han perdut.
Peces "Valse Caressant" alt=Opening bars of the Valse Caressante|cap|600x600px
La primera peça, amb el títol francès "Valse Caressante" ("Vals acariciador"), és un arranjament per a piano sol d'un vals en mi major que Respighi va compondre per a les seves Sis peces per a piano i violí (1901-06). Està dedicada a Cesarina Donini Crema, l'esposa del llibretista de l'òpera Re Enzo de Respighi. El vals, que mostra elements de saló francès, és en forma de rondó ABACA amb una introducció i una coda, i s'inspira en compositors com Auguste Durand i Frédéric Chopin.
La peça comença amb una introducció de quatre compassos de durada, que estableix l'estructura per a la resta del vals, ja que cada frase del vals té quatre compassos. En la seva tesi sobre la música de Respighi, Nathan A. Hess assenyala la influència que el vals en mi major de Durand té en el vals de Respighi: ambdues peces comencen amb una introducció ornamentada a la dominant, amb Durand emprant un ritardando que condueix a la secció A mentre Respighi utilitza una fermata després d'un rallentando, i ambdues peces marquen el primer temps de cada compàs. La secció A del vals està composta per dos motius; el primer és una melodia ascendent en valors de notes més llargs i el segon consisteix en corxeres descendents. La secció B té la melodia a la mà esquerra que consta de quatre compassos de notes ascendents i quatre compassos de notes descendents; l'estudiós de Respighi Potito Pedarra i la investigadora de Respighi, Giovanna Gatto, insinuen la seva semblança amb un violoncel La secció C consisteix en un grup de vuit notes amb accents que canvien constantment de nota a nota, que, en un estudi de la música de Respighi, Luca G. Cubisino compara amb el Vals en fa major, op. 34 núm. 3, de Chopin. La secció A es repeteix una última vegada i va seguida d'una coda que acaba l'obra. Stephen Wright qualifica la peça de "suau i urbana".
"Canone" alt=Opening bars of the Canone|cap|600x600px
Originalment formava part de la Suite inacabada, P 043, el "Canone" ("Cànon") en sol menor és un cànon a l'octava, demostrant una textura més romàntica i seriosa que mostra la influència de Johann Sebastian Bach, César Franck i Ferruccio Busoni, així com del període barroc en general. Tota la peça es manté a l'octava, amb el comes (la veu que segueix la veu principal) apareixent al tenor, cosa que Hess compara amb la 24a variació de Bach de les Variacions Goldberg.
El cànon està compost de quatre seccions. La primera és l'Andantino, un cànon en dos en què el dux (la veu principal), tocat en el registre més agut, es veu reflectit pel comes una octava més baixa i dos temps més tard. Després d'una repetició variada de l'Andantino, apareix l'Agitato, canviant a la tonalitat de mi menor. Es caracteritza per setzenes corxeres ascendents seguides de tres notes descendents (de valor més llarg), on el comes és a la setena pulsació. La secció utilitza una agrupació de dues notes que recorda la primera secció, un patró prevalent a les obres de Respighi. Les notes agrupades finalment es transformen en dobles sisènes tècnicament desafiadores que ascendeixen, mentre que la mà esquerra toca una escala descendent que condueix al gran clímax: la secció C <i id="mw9w">Largamente</i>. Aquí, el cànon de l'obertura, ara en tònica major, reapareix com a triomfals ocatves amb el dux a la mà esquerra. Posteriorment, es repeteix la segona meitat de la secció A i va seguida d'una coda expressiva que acaba la peça. La peça va ser elogiada pel seu lirisme, cosa que va portar Hess a opinar que «de vegades perdem la noció de la imitació entre les veus existents».
"Notturno" alt=Opening bars of the Notturno|cap|600x600px
La més popular del conjunt, el "Notturno" ("Nocturn") en sol major, representa una de les millors composicions per a piano de Respighi i sovint es presenta com a peça independent en recitals de pianistes distingits. Una obra eclèctica que mostra signes d'impressionisme i romanticisme, aquesta peça moderna es caracteritza per acords alternats tranquils (arpegis) que acompanyen una "melodia hipnòtica" amb llargues pressions de pedal; ha estat descrita com "un exercici de llum de lluna musical i ombra", i com a posseïdora d'una "sensació clarament rakhmàninoviana". La marca del metrònom que es mostra a la primera pàgina ("Lento. ( = 50)" ) probablement va ser afegit per l'editor, ja que Respighi només va escriure indicacions de tempo verbals en el seu primer període.
