miniatura|Dibuix de les tres peces de la bateria de Bagdad. Aquest article tracte la història de l'enginyeria elèctrica, que és una disciplina de l'enginyeria que s'ocupa de la investigació, el desenvolupament, la producció, el muntatge i el manteniment de dispositius i sistemes elèctrics que depenen, almenys en part, de l'energia elèctrica. Alguns exemples són els convertidors, les màquines i components elèctrics i els circuits de control, mesura, regulació, comunicacions, tecnologia de dispositius i ordinadors, que s'estenen a la informàtica tècnica, la instal·lació elèctrica i l'enginyeria energètica.
Desenvolupaments antics miniatura|Video d'una descàrrega elèctrica Molt abans que existís cap coneixement de l'electricitat, la gent ja era conscient de les descàrregues elèctriques dels peixos. Els textos de l'antic Egipte que daten del 2750 aC es referien a aquests peixos com els "Tronadors del Nil " i els descrivien com els "protectors" de tots els altres peixos. Mil·lennis més tard, naturalistes i metges grecs, romans i àrabs de l'antiguitat van tornar a reportar la presència de peixos elèctrics. Diversos escriptors antics, com ara Plini el Vell i Escriboni Larg, van testificar l'efecte adormidor de les descàrregues elèctriques proporcionades per peixos gats elèctrics i raigs elèctrics, i sabien que aquestes descàrregues podien viatjar a través d'objectes conductors. Es demanava als pacients amb malalties com la gota o el mal de cap que toquessin peixos elèctrics amb l'esperança que la potent sacsejada els pogués curar. Possiblement, l'aproximació més primerenca i més propera al descobriment de la identitat del llamp, i de l'electricitat de qualsevol altra font, s'ha d'atribuir als àrabs, que abans del segle XV tenien la paraula àrab per a llampec *ra'ad* ( aplicat al raig elèctric.The Encyclopedia Americana; a library of universal knowledge (1918), New York City: Encyclopedia Americana Corp
Les cultures antigues de la Mediterrània sabien que certs objectes, com ara les varetes d'ambre, es podien fregar amb pèl de gat per atraure objectes lleugers com les plomes. Tales de Milet, un filòsof grec antic, que va escriure al voltant de l'any 600 aC, va descriure una forma d'electricitat estàtica, assenyalant que fregar pell sobre diverses substàncies, com l'ambre, provocava una atracció particular entre els dos. Va observar que els botons d'ambre podien atraure objectes lleugers com ara els cabells i que si fregaven l'ambre durant prou temps fins i tot podien fer saltar una espurna.
Un objecte trobat a l'Iraq el 1938, datat aproximadament del 250 aC i anomenat la Bateria de Bagdad, s'assembla a una pila galvànica i alguns afirmen que es va utilitzar per a la galvanoplàstia a Mesopotàmia, tot i que no hi ha proves d'això.
Desenvolupaments del segle XVII L'electricitat quedaria durant mil·lennis com a poc més que una curiositat intel·lectual. El 1600, el científic anglès William Gilbert va ampliar l'estudi de Cardano sobre l'electricitat i el magnetisme, distingint l'efecte de la imaneta de l'electricitat estàtica produïda en fregar ambre. Va encunyar la paraula neolatina electricus ("d'ambre" o "semblant a l'ambre", de ήλεκτρον [ elektron ], la paraula grega per a "ambre") per referir-se a la propietat d'atreure objectes petits després de ser fregats. Aquesta associació va donar lloc a les paraules angleses "electric" i "electricity", que van aparèixer per primera vegada de forma impresa a la Pseudodoxia Epidemica de Thomas Browne de 1646.
Otto von Guericke va dur a terme més treballs, i va demostrar la repulsió electroestàtica. Robert Boyle també va publicar treballs.
Desenvolupaments del segle XVIII miniatura| Benjamí Franklin Tot i que els fenòmens elèctrics eren coneguts durant segles, al segle XVIII l'estudi sistemàtic de l'electricitat va ser conegut com "la més jove de les ciències", i el públic es va electrificar amb els descobriments més recents en el camp.
El 1705, Francis Hauksbee havia descobert que si col·locava una petita quantitat de mercuri al vidre de la seva versió modificada del generador d'Otto von Guericke, n'evacuava l'aire per crear un buit suau i fregava la bola per acumular una càrrega, es veia una resplendor si posava la mà a l'exterior de la bola. Aquesta resplendor era prou brillant per llegir-hi. Semblava ser similar al foc de Sant Elm. Aquest efecte va esdevenir més tard la base de la làmpada de descàrrega de gas, que va donar lloc a la il·luminació de neó i a les làmpades de vapor de mercuri. El 1706 va produir una «màquina d'influència» per generar aquest efecte. Va ser elegit membre de la Royal Society el mateix any.
Hauksbee va continuar experimentant amb l'electricitat, fent nombroses observacions i desenvolupant màquines per generar i demostrar diversos fenòmens elèctrics. El 1709 va publicar Experiments fisico-mecànics sobre diversos temes, que resumia gran part de la seva obra científica.
Stephen Gray va descobrir la importància dels aïllants i conductors. CF du Fay, en veure el seu treball, va desenvolupar una teoria de l'electricitat de "dos fluids".
