René Descartes (Renatus Cartesius en llatí) (Le Haye, França, 31 de març de 1596 - Estocolm, Suècia, 11 de febrer de 1650) va ser un important filòsof racionalista francès del , també conegut per les seves obres de matemàtiques i de diferents branques de la ciència. És considerat el pare de la filosofia moderna, en ser el primer a proposar el problema de la validesa del coneixement com a primera qüestió filosòfica, i una de les figures clau de la revolució científica. És responsable, entre altres coses, de la geometria analítica, de la generalització de l'ús del mot idea amb el significat de 'contingut de la ment humana', la invenció de les coordenades cartesianes o de la sentència cogito ergo sum ('penso, aleshores existeixo' o 'penso, aleshores soc'Traducció del professor de filosofia Miquel Seguró al diari Ara, 6 d'agost 2023, pag. 8), a partir de la qual construeix el seu pensament filosòfic.
Biografia Va néixer a La Haye en Touraine (poble actualment denominat Descartes, després de més d'un segle anomenant-se La Haye-Descartes), França, al voltant del 31 de març de 1596, i va morir a Estocolm l'11 de febrer de 1650.
A l'edat de vuit anys fou enviat a una escola jesuïta, anomenada La Flèche, la disciplina i educació de la qual destacava en el seu temps. A causa de la seva delicada salut, li van permetre descansar al llit fins tard, costum que conservà durant tota la seva vida, i fins i tot, en una visita a Pascal el 1647, el va mencionar com a principal benefactor per al bon estudi de la matemàtica. Després de l'escola va anar a la Universitat de Poitiers, per estudiar dret com volia el seu pare.
Entre 1618 i 1622 va participar en la Guerra dels Trenta Anys. En els desplaçaments militars va conèixer Isaac Beeckman, que el va apropar al món de les matemàtiques i la física. Quan va acabar la guerra, va vendre gran part de les propietats familiars per poder gaudir d'una renda i dedicar-se a l'estudi.
Des de 1629 fins al seu desgraciat viatge a Suècia el 1649, romangué la major part del temps a Holanda i fou durant aquest període quan va escriure una sèrie d'obres que estableixen el temari per a tots els estudiosos posteriors de la ment i el cos. La primera de les seves obres, De homine, fou finalitzada a Holanda cap al 1633, a la mateixa època que Galileu fou condemnat per les seves teories. Gran part de les seves obres va entrar a formar part de l'Index Librorum Prohibitorum.
L'estada de Descartes a Suècia En el , Suècia era un país comparativament endarrerit i la seva cort reial estava desconnectada dels moviments socials i artístics d'Europa Occidental. Una de les vies que la reina Cristina de Suècia utilitzà per formar la seva opinió i conèixer les tendències fou la correspondència amb personatges erudits. Un d'ells fou Descartes, el qual acudí a Suècia el 1649 convidat per la reina.
Ambdós tenien altes expectatives sobre l'encontre. Descartes, amb cinquanta-tres anys, esperava trobar-se amb una reina intel·lectual, però en aquella època ella, amb vint-i-dos anys, estava centrada en el ballet i en recrear les sofisticades trivialitats i frivolitats de París. Cristina de Suècia ve rebre Descartes al seu palau, i la seva mera presència la desagradà profundament. Ella el convidà a participar en el seu ballet, a la qual cosa ell es negà. Es produí un xoc de personalitats entre una jove reina acostumada a que tothom li rigués les gràcies i un filòsof madur i famós poc inclinat a fer-ho. La reina Cristina li proposà que dediqués cinc o sis setmanes a conèixer el país, i es va desinteressar d'ell. Posteriorment el citava a la freda biblioteca a les cinc del matí, perquè li ensenyés filosofia. El temps gèlid i la salut de Descartes van acabar provocant-li la mort l'onze de febrer de 1650.
