miniatura|Fig. 1 Convector imbricat en un sistema d'encavalcament amb un desenganxament basal. La secció per sota del desenganxament és roca basal no deformada. Per sobre del desenganxament, s'ha produït una deformació a causa de la compressió. Una sèrie de falles ramificades que acaben en profunditat. El desenganxament (décollement en francès) és un pla de lliscament entre dues masses rocoses, també conegut com a falla basal de despreniment. Els desenganxaments són una estructura de deformació que resulta en estils independents de deformació a les roques per sobre i per sota de la falla. Estan associats tant amb configuracions de compressió (que impliquen plegament i obduccions) com amb configuracions d'extensió.

Origen El terme décollement va ser utilitzat per primera vegada pels geòlegs que estudiaven l'estructura de la serralada del Jura de Suïssa, encunyat el 1907 per A. Buxtorf, qui va publicar un article que teoritzava que el Jura és la part frontal d'un desenganxament (décollement) a la base d'una nappe tectònica, arrelada als llunyans Alps suïssos. Marcel Alexandre Bertrand va publicar un article el 1884 que tractava del nappisme alpí. En aquell article s'insinuava el concepte de la tectònica de pell fina, però el terme no es va començar a emprar fins a la publicació de Buxtorf del 1907.

Formació Els desenganxaments són causats per forces superficials, que «empenyen» els límits de les plaques convergents, facilitades per forces de volum (lliscament per gravetat). Les capes mecànicament febles en els estrats permeten el desenvolupament d'encavalcaments esglaonats (ja siguin encavalcaments superiors o inferiors), que s'originen a les zones de subducció i emergeixen a les profunditats de la conca de l'avantpaís. Els cossos rocosos amb diferents litologies tenen diferents característiques de deformació tectònica. Poden comportar-se de manera fràgil per sobre de la superfície de desenganxament, amb una intensa deformació dúctil per sota de la superfície de desenganxament. and form due to high compressibility between differing rock bodies or along planes of high pore pressures.

Normalment, el despreniment basal de la part d'avantpaís d'un cinturó de plegament es troba en una lutita o evaporita feble al sòcol o a prop d'aquest. Les roques que hi ha per sobre del desenganxament són al·lòctones, les roques que hi ha a sota són autòctones. Si el material es transporta al llarg d'un desenganxament més gran de 2 km, es pot considerar una nappe. La falla i el plegament que es produeix amb un despreniment basal regional es poden anomenar «tectònica de pell fina», però els desenganxaments també es produeixen en règims de deformació de «pell gruixuda».

Ajust de compressió En un cinturó d'encavalcaments, el desenganxament és el despreniment més baix (vegeu la figura 1.) i es forma a la conca de l'avantpaís d'una zona de subducció. Un cinturó d'encavalcaments pot contenir altres despreniments per sobre del desenganxament: un ventall imbricat de falles d'encavalcament i encavalcaments dobles, així com altres horitzons de despreniment. En entorns de compressió, la capa directament a sobre del desenganxament desenvoluparà una deformació més intensa que altres capes, i una deformació més feble per sota del desenganxament.

Efecte de la fricció Els desenganxaments són responsables de la formació d'encavalcaments dobles, la geometria del qual influeix enormement en la dinàmica de la falca d'encavalcament. La quantitat de fricció al llarg del desenganxament afecta la forma de la falca; un pendent d'angle baix reflecteix un desenganxament de fricció baixa, mentre que un pendent d'angle més alt reflecteix un desenganxament basal de fricció més alta.

