fou una soprano italiana, activa principalment entre les dècades de 1950 i 1970. Formada com a soprano lírica, abordà també papers de més pes dramàtic i desenvolupà un repertori especialment ampli, que comprenia òperes del Barroc, el classicisme, el romanticisme italià, francès, alemany i rus, el verisme i diverses obres del segle XX. Debutà el 1949 a Spoleto com a Margarida de Faust i consolidà la carrera al Teatro di San Carlo de Nàpols. Posteriorment actuà, entre altres escenaris, al Teatro alla Scala, el Teatro dell'Opera di Roma, el Metropolitan Opera House, la Royal Opera House, l'Òpera Estatal de Viena i el Gran Teatre del Liceu. Fou coneguda sobretot per papers com Desdèmona dOtello, Tosca, Mimì de La bohème, Amelia d'Un ballo in maschera, la Comtessa d'Almaviva (Rosina) de l'òpera, Les noces de Fígaro i Margarida de Faust, però també participà en recuperacions d'obres poc freqüents i en estrenes contemporànies.
Biografia Orígens i formació Pobbe nasqué a Colzè, una fracció del municipi de Montegalda, a la província de Vicenza. Era la més jove de vuit germans, filla de Giovanni Vittorio Pobbe, arrendatari agrícola, i d'Elisa Guiotto. El 1927 la família es traslladà a Grisignano di Zocco. Inicià els estudis de cant amb Elena Fava Ceriati, es diplomà al Conservatori Gioachino Rossini de Pesaro amb Rinalda Pavoni i completà la formació amb el pianista i pedagog Giorgio Favaretto, vinculat a l'Accademia Musicale Chigiana de Siena. El 15 d'agost de 1949 debutà al Teatro Nuovo de Spoleto, en el marc del Teatro Lirico Sperimentale, interpretant Margarida a Faust de Charles Gounod. La bona acollida li permeté obtenir un contracte al Teatro di San Carlo de Nàpols, on el març de 1950 cantà Lucia en una recuperació moderna dI promessi sposi d'Errico Petrella. Aquella intervenció, en una obra aleshores poc representada, anticipà una constant de la seva trajectòria: l'alternança entre el gran repertori i títols infreqüents dels segles XVII al XX.
Consolidació a Itàlia La seva carrera adquirí continuïtat a partir de 1953, quan interpretà Mimì de La bohème al San Carlo. Pobbe mantingué una relació prolongada amb el teatre napolità, on amplià gradualment el repertori amb Jaroslavna d'''El príncep Ígor d'Aleksandr Borodín, Maria de La guerra de Renzo Rossellini (1956), Desdèmona d'Otello (1957), Leïla d'Els pescadors de perles (1959), Elettra d'Idomeneo (1962), Lucrezia d'I due Foscari (1968) i Ginevra de La cena delle beffe (1973). La seva participació en La guerra formà part de l'estrena mundial de l'obra de Rossellini. El 1954 debutà al Teatro dell'Opera di Roma amb el paper titular d'Ifigenia in Aulide de Christoph Willibald Gluck, al costat de Boris Christoff i Franco Corelli, sota la direcció de Gabriele Santini. L'arxiu del teatre documenta quatre funcions, els dies 17, 19, 22 i 26 d'abril. Aquesta identificació corregeix la confusió amb Iphigénie en Tauride reproduïda en alguns repertoris biogràfics. Tornà al mateix teatre com a Maria —Amelia— a Simon Boccanegra (1957), la Mariscala a Der Rosenkavalier (1963) i Eva a Els mestres cantaires de Nuremberg (1964). A les representacions estivals de les Termes de Caracal·la cantà Mathilde de Guillaume Tell, Tosca i Aida en diverses temporades.