Resum del seu pensament El seu pensament se situaria entre els principals artífexs de la revolució científica del . A les formes i les qualitats de la física aristotèlica, que, interpretades malament (sobretot pel pensament cristià i escolàstic), havien resultat ser un frau com a eixida intel·lectual, contraposava la idea clara i fonamental que el món físic no és més que un pur mecanisme. I aleshores proposà el programaEl camí de Descartes. De la ciència a la filosofia de Gonçal Mayos (UB) ideal de tota ciència teòrica: construir, amb un mínim nombre de principis, un sistema que donés raó de tots els fets coneguts i que permetés descobrir fets nous. Com sol ocórrer amb freqüència amb les teories revolucionàries, el llegat de Descartes no fou sols una troballa, sinó també una visió. Forçat a recórrer a l'experiència i a les hipòtesis, demostrà ser el primer gran mestre del model hipotètic. Aquest ha esdevingut una eina essencial per a qualsevol investigació científica.
Descartes mateix ens ha deixat una exposició del seu pensament, en el pròleg de l'edició francesa de la seva obra Principis de filosofia.Guy Durandin, Les Principes de la Philosophie. Introduction et notes, Librairie Philosophique J. Vrin, Paris, 1970. El primer que fa és aclarir allò que ell considera que és la filosofia: estudi de la saviesa, entesa en primer lloc com a prudència en la conducció dels afers humans. També com a coneixement de totes les coses que l'individu pot conèixer per la conducció de la seva vida, conservació de la salut, i descobriment de totes les arts. Solament Déu és perfectament savi, i l'ésser humà és més o menys savi en la proporció que coneix les veritats més importants.
La condició perquè un coneixement sigui real és que pugui ser deduït d'unes causes primeres,El mètode Racionalista Cartesià es doncs principalment deductiu, enfront dels mètodes dits empírics, que son inductius i basats en l'experiència. que han de complir dues condicions: la primera, ser clares i evidents quan la ment humana s'aplica atentament a la seva consideració; i la segona, que tots els altres coneixements en depenguin, de tal manera que els principis fonamentals es poden entendre sense ajuda de cap altre coneixement, però no a la inversa.
A continuació, ens parla dels cinc graus que considera que pot tenir la saviesa. El primer grau consisteix en les nocions clares i evidents, que es poden deduir sense cap meditació. El segon grau és tot el que ens ensenya l'experiència dels sentits. El tercer grau s'obté per converses amb altres persones. El quart grau consisteix en el que aprenem per la lectura de llibres escrits per individus que poden donar-nos bones instruccions.
Diu, també, que en tots els temps han existit persones que han intentat assolir un cinquè grau de coneixement, consistent en una saviesa millor i més segura, és a dir, la cerca de les causes primeres. Aquestes persones, les anomenem filòsofs, però, segons Descartes, fins al seu temps cap no havia assolit el seu objectiu. Així Plató, que era deixeble de Sòcrates, va admetre que no havia arribat a la certitud, i va establir uns principis que considerava probables. Aristòtil, que va ser deixeble seu, va modificar la forma d'expressar aquests principis i els va donar per segurs. Els filòsofs que els varen seguir es van dedicar a discutir les idees de Plató i Aristòtil, i no varen buscar res de nou. Particularment, durant els darrers segles anteriors a Descartes, l'escolàstica havia seguit cegament Aristòtil, arribant fins a atribuir-li coses que ell no havia dit.
Per a Descartes, els principis vertaders per a assolir la saviesa són els que es contenen en la seva obra Meditacions metafísiques. El primer principi és el de l'existència de la seva ànima (penso, per tant existeixo). El segon és l'existència de Déu. El tercer és que, sent Déu el creador de tot i de tota veritat, no pot ser que hagi creat el nostre enteniment de manera que quan percep quelcom com a clarament cert s'equivoqui.
