Ramiro Núñez Felípez de Guzmán y Guzmán (Lleó, 1600 / 1612 - Madrid, 8 de desembre de 1668) va ser un noble i polític espanyol. Senyor de la Casa de Guzmán, II marquès de Toral, II duc de Medina de les Torres, senyor d'Aviados, virrei de Nàpols, lloctinent i capità general; gendre del comte-duc d'Olivares, favorit i primer ministre de Felip IV.
Va destacar així mateix com a gran col·leccionista de pintura i patró de Josep de Ribera i de l'escriptor Francisco Bernardo de Quirós.
Biografia Naixement Ramiro Núñez de Guzmán va néixer entre 1600 i 1612 a Lleó, primogènit de la branca més antiga dels guzmanes, fill de Gabriel Núñez de Guzmán i Francisca de Guzmán i net de Gonzalo Núñez de Guzmán i Encunya, VIII senyor de Toral i Aviados i de Juana de Guzmán i Schaumburg per línia paterna i de Ramiro Núñez de Guzmán, II senyor de Montealegre i Meneses i de Mariana de Rojas i Guzmán per línia materna.
Primers anys Davant l'absència d'un hereu home de Gaspar de Guzmán, comte-duc d'Olivares, semblava que la seva filla María seria l'encarregada de perpetuar el seu llinatge. Ramiro Núñez de Guzmán, II marquès de Toral (Lleó) era un parent remot i desconegut que reclamava la direcció titular de l'antiga casa dels Guzmán. Olivares va cridar a la cort al nen al costat de la seva germana, a la qual no va trigar a enllaçar amb el conestable de Castella, i a la seva mare, la marquesa viuda de Toral, que, en qualitat de cambrera de la reina, va poder instal·lar-se en l'Alcázar, des d'on la família va continuar rebent tot tipus de títols i mercès. D'aquesta manera, Gaspar aconseguia casar a la seva filla amb el cap nominal de la família.
El 30 de desembre de 1622 Ramiro era nomenat cavaller de l'Orde de Calatrava, ordre de la qual arribaria a sercomanador de Valdepeñas i Corral-Rubio.
El 10 d'octubre de 1624 va signar un contracte matrimonial entre Ramiro i María, marquesa d'Eliche. Per aquest contracte, Ramiro Núñez prendria el títol de marquès d'Eliche en casar-se mentre que la seva dona ostentaria el títol de marquesa de Medina de les Torres i els descendents de la unió lluirien les armes de la casa d'Olivares. Les noces es va celebrar el 9 de gener de 1625, quatre dies després que el seu sogre fos ascendit al rang de duc per Felip IV. Ramiro aviat donaria mostres de ser model de cortesà i ràpidament es va guanyar l'afecte del rei Felip IV, amb qui compartia gustos artístics i diversions cortesanes.
Olivares va confiar molt aviat en ell com quan el va nomenar, juntament amb Diego Mexía, marquès de marquès de Leganés, tractador a les Corts d'Aragó de 1626 d'on va acompanyar al monarca espanyol. Al juliol d'aquest mateix any moria María, a causa d'un part prematur del qual va néixer una nena morta, fet que va deixar trastornat al comte-duc. Aquest succés en lloc de suposar un distanciament respecte al seu gendre, es va traduir en una multiplicació de favors i càrrecs honorífics que van facilitar la promoció fent-li hereu del seu majorat, tret que li naixés a ell un fill home, i passant-li el seu influent ofici palatí de Sommelier de Corps, que assegurava una íntima proximitat al Monarca. A més el 16 d'agost va ser nomenat per matrimoni duc de Medina de les Torres i se li va concedir la grandesa d'Espanya.
A l'any següent seria elevat al càrrec de tresorer general de Aragó, situació que li va permetre exercir les funcions de president d'aquest consell, així com del Consell d'Itàlia després de la sortida del comte de Monterrey cap al virregnat de Nàpols en 1631, a més d'actuar com a membre del Consell de Índies.
