Palaeonitella trifurcata és una espècie fòssil de caròfit d'aigua dolça descrita a partir de tal·lus microscòpics del Cretaci inferior conservats en calcàries del massís del Garraf, a Olivella (Catalunya). El material tipus procedeix d'un nivell del Barremià superior de la unitat litostratigràfica del Peu de la Serra, dins una successió que registra l'alternança d'ambients continentals i marins costaners. L'espècie fou descrita el 2021 per Carles Martín-Closas, Ricard Segura-Altés, Jordi Pérez-Cano, Telm Bover-Arnal i Josep Sanjuan.Carles Martín-Closas; Ricard Segura-Altés; Jordi Pérez-Cano; Telm Bover-Arnal; Josep Sanjuan (2021). «Palaeonitella trifurcata n. sp., a cortoid-building charophyte from the Lower Cretaceous of Catalonia». Review of Palaeobotany and Palynology, 295, 104523. DOI: 10.1016/j.revpalbo.2021.104523.
El fòssil correspon a una planta molt petita, de tal·lus ecorticat i només lleugerament calcificat. Presentava un eix articulat en nusos i entrenusos, amb verticils densos d'aproximadament un mil·límetre de diàmetre. A cada nus hi havia dos tipus d'apèndixs: de vuit a deu branquillons curts que acabaven en tres dàctils aguts, i dues branques més robustes i oposades, caracteritzades per una trifurcació basal i per ramificacions successives. Les oòspores apareixen associades a l'extrem d'aquestes branques grans.
La combinació d'un tal·lus sense còrtex, branquillons acabats en tres dàctils i branques llargues repetidament furcades recorda el gènere vivent Nitella. Tanmateix, aquesta afinitat és provisional: per confirmar-la caldria observar les cèl·lules germanes de l'oosfera, un caràcter diagnòstic que no s'ha pogut reconèixer en les oòspores tallades i parcialment incrustades. Per això, l'espècie es manté dins l'organogènere fòssil Palaeonitella, que agrupa tal·lus ecorticats que poden pertànyer a llinatges diferents de caròfits.
La preservació és excepcional perquè els verticils van quedar envoltats, quan la planta encara era dreta i possiblement viva, per embolcalls constructius de micrita anomenats cortoides. Aquests embolcalls protegiren un organisme poc calcificat que, en condicions normals, difícilment hauria deixat un registre anatòmic articulat. Els descobridors interpretaren que la micrita es va precipitar per l'activitat d'un perifíton microbià desenvolupat sobre una possible capa de mucílag. Després de la mort de les plantes, els cortoides es dipositaren al fons del llac, s'acumularen i es litificaren en una roca rica en aquests grans, denominada cortolita.
Descobriment i estudi El jaciment estudiat és la secció de les Piques, situada al terme municipal d'Olivella, prop de Can Grau i dins el Parc del Garraf. El treball de camp i el mostreig es van fer amb autorització del parc l'any 2013. Els investigadors van preparar làmines primes d'uns 30 micròmetres de gruix a partir de les calcàries i n'estudiaren catorze que contenien desenes de petits cortoides amb fragments de tal·lus al nucli.
La reconstrucció de la planta no prové d'un únic individu complet. Es va obtenir relacionant seccions de diferents parts anatòmiques preservades dins els cortoides —entrenusos, nusos, branquillons, branques i estructures reproductores— i comprovant que les seves dimensions i connexions eren compatibles. Els autors compararen aquest procediment amb la recomposició d'un trencaclosques. Aquesta mena de reconstrucció és especialment rellevant en paleobotànica, perquè els òrgans vegetals sovint es fossilitzen separadament i poden haver estat descrits inicialment com a organotàxons independents.Universitat de Barcelona (15 de desembre de 2021). «Reconstruïda una planta aquàtica fòssil del Cretaci trobada a Catalunya a partir dels seus òrgans vegetals». Universitat de Barcelona.
Les làmines primes il·lustrades en la descripció original es conserven al Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb els números de registre MGSCB 86463–86475. La resta del material estudiat és al Departament de Dinàmica de la Terra i de l'Oceà de la Universitat de Barcelona. Els exemplars es van mesurar i fotografiar amb microscopi petrogràfic i programari d'anàlisi d'imatges.
La descripció formal es publicà en línia el 31 d'agost de 2021 a la revista Review of Palaeobotany and Palynology. El nom específic trifurcata fa referència a la trifurcació basal característica de les branques grans. La publicació i el nom consten també a l'International Fossil Plant Names Index, registre internacional de noms de plantes fòssils.International Fossil Plant Names Index. «Palaeonitella trifurcata n. sp., a cortoid-building charophyte from the Lower Cretaceous of Catalonia». Consulta: 28 de juliol de 2026.
Context geològic i estratigràfic El massís del Garraf constitueix el sector més septentrional de la Serralada Litoral Catalana on aflora un registre sedimentari cretaci. Aquest registre forma part del sistema de rift mesozoic ibèric, l'evolució del qual va estar condicionada per l'extensió intraplaca relacionada amb l'obertura de l'Atlàntic Nord i del golf de Biscaia. La successió del Juràssic superior i del Cretaci inferior del Garraf reflecteix fases de subsidència tectònica, interrupcions sedimentàries i canvis entre ambients continentals, litorals i marins poc profunds.
Per damunt d'una discontinuïtat que comprèn bona part del Valanginià i tot l'Hauterivià, comença una successió barremiana d'uns 500 metres de potència. La seva part inferior inclou calcàries i margues palustres o lacustres, mentre que altres trams contenen foraminífers bentònics i algues verdes marines. A la part alta de la unitat de calcàries i margues de la Morella hi ha una superfície intensament carstificada, amb bosses laterítiques ferruginoses d'un a dos metres de gruix. Immediatament damunt d'aquesta superfície se situa la unitat del Peu de la Serra, atribuïda al Barremià superior.