Al segle XVIII, Benjamin Franklin va dur a terme una extensa investigació sobre electricitat, venent les seves possessions per finançar la seva obra. Es diu que el juny de 1752 va enganxar una clau metàl·lica a la part inferior d'una corda d'estel humitejada i va fer volar l'estel en un cel amenaçat per una tempesta. It is uncertain if Franklin personally carried out this experiment, but it is popularly attributed to him. Una successió d'espurnes que saltaven de la clau al dors de la seva mà va demostrar que el llamp era realment de naturalesa elèctrica. També va explicar el comportament aparentment paradoxal del pot de Leiden com a dispositiu per emmagatzemar grans quantitats de càrrega elèctrica, tot proposant la teoria de l'electricitat d'un sol fluid i dos estats.
El 1791, l'italià Luigi Galvani va publicar el seu descobriment de la bioelectricitat, demostrant que l'electricitat era el mitjà pel qual les cèl·lules nervioses transmetien senyals als músculs. La pila voltaica, o pila elèctrica, d'Alessandro Volta de l'any 1800, feta amb capes alternes de zinc i coure, va proporcionar als científics una font d'energia elèctrica més fiable que les màquines electroestàtiques utilitzades anteriorment.
Desenvolupaments del segle XIX miniatura| Un electroimant simple, que consisteix en un fil aïllat enrotllat al voltant d'un nucli de ferro. Un corrent elèctric que passa a través del cable crea un camp magnètic, amb un pol nord a un extrem i un pol sud a l'altre. La primera aplicació pràctica de l'electricitat va ser l'electromagnetisme. William Sturgeon va inventar l'electroimant el 1825. Els electroimants van ser utilitzats en la primera aplicació pràctica d'enginyeria de l'electricitat per William Fothergill Cooke i Charles Wheatstone, que van codesenvolupar un sistema de telègraf que utilitzava diverses agulles en un tauler que es movien per assenyalar les lletres de l'alfabet. Inicialment es va utilitzar un sistema de cinc agulles, però es va abandonar per ser massa car. El 1838, una millora va reduir el nombre d'agulles a dues, i Cooke i Wheatstone van obtenir una patent per a aquesta versió. Cooke va provar la invenció amb les companyies London & Blackwall Railway, London & Birmingham Railway i Great Western Railway, permetent successivament l'ús de les seves línies per a l'experiment. Posteriorment, els ferrocarrils van desenvolupar sistemes amb caixes de senyals al llarg de la línia que es comunicaven amb les caixes veïnes mitjançant el so telegràfic de campanes d'un sol cop i instruments telegràfics d'agulla de tres posicions. Aquests sistemes que implementaven sistemes de blocs de senyalització van romandre en ús en línies rurals fins ben entrat el segle XXI. miniatura| Sir Francesc Ronalds L'enginyeria elèctrica es va convertir en una professió a finals del segle XIX. Els professionals havien creat una xarxa mundial de telègraf elèctric i les primeres institucions d'enginyeria elèctrica que van donar suport a la nova disciplina es van fundar al Regne Unit i als Estats Units. Tot i que és impossible identificar amb precisió un primer enginyer elèctric, Francis Ronalds es troba per davant del camp, que va crear un sistema de telègraf elèctric funcional el 1816 i va documentar la seva visió de com el món podria ser transformat per l'electricitat. Més de 50 anys després, es va unir a la nova Societat d'Enginyers Telegràfics (que aviat passaria a anomenar-se Institució d'Enginyers Elèctrics ), on va ser considerat pels altres membres com el primer de la seva cohort. La donació de la seva extensa biblioteca elèctrica va ser una considerable benedicció per a la incipient Societat. esquerra|miniatura|194x194px| Michael Faraday, interpretat per Thomas Phillips, c. 1841–1842 El desenvolupament de la base científica de l'enginyeria elèctrica, utilitzant tècniques de recerca, es va intensificar durant el segle XIX. Entre els desenvolupaments destacats de principis d'aquest segle hi ha el treball de Georg Ohm, que el 1827 va quantificar la relació entre el corrent elèctric i la diferència de potencial en un conductor, i Michael Faraday, el descobridor de la inducció electromagnètica el 1831. A la dècada de 1830, Georg Ohm també va construir una de les primeres màquines electroestàtiques. El generador homopolar va ser desenvolupat per primera vegada per Michael Faraday durant els seus memorables experiments el 1831. Va ser l'inici de les dinamos modernes, és a dir, generadors elèctrics que funcionen mitjançant un camp magnètic. La invenció del generador industrial el 1866 per Werner von Siemens –que no necessitava energia magnètica externa– va fer possible una gran sèrie d'altres invents.miniatura|211x211px| Thomas Edison va construir la primera xarxa de subministrament elèctric a gran escala del món.El 1873, James Clerk Maxwell va publicar un tractament unificat de l'electricitat i el magnetisme a * A Treatise on Electricity and Magnetism*, que va estimular diversos teòrics a pensar en termes de camps descrits per les equacions de Maxwell. El 1878, l'inventor britànic James Wimshurst va desenvolupar un aparell que tenia dos discos de vidre muntats en dos eixos. No va ser fins al 1883 que la màquina de Wimshurst va ser divulgada més completament a la comunitat científica.