Virrei de Nàpols miniatura|Anna Carafa, segona dona de Ramiro
Amb el decidit suport del rei, Ramiro va negociar el seu enllaç matrimonial amb Anna Carafa, princesa de Stigliano, qui va posar com a condició per al casament que el seu futur marit residís a Nàpols en qualitat de virrei. Olivares va mostrar obertament la seva oposició a desallotjar d'aquest càrrec al seu cunyat sentint-se ofès per la insubordinació d'un jove al qual havia tret del no-res i que volia mantenir al seu costat. Donades les circumstàncies, les negociacions matrimonials van resultar més complicades de l'habitual, i la seva resolució va haver de dependre de les deliberacions d'una junta especialment nomenada a aquest efecte i dels bons oficis del propi rei. una vegada conclòs el mandat de l'anterior virrei, Ramiro es va posar al capdavant el 13 de novembre de 1637.
Malgrat el penós estat de les finances, el virrei no va deixar d'estimular un programa d'obres públiques i de transformació urbana, destinades a posar de manifest l'autoritat de la Corona sobre el regne de Nàpols. L'obertura de la porta de Ramiro o la creació de noves fonts es van sumar a la construcció del sumptuós Palazzo Donn'Anna a l'inici del pujol de Posillipo, on se celebraven tot tipus de festes i de representacions teatrals d'acord amb les pautes de la cort madrilenya, en la qual el marquès havia destacat com un dels més distingits organitzadors. Des de Nàpols, Ramiro es va interessar de manera personal per l'adquisició d'obres d'art i de tota mena de llibres i manuscrits per a la seva imponent biblioteca.
El govern de Medina de les Torres a Nàpols va durar fins al 4 de maig de 1644 i durant el seu mandat va haver de fer front a una erupció del Vesubio el 1638, a diversos terratrèmols que van augmentar la misèria i les epidèmies entre el poble i a un intent de rebel·lió a favor dels francesos. Tanmateix, Núñez va reduir alguns impostos i va embellir Nàpols urbanísticament, fet del qual encara parla la "via Medina" napolitana, en honor al seu títol de duc de Medina de les Torres.
Caiguda d'Olivares i últims anys Malgrat la caiguda del comte-duc d'Olivares el 1643, Ramiro es va mantenir en el virregnat uns anys més. En aquest sentit Felip IV, després de destituir el seu privat, escrivia a Medina de les Torres ratificant-lo al seu càrrec:
Després de la mort d'Olivares van sorgir els problemes entorn de la seva successió. D'una banda el comtat d'Olivares va passar al seu nebot, Luis de Haro (nou home fort de Felip IV), mentre que el ducat de Sanlúcar la Mayor, va passar al marquès Ramiro (que havia tornat de Nàpols el 1644) després d'un llarg i complicat procés en què va rivalitzar pel títol amb el marquès de Leganés.
Malgrat l'excel·lent recepció oferta pel rei a l'arribada de Ramiro a Saragossa al setembre de 1647, el Sobirà li va exigir que es mantingués allunyat de la cort, per la qual cosa el marquès, que al poc temps perdria a la seva segona esposa, va romandre en els seus dominis valencians des d'on va rebutjar els càrrecs diplomàtics que li van oferir per a encapçalar la delegació espanyola al Congrés de Pau de Münster o en qualitat d'ambaixador davant la Santa Seu. Així i tot, Ramiro tornava a ocupar el seu antic càrrec de Sommelier de Corps per a la direcció de tots els assumptes relatius a la Casa Reial i el llarg plet entaulat per l'herència dels títols i possessions del comte duc d'Olivares després de la mort de la seva vídua el 1647, es va resoldre a favor de Ramiro, que va aconseguir fer-se amb el títol i les terres del ducat de Sanlúcar la Mayor.
A la mort de Luis de Haro en 1661 el monarca passaria a ser assessorat en política exterior per Medina de las Torres i en política interior pel comte de Castrillo.
La política exterior d'aquells anys, després de la signatura de la Pau dels Pirineus amb França, va estar caracteritzada per la reactivació del conflicte portuguès, que després d'alguns daltabaixos, va suposar que a partir de 1664 s'iniciessin contactes diplomàtics orientats a una treva o pau, al mateix temps que es constatava la inutilitat dels esforços castellans per reconquerir Portugal. El marquès es va convertir en aquests anys en un dels majors partidaris d'una treva amb els portuguesos.
