LOfensiva de les Ardenes, anomenada Unternehmen Wacht am Rhein («Operació vigilància del Rin») per la Wehrmacht i coneguda popularment en anglès com a Battle of the Bulge («Batalla del sortint»), fou la darrera ofensiva alemanya de la Segona Guerra Mundial al Front Occidental i va produir-se entre el 16 de desembre de 1944 i el 25 de gener de 1945. Wacht am Rheim va rebre el suport de diverses operacions subordinades com Bodenplatte, Greif i Währung. L'objectiu alemany era trencar la línia anglo-americana pel mig, capturar Anvers (Bèlgica) per evitar l'ús aliat del seu port i encerclar i destruir quatre exèrcits aliats. D'aquesta manera, es volia forçar els aliats occidentals a negociar un tractat de pau favorable a les Potències de l'Eix.
L'Ofensiva de les Ardenes va ser planejada en secret, gairebé en un silenci radiofònic total. Si bé el Tercer Exèrcit dels Estats Units preveia una gran ofensiva alemanya, l'atac aconseguí sorprendre tothom. A la sorpresa s'afegí la confiança aliada, la seva preocupació amb els seus propis plans ofensius, un pobre reconeixement aeri i la relativa manca de contacte de combat a la zona del Primer Exèrcit americà. D'aquesta manera una secció dèbil del front aliat va rebre l'ofensiva alemanya en un període de mala climatologia, que impedia la participació de les forces aèries aliades. Tot i això, la reacció americana va aconseguir aturar i contraatacar els alemanys i, a la fi de l'ofensiva, havien impedit que els alemanys aconseguissin cap dels seus objectius militars. En aquest sentit, fou una de les batalles més importants de la guerra ja que, a conseqüència, les forces nazis només van poder retirar-se durant la resta de la guerra.
Els alemanys van comprometre més de 410.000 homes, uns 1.400 tancs i vehicles de combat blindats, 2.600 peces d'artilleria i més de 1.000 avions de combat. Entre 63.000 i 104.000 d'aquests homes van ser morts, desapareguts, ferits o capturats. La batalla va esgotar significativament les forces blindades alemanyes, que ja no serien restablertes durant la resta de la guerra. El personal de la Luftwaffe i, més tard, els avions de la Luftwaffe (en les etapes finals del combat) també van patir grans pèrdues. Arran de la derrota, moltes unitats alemanyes experimentades es van quedar sense homes i equipament i els supervivents es van retirar a la Línia Sígfrid.
Les forces aliades van arribar a ser més de 700.000 homes, el màxim de tropes que s'enfrontaren en cap altre combat abans. D'aquests, 80.987 van ser baixa segons les fonts oficials nord-americanes, incloent-hi més de 19.000 víctimes mortals.Graham, Roger D. (2007). The Nimrods. AuthorHouse. ISBN 978-1-4678-3096-6 Fou la batalla individual més gran i sagnant lliurada pels Estats Units d'Amèrica a la Segona Guerra Mundial i la tercera campanya més mortífera de la història dels Estats Units. La majoria de les víctimes americanes succeïren els 3 primers dies de la batalla, quan dos dels tres regiments la 106a Divisió d'Infanteria dels Estats Units van ser forçats a rendir-se.
Antecedents
Després de la batalla de Normandia a la fi d'agost de 1944, juntament amb els desembarcaments al sud de França, els aliats avançaven cap a Alemanya més de pressa del que havien planejat. Aquest veloç avenç, juntament amb una manca inicial de ports d'aigües profundes, feia que els aliats patissin uns enormes problemes de subministraments. Les operacions d'abastiment emprat a zones del desembarcament de Normandia i l'embarcament directe de les LST a les platges superava les expectatives.
