La Marina Mercant (anglès: Merchant Navy – MN) és el nom col·lectiu que es dóna als vaixells civils britànics i als oficials i mariners que els tripulen. Els vaixells de la Marina Mercant majoritàriament onegen la Bandera Vermella i els vaixells i les companyies navals estan regulats per l'Agència Marítima i de Guardacostes (MCA), una agència especialitzada del Departament de Transport del Regne Unit. Els vaixells mercants britànics estan registrats als registres de vaixells del Regne Unit o del grup de la Bandera Vermella. Els oficials i mariners de coberta de la Marina Mercant Britànica estan certificats i formats d'acord amb la Convenció STCW i el programa d'estudis del Consell de Formació de la Marina Mercant en escoles marítimes i altres instituts de formació de tot el Regne Unit.
El rei Jordi V va atorgar el títol de "Marina Mercant" a les flotes mercants britàniques després del seu servei a la Primera Guerra Mundial; diverses altres nacions han adoptat el títol des de llavors. Anteriorment, es coneixia com a Marina Mercantil o Servei Mercant (Mercantile Marine o Merchant Service) , tot i que el terme "Marina Mercant" ja s'utilitzava informalment des del .
La Marina Mercant Britànica va ser històricament un dels registres de vaixells i una de les fonts de tripulació més grans del món, amb un 33% del tonatge mundial registrat el 1939. Tanmateix, des de mitjans del , el nombre d'armadors, vaixells, oficials i tripulants ha disminuït dràsticament com a resultat de la globalització i l'auge de les banderes de conveniència. L'any 2023, la Marina Mercant Britànica comptava amb 1.054 vaixells.
Història
miniatura|esquerra| Membres de la tripulació del HMS Castle Harbour, assignat a la Reial Drassana Naval com a vaixell del Servei d'Examen (que inspeccionava els vaixells mercants). Entre els membres de la tripulació hi havia mariners de la Marina Mercant. El HMS Castle Harbour seria enfonsat més tard per un submarí alemany mentre era transportat al Mediterrani per una tripulació de la Marina Mercant.
La Marina Mercant ha existit durant un període significatiu en la història anglesa i britànica, degut al seu creixement al comerç i a l'expansió imperial. Es pot datar al , quan es va intentar registrar tots els mariners com a font de mà d'obra per a la Royal Navy en temps de conflicte.National Archives of the United Kingdom Aquell registre de mariners mercants va fracassar i no es va implementar amb èxit fins al 1835. La flota mercant va créixer al llarg dels anys successius fins a convertir-se en la flota mercant més important del món, beneficiant-se considerablement del comerç amb les possessions britàniques a l'Índia i l'Extrem Orient. El lucratiu comerç de sucre, opi de contraban a la Xina, espècies i te (transportat per vaixells com el Cutty Sark) va ajudar a consolidar aquest domini al .
A finals del i principis del , l'educació marítima es va expandir per formar oficials de la marina mercant. Per exemple, el 1855 el Leith Nautical College va proporcionar formació a la gent de mar a Escòcia. Altres escoles marítimes desenvolupades en aquest període van ser el South Tyneside Marine and Technical College, fundat el 1861 (ara South Tyneside College) i la Southampton School of Navigation, el 1902 (ara Warsash Maritime School).
Durant la Primera i la Segona Guerra Mundial, el servei mercant va patir grans pèrdues a causa dels atacs dels submarins alemanys. Una política de guerra sense restriccions va significar que els mariners mercants corrien el risc d'atacs de vaixells enemics. El tonatge perdut pels submarins a la Primera Guerra Mundial va ser d'unes 7.759.090 tones i van morir uns 14.661 mariners mercants. En honor del sacrifici fet pels mariners mercants a la Primera Guerra Mundial, Jordi V va atorgar el títol de "Marina Mercant" ("Merchant Navy") a les companyies.