A pesar que l'ànim incitava a Felip IV a reconquerir Portugal, la falta de mitjans va fer que el rei es mostrés procliu a iniciar una negociació amb Portugal utilitzant com a mitjancera a Anglaterra (aliada dels lusitans per qüestions econòmiques i matrimonials), malgrat ser conscient de l'ajuda que aquesta prestava al rebel lusità. Serà el marquès de Toral el triat per a negociar amb l'ambaixador anglès Fanshaw un acord entre Espanya i Anglaterra que inclouria tractar una possible treva amb Portugal a més d'alliberar el seu segon fill, Anielo de Guzmán y Carafa, que havia estat capturat en la Batalla d'Ameixial en 1663. Al desembre de 1664 Fanshaw va ser convocat a una conferència secreta al Palau del Buen Retiro per a tractar amb Ramir un nou tractat hispano-anglès i l'ajust de Felip IV amb Portugal. Com a resultat d'aquesta entrevista, el 3 de gener de 1665, Felip IV va autoritzar Fanshaw a mantenir correu directe amb Lisboa. La volta, aquest mateix any, del comte de Peñaranda de la seva estada com a virrei a Nàpols i l'animadversió de Felip IV cap als desitjos d'entesa amb els Bragança van acabar per allunyar Ramiro Núñez del favor reial, per la qual cosa el seu nom no es va incloure entre els cinc membres que compondrien la Junta de Govern a la mort del Rei en 1665 havent d'haver assessorat la reina Maria Anna d'Àustria en la seva regència durant la minoria d'edat del rei Carles II. D'aquesta manera les negociacions seguiran el seu curs fins a la signatura definitiva de la pau en 1668 (Tractat de Lisboa) i serà Anglaterra l'encarregada de mediar en les diferents propostes, ja que Espanya no estava disposada a negociar de manera directa amb un regne rebel.
En aquests anys, a més, Ramiro s'havia convertit en un dels majors representants de l'anomenada facció "imperial" o "austríaca", és a dir, aquells que propugnaven una política tendent a un acostament a l'Imperi, en contraposició amb la facció "espanyola", encapçalada pel comte de Castrillo, que defensava una aliança amb els franco-holandesos. Aquest fet va fer que l'emperador Leopold I atorgués a Medina de les Torres el nomenament de procurador imperial per al seu matrimoni amb la infanta Margarida com a mostra de l'estima que li professava com a membre d'honor de la seva xarxa d'influència en la cort de Madrid.
L'apartament del mort Felip IV va fer que s'iniciés un període "melancòlic" en la seva carrera política que donaria fi l'any 1668 amb la seva mort.
Matrimonis i descendència En primeres núpcies amb María de Guzmán y Zúñiga (1609-1626), marquesa d’Heliche. Filla de Gaspar de Guzmán i Pimentel, comte-duc d'Olivares i d'Inés de Zúñiga i Velasco. María va morir d'un mal part del qual va néixer una filla morta. En segones núpcies amb Anna Carafa (1607-1644), princesa de Stigliano. Filla d'Antonio Carafa, duc de Rocca Mondragone, i d'Elena Aldobrandini. D'aquest matrimoni van néixer tres fills: Nicolás María de Guzmán y Carafa (†1689), tercer marquès de Toral i segon duc de Medina de les Torres. Anielo de Guzmán y Carafa (†1677), que va casar a Madrid (San Ginés) el 13 de febrer de 1664 amb Leonor de Moura y de Aragón (m. 1706), III comtessa de Lumiares, IV marquesa de Castel-Rodrigo i II duquessa de Nochera; Va ser virrei interí de Sicília (1676-1677). Domingo de Guzmán y Carafa (†Gènova, 1689), el 22 de maig de 1664 va matar en un dol a Gaspar de Mendoza y Moscoso, V marquès d’Almazán, per la qual cosa va haver de fugir a Itàlia. En terceres núpcies amb Catalina Vélez Ladrón de Guevara (†1684), novena comtessa de Oñate. Filla d'Iñigo Vélez Ladrón de Guevara, vuitè comte de Oñate i d'Antonia Manrique de la Cerda. D'aquest matrimoni va néixer una filla: Mariana de Guzmán y Vélez Ladrón de Guevara (†1723), quarta marquesa de Toral i tercera duquessa de Medina de les Torres. Casada amb Juan Clarós Pérez de Guzmán y Fernández de Córdoba, XI duc de Medina Sidonia.