La seva primera actuació al Teatro alla Scala tingué lloc el gener de 1955, com a Betsabé en l'estrena escènica de David de Darius Milhaud, després de l'estrena en versió de concert celebrada a Jerusalem l'any anterior. Poc després hi interpretà Agathe de Der Freischütz de Carl Maria von Weber. El 1957 participà en La risurrezione di Cristo de Lorenzo Perosi i cantà Elsa de Lohengrin amb Mario del Monaco. Reprengué aquest darrer paper en diferents produccions, entre les quals una emissió de la RAI de Milà de 1959, dirigida per Lovro von Matačić i amb Sándor Kónya en el paper titular. El 1961 protagonitzà Maria Egiziaca d'Ottorino Respighi a la Piccola Scala. A la resta d'Itàlia actuà regularment al Teatro Comunale de Florència, l'Arena de Verona, el Teatro Comunale de Bolonya, el Teatro Massimo Bellini de Catània, el Teatro Grande de Brescia i La Fenice de Venècia. A Florència cantà el 1955 Paraixa a La fira de Sorótxintsi de Modest Mússorgski i el paper titular de Suor Angelica. Al Teatro Morlacchi de Perusa contribuí a la recuperació de El convidat de pedra d'Aleksandr Dargomijski, com a Donna Anna (1955), i de La donzella d'Orleans de Piotr Ilitx Txaikovski, com a Joana d'Arc (1956). A Siena interpretà Silandra a L'Orontea d'Antonio Cesti (1952), Zohra a La falce d'Alfredo Catalani (1954) i el paper titular de Parisina d'Este de Gaetano Donizetti. El 1962 protagonitzà Isabeau de Pietro Mascagni a Sanremo, una producció que contribuí a reintroduir l'obra en el repertori italià.
Carrera internacional La projecció internacional començà a mitjan dècada de 1950. Al Teatro Nacional de São Carlos de Lisboa cantà Anna dI cavalieri di Ekebù de Riccardo Zandonai, Lauretta de Gianni Schicchi i Micaëla de Carmen el 1955, i Emma de Khovànxtxina el 1957. El 1956 interpretà La bohème al Théâtre des Champs-Élysées de París. El 8 de març de 1958 debutà al Metropolitan Opera House de Nova York com a Mimì de La bohème; hi repetí el paper el 18 de març i el 29 del mateix mes hi cantà Margarida de Faust. Amb la gira del Metropolitan interpretà aquesta darrera òpera a Boston, Cleveland, Atlanta, Memphis, Oklahoma City, Chicago, Toronto i Mont-real entre abril i juny de 1958. L'arxiu del teatre registra onze actuacions vinculades a aquella temporada i gira. El mateix 1958 cantà Desdèmona d'Otello al Teatre Nacional de Zagreb i debutà com a Leonora dIl trovatore. Al Gran Teatre del Liceu de Barcelona es presentà també amb Otello en tres funcions, els dies 13, 16 i 20 de novembre de 1958. Hi tornà com a Amelia Grimaldi de Simon Boccanegra el desembre de 1959 i com a Amelia d'Un ballo in maschera el novembre i desembre de 1961; els annals del teatre documenten un total de nou funcions. El 1960 participà a Estrasburg en el Rèquiem de Verdi. El 1962 cantà Adriana Lecouvreur al Carnegie Hall de Nova York, Desdèmona a l'Academy of Music de Filadèlfia i el paper titular de Tosca a la Royal Opera House de Londres. La base de dades del teatre londinenc conserva la funció del 30 de novembre de 1962, dirigida per Edward Downes. També actuà a Lausana en Otello, Falstaff i el Rèquiem de Verdi. A l'Òpera Estatal de Viena cantà la Comtessa d'Almaviva de Le nozze di Figaro, Desdèmona, Tosca i Amelia dUn ballo in maschera. L'arxiu vienès registra dotze funcions entre 1965 i 1968: quatre de Le nozze di Figaro, dues d'Otello, tres de Tosca i tres d'Un ballo in maschera. Durant els darrers anys de carrera mantingué una activitat geogràficament extensa. El 1966 cantà Otello i La bohème a Pasadena; el 1967, Tosca a Rijeka; el 1968 debutà com a Maddalena di Coigny d'Andrea Chénier a Seattle; el 1969 actuà com a Tosca a la Deutsche Oper de Berlín i com a Desdèmona a l'Òpera Estatal d'Hamburg, i el 1970 cantà Otello a Ciutat del Cap. Aquest recorregut internacional coexistí amb les seves aparicions regulars als teatres italians.
Ràdio, televisió i cultura popular Pobbe participà en diverses produccions operístiques de la RAI, un mitjà que contribuí a difondre la seva figura més enllà del públic dels teatres. A Milà enregistrà per a televisió Adriana Lecouvreur (1955), Le nozze di Figaro i Un ballo in maschera (1956), i Suor Angelica (1963); als estudis de Torí interpretà Francesca da Rimini (1958). Aquestes produccions constitueixen una part important de la documentació audiovisual conservada de la cantant. La seva popularitat també es reflectí en una adaptació en fotonovel·la dAndrea Chénier, publicada per entregues a la revista Grand Hotel entre l'agost i el desembre de 1960. Pobbe hi encarnà Maddalena al costat de Franco Corelli en el paper de Chénier. La publicació amplià la seva presència pública més enllà de l'escena i dels enregistraments sonors.