El 1928, Jordi V va atorgar a Eduard, príncep de Gal·les, el títol de "Mestre de la Marina Mercant i les Flotes Pesqueres"; que va conservar després de la seva ascensió al tron el gener de 1936 i que només va renunciar a ell amb la seva abdicació el desembre d'aquell any. Des d'Eduard VIII, el títol ha estat ostentat pels sobirans Jordi VI i Elisabet II. Quan el Regne Unit i l'Imperi Britànic van entrar a la Segona Guerra Mundial el setembre de 1939, Jordi VI va emetre aquest missatge:
miniatura| Cartell de la Segona Guerra Mundial que destaca els perills bèl·lics als quals s'enfrontava la Marina Mercant miniatura| Mariners a bord del vaixell mercant Empire Unity durant la Segona Guerra Mundial
Durant la Segona Guerra Mundial, els submarins alemanys van enfonsar gairebé 14,7 milions de tones de vaixells aliats, cosa que va equivaler a 2.828 vaixells (al voltant de dos terços del tonatge total aliat perdut). Només el Regne Unit va patir la pèrdua d'11,7 milions de tones, que representava el 54% de la flota total de la Marina Mercant a l'esclat de la Segona Guerra Mundial. 32.000 mariners mercants van morir a bord dels vaixells dels combois durant la guerra, però juntament amb la Royal Navy, els combois van aconseguir importar prou subministraments per permetre una victòria aliada.
Entre 1941 i 1949, es van construir al Regne Unit les locomotores de vapor de la classe SR Merchant Navy .Burridge, Frank: Nameplates of the Big Four (Oxford Publishing Company: Oxford, 1975) Cada locomotora de la classe va rebre el nom de les companyies navilieres britàniques de la Segona Guerra Mundial, principalment les que operaven des de Southampton.
En honor dels sacrificis fets en les dues guerres mundials, representants de la Marina Mercant dipositen corones de record juntament amb les forces armades en el servei anual del Dia del Commemoració l'11 de novembre. Després de molts anys de pressió per aconseguir el reconeixement oficial dels sacrificis fets pels mariners mercants en les dues guerres mundials i des de llavors, el Dia de la Marina Mercant es va convertir en un dia oficial de record el 3 de setembre de 2000.
La marina mercant també va ser cridada a servir durant la Guerra de les Malvines i va proporcionar quaranta vaixells, incloent-hi transports, petroliers i altres vaixells, amb un total de 500.000 tones brutes. El vaixell mercant SS Atlantic Conveyor, que s'utilitzava per transportar caces Harrier i altres avions a l'Atlàntic Sud, es va perdre durant el conflicte després de ser impactat per un míssil Exocet llançat des d'aire. El capità del vaixell, Ian North, i 11 membres més de la tripulació van morir en l'atac, que va constituir la primera pèrdua d'un vaixell de la marina mercant britànica a causa d'un atac armat des de la Segona Guerra Mundial.
Històricament, una persona que desitjava convertir-se en capità, o mestre, abans del 1969 aproximadament, tenia tres opcions: assistir a una de les tres escoles navals d'elit a partir dels 12 anys, el HMS Conway i el HMS Worcester de base fixa o el Pangbourne Nautical College, que conduïa automàticament a un aprenentatge com a oficial cadet d'embarcament; sol·licitar l'admissió a un dels diversos programes de formació en altres llocs; o anar al mar immediatament sol·licitant directament a una companyia naviliera mercant cap als 17 anys. Després hi hauria tres anys (amb formació prèvia o quatre anys sense) d'experiència marítima a bord del vaixell, amb roba de treball i com a companys de la tripulació de coberta, sota la direcció del contramestre netejant sentines, descascant pintura, polint llautó, cimentant tancs d'aigua dolça i polint cobertes de teca, i estudiant navegació i marineria al pont amb uniforme, sota la direcció d'un oficial, abans de fer els exàmens per convertir-se en segon oficial.
