va ser un artista sud-africà la pintura del qual Noia xinesa, coneguda popularment com La dama verda, és una de les impressions artístiques més venudes del .
Tretchikoff va ser un artista autodidacta que va pintar figures realistes, retrats, natures mortes i animals, amb temes sovint inspirats en els seus primers anys de vida a la Xina, Singapur i Indonèsia, i en la seva vida posterior a Sud-àfrica. Tot i que la seva obra va ser immensament popular entre el públic en general, els crítics d'art sovint la identifiquen com l'epítom d'allò kitsch (de fet, va rebre el sobrenom de «rei del kitsch»). Va treballar amb oli, aquarel·la, tinta, carbó vegetal i llapis. Segons el seu biògraf Boris Gorelik, que va escriure a Incredible Tretchikoff, les reproduccions de les seves obres van ser tan populars que es cometava que Tretchikoff era l'artista més ric del món després de Pablo Picasso. Red Jacket, un documental sud-africà de 1998 explica l'obra i la vida de Tretchikoff.
Biografia Vladimir Grigoryevich Tretchikoff era el més petit de vuit fills d'una família benestant de Petropavlovsk (ara Petropavl), a l'actual Kazakhstan. Després de la Revolució Russa de 1917, la família va abandonar les seves propietats i va fugir a Harbin, una ciutat de la Xina amb una notable presència de població russa. Tretchikoff va treballar com a pintor d'escenes a l'òpera de la ciutat i va anar a l'escola fins als 16 anys.
A Shangai, Tretchikoff va treballar com a director d'art i il·lustrador per a Mercury Press, una empresa de publicitat i editorial de propietat estatunidenca. Al mateix temps, va contribuir amb dibuixos animats per a revistes locals russes i en anglès. Va conèixer i es va casar amb Natalie Telpougoff, una altra emigrant russa. La parella es va traslladar a Singapur, on Tretchikoff va treballar per a una agència de publicitat, va fer classes d'art i va fer il·lustracions per a The Straits Times. El reconeixement internacional li va arribar el 1937 quan el cap d'IBM, Thomas Watson, li va encarregar que representés Malàisia en una exposició d'art internacional per a la qual va produir la pintura Els últims bussejadors.
Quan la Segona Guerra Mundial es va estendre a l'oceà Pacífic el 1940, Tretchikoff es va convertir en un artista de propaganda que treballava per al Ministeri d'Informació britànic. El febrer de 1942, Tretchikoff era a bord d'un vaixell que evacuava personal ministerial a Sud-àfrica quan el vaixell va ser bombardejat per l'exèrcit imperial japonès, i els 42 supervivents que van remar primer fins a Sumatra van descobrir-hi que ja estava ocupada pels japonesos. Després van remar fins a Java, fet que els va portar 19 dies, només per a descobrir-hi que també estava ocupada. Tretchikoff va ser empresonat a Serang (on va passar tres mesos en règim d'aïllament per protestar que, com a ciutadà rus, havia de ser alliberat), i després va ser alliberat i va passar la resta de la guerra en llibertat condicional a Batavia (actual Jakarta), on va treballar sota la supervisió d'un artista japonès. Allà va conèixer Leonora Schmidt-Salomonson «Lenka», que es va convertir en la seva amant i una de les seves models més famoses. El 1946 es va retrobar amb la seva esposa i la seva filla Mimi a Sud-àfrica, que havien estat evacuades amb èxit en un vaixell anterior.
Èxit Tretchikoff es va fer conegut ràpidament a Sud-àfrica gràcies a un llibre que recopilava els seus retrats de dones asiàtiques i pintures de flors, i va fer exposicions reeixides a Ciutat del Cap i Johannesburg. Es va fer conegut als Estats Units d'Amèrica arran d'una gira en què al voltant de 57.000 persones van veure la seva exposició a Los Angeles i 52.000 a San Francisco. A Seattle, una exposició paral·lela que incloïa Picasso i Mark Rothko va comptar amb menys assistència, per a satisfacció de Tretchikoff. Després va portar la seva exposició al Canadà, on també va ser un èxit. A això va seguir una gran exposició el 1962 a la galeria d'art Harrods de Londres, a la qual van assistir més de 205.000 visitants.