Tipus de plegament En un desenganxament es poden produir dos tipus diferents de plegaments. El plegament concèntric s'identifica per un gruix uniforme del llit a tot el plec, i s'acompanya necessàriament d'un despreniment o d'un desenganxament com a part de la deformació que es produeix amb un encavalcament. El plegament disharmònic no té un gruix de llit uniforme a tot el plegament.

miniatura|Formació d'un desenganxament en un entorn extensional. Els desenganxaments es poden formar a partir de falles normals d'angle elevat. L'aixecament en una segona etapa d'extensió permet l'exhumació d'un complex central metamòrfic. Es forma un half graben, però l'orientació de les tensions no es veu pertorbada a causa de l'alta fricció de la falla. A continuació, l'elevada pressió de porus (Pp) condueix a una baixa fricció efectiva que obliga a σ1 a ser paral·lela a la falla al bloc inferior. Es forma una falla de baix angle i està a punt per actuar com un desenganxament. Aleshores, l'escorça superior s'aprima per sobre del desenganxament per fallades normals. Les noves falles d'angle elevat controlen la propagació del desenganxament i ajuden a l'exhumació de l'escorça. Finalment, una extensió horitzontal important i ràpida aixeca el terreny de forma isostàtica i isotèrmica. Un desenganxament es desenvolupa com una antiforma que migra cap a profunditats més baixes.

Configuració extensional Els desenganxaments en entorns extensionals van acompanyats de denudació tectònica i altes taxes de refredament. Es poden formar per diversos mètodes: El model de megaesllavissaments prediu una extensió amb falles normals prop de la font de la falla original i un escurçament més lluny de la font. El model in situ prediu nombroses falles normals superposades a un gran desenganxament. El model de falla normal arrelada i de baix angle prediu que el desenganxament es crea quan dues làmines primes de roca es desacoblen en profunditat. Prop de la part més gruixuda de la placa superior, la falla extensional pot ser insignificant o absent, però a mesura que la placa superior s'aprima, perd la seva capacitat de romandre coherent i pot comportar-se com un terreny extensional de pell fina. Els desenganxaments es poden formar a partir de falles normals d'angle elevat. L'aixecament en una segona etapa d'extensió permet l'exhumació d'un complex de nucli metamòrfic (vegeu la figura 2). Es forma un half graben, però l'orientació de les tensions no es veu pertorbada a causa de l'alta fricció de la falla. A continuació, l'elevació de la pressió dels porus (Pp) condueix a una baixa fricció efectiva que obliga σ1 a ser paral·lela a la falla al bloc inferior. Es forma una falla de baix angle i està preparada per actuar com a descol·locació. Aleshores, l'escorça superior s'aprima per sobre del desenganxament per falles normals. Les noves falles d'angle elevat controlen la propagació del desenganxament i ajuden a l'exhumació de l'escorça. Finalment, una extensió horitzontal important i ràpida eleva el terreny isostàticament i isotèrmicament. Un desenganxament es desenvolupa com una antiforma que migra cap a profunditats més baixes.

Exemples Desenganxament del Jura Situat a les muntanyes del Jura, al nord dels Alps, originalment es pensava que era un mantell de desenganxament plegat. El mantell de pell fina es va desprendre de dipòsits d'evaporites triàsiques de 1000 metres de gruix. El despreniment basal frontal del cinturó de plegaments i encavalcaments del Jura forma el límit més extern de la falca orogènica alpina amb l'activitat de plegaments i encavalcaments més jove. La coberta mesozoica i cenozoica del cinturó de plegaments i encavalcaments i la conca de la Molasse adjacent s'han deformat sobre el feble desenganxament basal i s'han desplaçat uns 20 km i més cap al nord-oest.

Desenganxament dels Apalatxes-Ouachita L'orogen dels Apalatxes-Ouachita al llarg del marge sud-est del crató nord-americà inclou un cinturó de plegament del Paleozoic tardà amb una geometria plana i de rampa de pell fina, relacionada amb variacions laterals i verticals en litologies de roques. La superfície de l'escot varia al llarg i al llarg del cop. Es conserven promontoris i badiaments al marge del rift del precambrià final i del Paleozoic primerenc a la geometria del desenganxament.

Referències

Categoria:Tectònica