En la filosofia cartesiana, l'escepticisme és un primer pas (no definitiu) per a arribar a fer un conjunt de teories que volen defensar, alhora, la ciència empírica, teories metafísiques i la fe religiosa. No obstant això, Descartes es va autocensurar en l'obra Traité du Monde et de la Lumière ('Tractat del món i de la llum') a causa que es basava en el sistema de l'univers heliocèntric, que l'Església catòlica acabava de condemnar en la persona de Galileo Galilei. L'obra va ser publicada l'any 1664, quan Descartes ja era mort. De fet, en Descartes la idea de Déu és fruit de la inspecció del mateix pensament, i això representa una inversió respecte del pensament medieval: no és el jo el que sorgeix a partir de Déu, sinó a la inversa, en el pensament cartesià la idea de Déu és un contingut de la ment del jo.
Algunes de les discussions posteriors sobre el pensament de Descartes foren, per exemple, la de Spinoza, que afirma que Déu (i no pas l'ésser humà ni tampoc el món) és l'única substància independent i d'existència pròpia, i la de Hume, que ataca tota la metafísica cartesiana i totes les seves volgudes demostracions de l'existència de Déu, reduint la filosofia en gran part a un "pur empirisme", predecessor del positivisme.
La recerca del coneixement segur Aquest esquema resumeix la seva recerca sobre el coneixement: El dubte metòdic Objecte del dubte Fonaments del dubte La percepció sensorial La incertesa L'existència de les coses La possibilitat d'error Les veritats racionals La hipòtesi del geni maligne Penso, per tant existeixo 1a Evidència → Jo pensant→ Idea d'infinitat Idees adventícies 2a Evidència → Déu → Veracitat 3a Evidència → Món → Ciència
Descartes vol assolir un coneixement absolutament segur, del qual no es pugui dubtar. Per aconseguir-lo, aplica justament el dubte metòdic, és a dir, exagerar fins al màxim el dubte i considerar com a fals qualsevol enunciat sobre el qual pugui existir la més mínima sospita, de manera que quedin només els judicis totalment certs (en un precedent de la falsació moderna). Aplica aquest dubte metòdic a diferents proposicions i analitza l'origen i fonament d'aquesta possibilitat de dubtar.
Així, les informacions que vinguin dels sentits s'han de prendre com a falses, perquè estan subjectes a la incertesa i l'error, només cal pensar en exemples com les il·lusions òptiques o la diferent percepció que tenen dues persones del mateix objecte per concloure que no són una font fiable del coneixement. Les coses poden no existir malgrat la seva aparença de realitat, per tant no hi ha motius per considerar-les com a vàlides.
Les veritats racionals, aquelles que depenen únicament de la raó i no de cap informació externa, tampoc no queden fora de dubte perquè malgrat que hom pensi que raona correctament, és possible que s'equivoqui per tenir una ment defectuosa, creada per un geni maligne. Com que aquesta possibilitat, tot i que remota, pot donar-se, ja s'invaliden les veritats racionals en conjunt.
Aleshores arriba a la primera evidència indubtable, expressada amb l'aforisme "penso, llavors existeixo", ja que s'adona que no es pot dubtar del mateix pensament (perquè en el moment de posar-ho en dubte ja s'està pensant). Aquest pensament és pensat per una entitat que tradicionalment s'anomena jo, de manera que Descartes conclou que el jo existeix en tant que ésser pensant i que és indubtable que així sigui. A partir d'aquesta evidència, i atès que és un subjecte amb idees, reconstrueix la resta de pensaments possibles.
Tipus d'idees Hi ha tres tipus d'idees, segons Descartes, definides segons la seva procedència: Adventícies: semblen procedir del món material exterior dels sentits, extretes a partir de l'experiència sensible. Factícies: provenen de la mateixa consciència, a partir de la nostra imaginació, amb la barreja de trets d'idees adventícies. Innates: semblen implantades a la ment per una instància superior (Déu), com és el cas de la mateixa idea de Déu o la d'infinit.
I hi ha quatre tipus d'idees definides segons com són: Clares: idees que s'entenen i es comprenen. Obscures: idees que no s'entenen del tot.
Distintes: idees que es diferencien de la resta d'idees.