La seva Noia xinesa, una pintura de 1952 que representa la model oriental Monika Pon-su-san,"Face to face with the woman who is Tretchi's Chinese Girl", Mail & Guardian (Johannesburg), 20 May 2011 amb la pell blava-verda, és una de les impressions més venudes del . Les reproduccions de la pintura es van generalitzar durant les dècades de 1950 i 1960, i la pintura va aparèixer en diverses obres de teatre i programes de televisió, com ara Frenesí (1972) d'Alfred Hitchcock i en diversos episodis de Monty Python's Flying Circus. Altres pintures populars de figures orientals van ser Miss Wong, Lady from Orient i Balinese Girl.
Tretchikoff va patir un ictus el 2002 que el va deixar incapacitat per a pintar, i va morir el 26 d'agost de 2006 a Ciutat del Cap, on vivia des de 1946. Li van sobreviure la seva esposa Natalie, la seva filla Mimi (nascuda el 1938), quatre netes i cinc besnets. Natalie Tretchikoff va morir el 18 de juliol de 2007.
Llegat El 1973, Tretchikoff va publicar la seva autobiografia, Pigeon's Luck,Pigeon's Luck, by Vladimir Tretchikoff and Anthony Hocking, un relat de les seves experiències en temps de guerra. El 2013, Art / Books va publicar a Londres la primera biografia completa de l'artista, Incredible Tretchikoff: Life of an Artist and Adventurer.
L'interès per les seves obres va experimentar un ressorgiment a finals dels anys 1990 com a part d'un renaixement de la decoració retro dels anys 1950 i 1960. El 1998, Sotheby's va vendre a Johannesburg una natura morta a l'oli sobre tela per 1.800 dòlars, el doble del que esperaven. El 1999, s'esperava que Zulu Maiden aconseguís 1.800 dòlars, però es va vendre per 10.000 dòlars. A l'octubre del 2002, un altre original va aconseguir 18.000 dòlars"The Comeback King of Kitsch", Sunday Magazine (Sunday Herald Sun/Sunday Telegraph), 13 July 2003. i al maig del 2008, Fruits of Bali va costar 480.000 dòlars a Stephan Welz & Co de Ciutat del Cap. El març de 2013, Chinese Girl es va vendre per gairebé 1.000.000 de lliures esterlines a la casa de subhastes Bonhams, superant el rècord anterior establert per Red Jacket, que havia aconseguit 337.250 lliures a l'octubre de 2012. El maig de 2025, els subhastadors sud-africans Strauss & Co van aconseguir un nou rècord amb la venda del retrat La dama d'Orient de Tretchikoff de 1955 per 31.892.000 rands (1.776.017 dòlars estatunidencs en aquell moment) a un comprador anònim.
La Galeria Nacional Sud-africana mai no va adquirir un Tretchikoff original perquè no «consideraven realment Tretchikoff com un artista sud-africà». Al llibre d'Esme Berman, Art and Artists of Southern Africa, ocupa poc més de dues línies, sota l'epígraf «artistes populars». Tretchikoff va dir una vegada que l'única diferència entre ell i Vincent van Gogh era que Van Gogh s'havia mort de gana mentre que ell s'havia fet ric. El 2011, la primera retrospectiva de Tretchikoff va tenir lloc a la Galeria Nacional Sud-africana de Ciutat del Cap. Comissariada per Andrew Lamprecht, va resultar ser una de les exposicions més reeixides de la història de la galeria.
Referències
Categoria:Persones de Petropavl Categoria:Pintors sud-africans Categoria:Morts a Ciutat del Cap Categoria:Pintors nascuts al segle XX Categoria:Pintors del segle XXI Categoria:Artistes kazakhs Categoria:Pintors asiàtics