Retirada i darrers anys Es retirà dels escenaris operístics amb Aida a les Termes de Caracal·la el 1975, tot i que reaparegué en concert el 1979 i mantingué l'interès per la cançó de cambra i el Lied. El 1997 cantà al Teatro Olimpico de Vicenza durant la inauguració d'una exposició dedicada als seus cinquanta anys de vinculació amb l'òpera. Paral·lelament desenvolupà activitat com a crítica musical i publicà dos llibres l'any 2000: el volum memorialístic Dove sono i bei momenti i el recull d'entrevistes Incontri con i maestri. El 1998 fou nomenada gran oficial de l'Orde al Mèrit de la República Italiana i rebé l'Ambrogino d'oro de la ciutat de Milà. Morí al seu domicili de Milà entre la nit del 14 i el 15 de juny de 2003; el cos fou trobat el dia 17, data que ha quedat fixada en nombrosos repertoris biogràfics. Fou enterrada a l'espai reservat als personatges il·lustres del cementiri de Vicenza.
Veu, repertori i recepció Pobbe partí d'una vocalitat de soprano lírica, amb una emissió que la bibliografia especialitzada descriu com a flexible i homogènia, i progressivament incorporà papers lírico-spinto i dramàtics. Giancarlo Landini destaca la qualitat del legato, la capacitat de regular la intensitat i l'adequació de la seva tècnica a papers de Verdi madur, en particular Desdèmona, així com a personatges de la Giovane Scuola italiana, especialment Tosca. Aquestes valoracions s'han d'entendre com a judicis crítics atribuïts, no com a característiques objectives mesurades de la veu. L'amplitud cronològica del repertori fou una de les seves característiques distintives. Interpretà música del segle XVII —L'Orontea de Cesti—, obres clàssiques de Gluck i Mozart, repertori romàntic italià, francès, alemany i rus, verisme i composicions contemporànies de Milhaud, Rossellini, Respighi i Perosi. La varietat no es limità als compositors: alternà personatges lírics com Mimì, Micaëla o la Comtessa d'Almaviva amb papers de major empenta orquestral com Amelia, Aida, Tosca, Maddalena di Coigny o Francesca da Rimini. El repertori wagnerià tingué un lloc singular en una carrera predominantment italiana. Cantà Elsa de Lohengrin i Eva d'''Els mestres cantaires de Nuremberg, habitualment en traducció italiana, segons la pràctica encara habitual en alguns teatres italians. Igualment, les seves aparicions en El convidat de pedra, La donzella d'Orleans, I promessi sposi, La falce, Maria Egiziaca i Isabeau la vinculen amb la recuperació de partitures que quedaven fora del repertori ordinari dels grans teatres. La seva discografia comercial d'estudi fou comparativament reduïda. Landini assenyala que no fou contractada de manera sostinguda pels grans segells internacionals i que el principal testimoni sonor de la seva trajectòria prové de la Cetra, de les produccions de la RAI i d'enregistraments en directe editats posteriorment. Aquesta situació fa que la recepció posterior depengui tant dels documents radiofònics i televisius com dels discos concebuts inicialment per al mercat.
Selecció de papers La taula següent recull una selecció representativa, no exhaustiva, de papers documentats en fonts biogràfiques i arxius teatrals:
Compositor Obra Paper Escenaris o dates documentats Antonio Cesti- Errico Petrella - Charles Gounod - Giacomo Puccini - Christoph Willibald Gluck - Darius Milhaud - Carl Maria von Weber - Aleksandr Dargomijski - Piotr Ilitx Txaikovski - Renzo Rossellini - Giuseppe Verdi - Giuseppe Verdi - Georges Bizet - Richard Wagner - Giuseppe Verdi - Ottorino Respighi - Pietro Mascagni - Wolfgang Amadeus Mozart - Wolfgang Amadeus Mozart - Giacomo Puccini - Umberto Giordano - Riccardo Zandonai - Giuseppe Verdi
Enregistraments