L'únic port d'aigües profundes prop de les platges de la invasió estava a Cherbourg. Encara que el port d'Anvers va ser capturat intacte durant els primers dies de setembre, no es va poder fer servir fins al 28 de novembre, quan es va expulsar els alemanys de l'Escalda, que dona accés directe al port. Aquest retard va ser causat per la prioritat donada a l'Operació Horta, que mobilitzà els recursos necessaris per expulsar les forces alemanyes de les ribes de l'Escalda.
Els alemanys retingueren el control de la majoria de ports principals del Canal de la Mànega fins al maig de 1945 i els ports que caigueren en mans aliades van ser sabotejats per impedir l'ús immediat per part dels Aliats. La destrucció causada al sistema ferroviari francès prèvia al Dia-D, realitzada per dificultar els moviments als alemanys, també va ser perjudicial per als aliats per la necessitat de reparar les vies i els ponts. Un sistema de camions conegut com el "Red Ball Express" va ser instituït per portar subministraments a les tropes del front; però, per cada litre de combustible que arribava al front de Bèlgica, se n'havien consumit 5 per portar-lo. A inicis d'octubre, el problema dels subministraments havia frenat la major part de les ofensives aliades.
Els Generals Omar Bradley, George Patton i Bernard Law Montgomery pressionaven perquè els seus exèrcits respectius tinguessin prioritat en el lliurament de subministraments, per tal de continuar avançant i pressionar als alemanys. El General Dwight D. Eisenhower, preferia una estratègia de front ample, amb prioritat per les forces nord de Montgomery, ja que a curt termini tenien l'objectiu d'obrir l'imprescindible port d'Anvers, i a llarg termini la captura de la Regió del Ruhr, el cor industrial d'Alemanya. Amb els aliats aturats per la manca de subministraments, Gerd von Rundstedt va poder reorganitzar els exèrcits alemanys en una defensa semi-coherent.
L'Operació Horta
L'Operació Horta del Mariscal de Camp Montgomery, una ofensiva al setembre dissenyada per travessar el Rin i sobrepassar la Línia Sigfrid va ser un fracàs i deixà als aliats pitjor que abans. A l'octubre, el 1r Exèrcit Canadenc lluità a la batalla de l'Escalda, netejant la boca del Westerschelde per capturar Walcheren i obrir el port d'Anvers. A la fi del mes la situació millorà: els aliats aconseguiren el gran port de Marsella, al sud.
Malgrat una pausa al front després de les batalles de l'Escalda, la situació dels alemanys seguia sent horrible. Mentre les operacions prosseguien a la tardor, principalment a la campanya de Lorena, la batalla d'Aachen i al bosc de Hürtgen, la situació estratègica havia canviat poc a l'oest. A l'est, l'Operació Bagration destruí la major part del Grup d'Exèrcits Centre a l'estiu; el progrés soviètic era tan ràpid que l'ofensiva només acabava quan les forces de l'Exèrcit Roig arribaven al final de les seves línies de subministrament. Al novembre, era evident que les forces soviètiques es preparaven per a una ofensiva d'hivern.
Mentrestant, l'ofensiva aèria aliada d'inicis de 1944 realment havia deixat a terra a la Luftwaffe, impedint-li que pogués efectuar reconeixements sobre les línies aliades i sense forma d'interferir a les línies de subministrament aliades. En canvi, qualsevol moviment de dia dels alemanys era observat de seguida, i els atacs a les línies de subministrament, juntament amb el bombardeig dels camps petrolífers de Romania havien deixat a Alemanya sense petroli ni gasolina.
L'avantatge pels alemanys al novembre de 1944 era que ja no havien de defensar tota l'Europa occidental. Les línies del front de l'oest eren considerablement curtes i properes a la frontera alemanya, la qual cosa reduïa els problemes de subministrament. A més, això feia que es poguessin comunicar mitjançant el telèfon i el telègraf en lloc de la radio, la qual cosa privava als Aliats d'una de les seves armes més poderoses, les intercepcions d'ULTRA.