La secció de les Piques fa uns 60 metres de gruix i mostra quatre paraseqüències amb tendència general d'aprofundiment. En cadascuna, els nivells no marins rics en caròfits passen gradualment a calcàries amb una influència marina creixent. La base dels intervals continentals conté cortolites; per damunt hi apareixen nivells on els cortoides conviuen amb dasicladals del gènere Salpingoporella, i la part superior és rica en foraminífers mil·liòlids. El nivell tipus de P. trifurcata és una calcària amb cortoides situada uns sis metres per sobre de la laterita basal de la unitat del Peu de la Serra.
L'edat del nivell s'ha establert com a Barremià superior a partir del context litostratigràfic i dels foraminífers orbitolínids de la successió. Encara que la secció regional continua cap a dipòsits de l'Aptià inferior, el nivell que conté l'holotip no és aptià. Aquesta distinció evita confondre l'edat concreta de l'espècie tipus amb l'interval més ampli, Barremià superior–Aptià inferior, representat pel conjunt de la successió estudiada.
Descripció Organització general del tal·lus Palaeonitella trifurcata era un caròfit diminut, amb tal·lus ecorticats, és a dir, sense la coberta de cèl·lules corticals que envolta l'eix en altres carals. Els entrenusos eren cilíndrics, de 87 a 168 micròmetres de diàmetre i de 347 a 2.124 micròmetres de longitud. Els nusos, lleugerament inflats, feien entre 185 i 310 micròmetres d'amplada. D'aquests nusos sortien verticils densos que formaven glomèruls subesfèrics; a l'àpex, els entrenusos curts i incompletament desenvolupats originaven caps cònics i tufosos.
La diagnosi original resumeix l'espècie com una planta petita, amb entrenusos de fins a uns 200 micròmetres de diàmetre i verticils d'aproximadament un mil·límetre. Tot el tal·lus estava lleugerament incrustat de carbonat, però aquesta mineralització era prou feble perquè la preservació depengués en gran part dels embolcalls micrítics externs.
Branquillons curts Cada nus portava habitualment entre vuit i deu branquillons curts disposats radialment en totes direccions. Mesuraven entre 370 i 714 micròmetres de longitud i entre 63 i 90 micròmetres de diàmetre. Cada branquilló es dividia una sola vegada en tres terminacions estretes i punxegudes, denominades dàctils. Aquests dàctils feien entre 113 i 229 micròmetres de longitud i entre 45 i 54 micròmetres d'amplada.
La disposició tridimensional dels branquillons, alguns orientats cap amunt i d'altres cap avall, explica l'aspecte espès i globular dels verticils en secció. Com que les làmines primes tallen els cortoides en orientacions diferents, no tots els exemplars mostren simultàniament la totalitat d'un verticil; la diagnosi de vuit a deu branquillons deriva de la combinació de diverses seccions ben orientades.
Branques grans i estructures reproductores A més dels branquillons curts, cada nus presentava dues branques més grans, robustes i oposades. Cadascuna començava amb una trifurcació basal. Els dos eixos laterals d'aquesta trifurcació, d'almenys 228–560 micròmetres de longitud i 43–50 micròmetres de diàmetre, discorrien aproximadament paral·lels als entrenusos adjacents i es dividien en tres dàctils aguts.
L'eix central era més robust, d'uns 90 micròmetres de diàmetre, i s'orientava gairebé perpendicularment a l'eix principal de la planta. Es bifurcava o trifurcava successivament dues o tres vegades, amb branquillons laterals secundaris oposats, i acabava en tres branquillons terminals; tant els laterals com els terminals portaven tres dàctils. Aquesta arquitectura —dues branques oposades, trifurcació basal i ramificació repetida de l'eix central— és el caràcter més distintiu de l'espècie.
Les oòspores incrustades de carbonat mesuraven entre 275 i 372 micròmetres en secció transversal. Se'n trobava una a la unió dels tres branquillons terminals de l'eix central. Les seccions mostren oòspores envoltades de dàctils i, en algun cas, una paret de contorn crenulat. Tanmateix, l'estudi en làmina prima no permeté identificar l'organització completa de les cèl·lules que envoltaven l'oosfera, dada necessària per precisar l'afinitat amb els gèneres vivents.
Sistemàtica Classificació i material tipus La descripció original situà l'espècie dins la divisió Charophyta, la classe Charophyceae, l'ordre Charales i la família Characeae. El nom genèric Palaeonitella s'atribueix a Pia (1927) i fou revisat com a organogènere de tal·lus fòssils ecorticats per Martín-Closas i Carmen Diéguez el 1998.Carles Martín-Closas; Carmen Diéguez (1998). «Charophytes from the Lower Cretaceous of the Iberian Ranges (Spain)». Palaeontology, 41: 1133–1152.
L'holotip és l'exemplar representat en una secció longitudinal d'un cortoid cònic que conserva el cap apical de la planta. Es troba a la làmina prima MGSCB 86463 del Museu Geològic del Seminari de Barcelona. La sèrie de paratips comprèn exemplars de les làmines MGSCB 86463, 86464, 86466, 86469, 86470, 86473 i 86474, que documenten diferents orientacions dels nusos, les trifurcacions, els dàctils i les oòspores.
La localitat tipus és un marge de carretera situat aproximadament dos quilòmetres al sud-est de Can Grau, al municipi d'Olivella. L'horitzó tipus és la cortolita propera a la base de la unitat del Peu de la Serra, sis metres per damunt de la laterita ferruginosa. La descripció original aporta les coordenades 41°18′13,29″ N, 1°50′42,98″ E.
Comparació amb altres espècies