Històricament, la composició de la tripulació dels vaixells del Regne Unit era diversa. Això era una característica de l'existència del comerç de les companyies navilieres, l'extensió de l'Imperi Britànic i la disponibilitat de la tripulació en diferents ports. Un vaixell podia tenir una tripulació majoritàriament britànica, mentre que un altre podia tenir una tripulació composta per molts mariners indis, xinesos o africans. Les tripulacions de fora de Gran Bretanya solien provenir de zones on comerciava el vaixell, de manera que els vaixells comercials de l'Extrem Orient tenien tripulacions de Singapur o Hong Kong, els vaixells bananers tenien tripulacions de les Índies Occidentals, els vaixells que comerciaven amb l'Àfrica Occidental i l'Àfrica Austral tenien tripulacions africanes i els vaixells que comerciaven amb l'Oceà Índic (inclosa l'Àfrica Oriental) tenien tripulacions del subcontinent indi. Les tripulacions formades per reclutes de la mateixa Gran Bretanya s'utilitzaven habitualment en vaixells que comerciaven a través de l'Atlàntic Nord, a Amèrica del Sud i a Austràlia i Nova Zelanda.
La Marina mercant avui Flota Tot i mantenir la seva posició dominant durant moltes dècades, el declivi de l'Imperi Britànic, l'auge de l'ús de la bandera de conveniència i la competència estrangera van provocar el declivi de la flota mercant. Per exemple, el 1939 la Marina Mercant era la més gran del món amb un 33% del tonatge total. El 2012, la Marina Mercant, tot i que continuava sent una de les més grans del món, només tenia un 3% del tonatge total.
El 2010, la Marina Mercant estava formada per 504 vaixells matriculats al Regne Unit de 1.000 tones d'arqueig brut (GT) o més. A més, els interessos de la marina mercant del Regne Unit posseïen 308 vaixells matriculats en altres països i 271 vaixells de propietat estrangera estaven matriculats al Regne Unit.
El 2012, els interessos de la marina mercant britànica constaven de 1.504 vaixells de 100 GT o més. Això incloïa vaixells de propietat directa del Regne Unit, de propietat matriu o gestionats per una empresa britànica. Això ascendia a: 59.413.000 GT o alternativament 75.265.000 DWT. Això és segons les estadístiques anuals de transport marítim proporcionades pel govern britànic i el Departament de Transports. En l'última dècada, el nombre de vaixells ha continuat disminuint. El 2023, el Registre de Vaixells Britànics s'havia reduït a 1.054 vaixells.
Oficials i classificacions miniatura| Un exemple d'oficials de la Marina Mercant, graduats a la cerimònia de graduació de l'Acadèmia Marítima de Warsash a Southampton, amb l'ex Primer Lord del Mar Alan West, Baró West de Spithead, el 2011. Com a signatari de la Convenció STCW, els vaixells del Regne Unit estan comandats per oficials de coberta i oficials d'enginyeria. Els oficials reben tres anys de formació, coneguda com a estada de cadets, en una de les escoles marítimes aprovades al Regne Unit. Aquestes inclouen la Warsash Maritime Academy, el South Tyneside College, Fleetwood, la Universitat de Plymouth i el City of Glasgow College. Els cadets solen tenir dues opcions acadèmiques: el grau bàsic o el diploma nacional superior. La superació d'aquest curs dóna lloc a una qualificació en operacions marines o enginyeria marina. Generalment, els costos d'una estada de cadets es cobriran amb el patrocini d'una companyia naviliera del Regne Unit. Durant els tres anys de formació, els cadets també van al mar, durant un període d'un any o més, generalment repartit al llarg de l'estada de cadets. Això ofereix una educació pràctica que, juntament amb el temps acadèmic a la universitat, prepara un candidat per a un examen oral final separat. Aquest examen oral es duu a terme amb un capità mariner en una oficina de l'Agència Marítima i de Guardacostes. La superació de l'examen oral donarà lloc a l'atorgament d'un certificat de competència. Aquesta és la qualificació internacional, expedida pel govern del Regne Unit, que permet a un oficial treballar en la seva capacitat qualificada a bord d'un vaixell. Els certificats s'emeten per a diferents rangs i, per tant, un oficial normalment tornarà per completar una sèrie d'estudis posteriors fins que arribi a la qualificació més alta.