Esbossant l'ofensiva Adolf Hitler sentí que els seus exèrcits podrien ser capaços de defensar Alemanya amb èxit a llarg termini, només si podien neutralitzar el Front Occidental a curt termini. A més, Hitler creia que podria dividir els Aliats i fer la pau per separat amb els americans i els britànics, independentment de la Unió Soviètica. L'èxit a l'oest donaria temps als alemanys per dissenyar i produir armes més avançades (com els nous avions de reacció, nous dissenys de submarins i tancs super-pesants) i permetre la concentració de forces a l'est. Aquesta idea normalment és vista com a irreal, donada la superioritat aèria aliada per tot Europa i l'habilitat per intervenir de manera significativa en qualsevol ofensiva alemanya.
Diversos oficials superiors alemanys expressaren la seva consternació pel fet que el temps favorable permetria a l'aviació aliada aturar de manera efectiva qualsevol acció ofensiva. Hitler ignorà o desdenyà aquests consells, car l'ofensiva estava planejada per la fi de la tardor, quan l'Europa nord-oest està sovint coberta d'una espessa boira i núvols baixos, per neutralitzar les forces aèries aliades.
miniatura|La 82ª Divisió Paracaigudista llençant-se sobre Grave, durant l'Operació Horta. Quan l'ofensiva aliada als Països Baixos (Operació Horta) fracassà al setembre de 1944, mentre que a l'est es desenvolupava l'Operació Bagration, la iniciativa estratègica va pertànyer als alemanys. Donada la manca d'homes en aquell moment, es creia que la millor manera per prendre l'avantatge de la iniciativa seria atacar a l'oest, contra unes forces aliades més reduïdes que les soviètiques. Fins i tot l'irreal encerclament i destrucció d'exèrcits sencers soviètics encara deixaria als soviètics amb una gran superioritat numèrica. També s'havia de tenir en compte que, a l'est, els alemanys encara controlaven la majoria de les línies defensives "naturals".
A l'oest, els problemes de subministrament començaven a impedir de manera significativa les operacions Aliades, fins i tot l'obertura del port d'Anvers al novembre de 1944 amb prou feines millorà la situació. Els exèrcits aliats estaven sobreextesos (les seves posicions s'estenien entre el sud de França i els Països Baixos). El pla alemany partia de la premissa de què un cop d'èxit contra la línia aturaria tot avanç aliat al Front Occidental.
Es presentaren diversos plans per grans ofensives a l'oest, però l'Alt Comandament Alemany ràpidament es concentrà en dos. Un primer pla preveia una maniobra d'encerclament per atacar per les dues puntes dels exèrcits americans als voltants d'Aquisgrà, esperant encerclar els exèrcits 9è i 3r i tornar el control a la Wehrmacht d'un terreny fantàstic per a la defensa, on ja havien lluitat amb els americans anteriorment. Un segon pla preveia una maniobra de "Blitzkrieg", atacant mitjançant la Blitzkrieg clàssica per la línia feblement defensada del Bosc de les Ardenes, repetint la triomfant ofensiva alemanya de la batalla de França el 1940, que trencava els nexes entre les posicions americanes i britàniques i capturava Anvers. Aquest pla rebé el nom de Wacht am Rhein ("Guàrdia al Rin"), nom que provenia d'una popular cançó patriòtica. Aquest nom també implicava que els alemanys adoptarien una posició defensiva al Front Occidental.
Hitler escollí el segon pla, creient que tenint èxit en l'encerclament tindria poc impacte en la situació i trobant que empitjoraria les relacions anglo-americanes. El conflicte entre Montgomery i Patton eren ben conegudes de tothom i Hitler creia que podria aprofitar-ho. Si l'atac tenia èxit, la captura del port d'Anvers deixaria a 4 exèrcits atrapats i sense subministraments darrere de les línies alemanyes.
Ambdós plans se centraven a atacar contra les línies americanes: Hitler creia que els americans no serien capaços de lluitar amb efectivitat, i que l'opinió pública americana es posaria en contra d'una pèrdua decisiva americana.