Hess compara l'obra amb el Nocturn de Chopin, op. 27, núm. 2, emfatitzant la influència de l'ostinato de la mà esquerra que, en l'obra de Respighi, és un arpegi dividit entre les dues mans. L'obertura es desplega amb aquest patró en dobles terços, de manera similar a la música de Claude Debussy amb la seva progressió d'acords: mi menor – sol sèptima major – do sèptima major. Al compàs set, apareix un La natural a l'obertura predominantment pentatònica, que es resol a si dos compassos més tard, mostrant també semblança amb Chopin. L'ostinato es torna més dens en notes amb una major inestabilitat harmònica a la segona pàgina, passant pel relatiu menor: mi menor. El tema es toca llavors en un crescendo gradual, impulsant-lo a la secció central. Acords densos i accentuats es toquen en temps comú al registre mitjà, i es responen immediatament amb els suaus arpegis d'ostinat en un registre més agut en compàs quàdruple compost. Serien seixanta-quatre notes ascendents substitueixen els ostinats d'arpegis, preparant-los per al clímax. Després d'un acord mig disminuït al clímax, apareix una coloratura embellida semblant a la de Chopin, que porta la peça a la coda que fa ressò del començament de la peça. El musicòleg Albert Faurot qualifica el Notturno com la seva "millor peça", i els musicòlegs Maurice Hinson i Wesley Roberts l'anomenen la "millor obra per a piano" de Respighi. Sergio Martinotti i Elias-Axel Pettersson també van parlar amb afecte de la composició. Jed Distler va dir que té "més que uns quants moments apagats i sobrecarregats".
El "Notturno" ha estat arranjat per a piano i orgue, així com per a arpa. Entre les gravacions independents de la peça fetes per pianistes distingits hi ha les d'Arturo Benedetti Michelangeli, Sergei Babayan i Imogen Cooper.
"Minuetto" alt=Opening bars of the Minuetto|cap|600x600px
El "Minuetto" ("Minuet") en sol major es basa en una composició anterior de Respighi, el Minuetto per archi ("Minuet per a cordes") de 1903. Dedicat a la companya d'estudi del compositor, Adele Righi, il·lustra l'adoració de Respighi per l'arcaisme, mostrant influència de la música barroca i clàssica, però també de Maurice Ravel i Debussy. La peça té una forma binària arrodonida amb un trio i no té marca de tempo. Cubisino associa l'obra amb el Menuet antic de Ravel.
El minuet es caracteritza per frases de quatre compassos temàticament contrastants. La primera frase és una simple línia melòdica duplicada tocada per les dues mans a una octava de distància, així com un punt de pedal tònic en sol que recorda una musette. El tercer temps del primer i tercer compassos està accentuat, cosa que Hess suggereix que crea un "efecte hemiola que acompanya els passos de dansa del minuet, que impliquen un patró de sis temps que abasta dos compassos". La segona frase consisteix en tríades majors separades al voltant de la dominant. La segona secció marcada com a Poco più vivace comença amb una cascada de setzenes corxeres mentre també utilitza frases de quatre compassos; Pedarra i Gatto avaluen que "espera amb il·lusió les <i id="mwAdE">Antiche danze per liuto</i> ". La secció de trio marcada com a Un poco più mosso contrasta el minuet amb un tempo més ràpid i un canvi a do menor. Aquí, la mà dreta toca terceres dobles agrupades en dos mentre que la mà esquerra toca notes de pedal repetides en do, que Pedarra i Gatto comparen amb el pizzicato d'un llaüt. L'última línia té una ossia que, segons Cubisino, és una cadenza inspirada en les setzenes notes de la segona secció, cosa que fa que la peça repeteixi DC al fine.
"Studio" alt=Opening bars of the Studio|cap|600x600px
L'"Studio" ("Estudi") en la major és un estudi que se centra en quintes i sextes entrellaçades. Dedicat a la comtessa Ida Peracca Cantelli, es caracteritza pel seu "caràcter clarament francès". La peça està inspirada en els Études de Chopin, utilitzant la mateixa estructura i forma que Chopin: canvi d'armadura, alternança de mans i detalls necessaris per dominar un repte tècnic. A causa de les seves harmonies i pedaleig, l'estudi també s'ha comparat amb Debussy. Les mans entrellaçades i la tècnica de les notes dobles són habituals al llarg de l'estudi, cosa que es fa evident a mesura que avança la peça. L'estudi també deriva de la Suite inacabada, P. 043.
L'estudi s'obre amb sextes ràpides i que, segons Pedarra i Gatto, creen una "línia melòdica tímida". La línia melòdica guanya textura al compàs 21 quan sorgeix un diàleg motívic entre els aguts i els greus. Després d'un crescendo que condueix al clímax de si major, la peça es torna més fosca mentre el diàleg motívic s'esvaeix. Una coda de creuament continu de mans comença des del registre mitjà i es mou gradualment cap al registre més agut, portant la peça al seu final a l'estil chopinenc. Hess afirma que l'"Estudi" és la peça més difícil d'interpretar del conjunt. Faurot compara els acords entrellaçats del nocturn amb l'estudi, opinant que aquest últim està "explotat de manera més brillant".
"Intermezzo-Serenata" alt=Opening bars of the Intermezzo-Serenata|cap|600x600px