miniatura|upright=1.35|Il·lustració de School of the Woods (1902), de William J. Long, en què una llúdria ensenya les cries a nedar.
La controvèrsia dels falsos naturalistes (en anglès, nature fakers controversy) va ser un debat literari estatunidenc de principis del segle XX que posava de manifest el conflicte entre la ciència i el sentimentalisme en la literatura de natura popular. En el debat van participar importants figures literàries, ambientals i polítiques dels Estats Units. Qualificada de «Guerra dels Naturalistes» per The New York Times, va posar de manifest visions aparentment irreconciliables del món natural: mentre que alguns escriptors de natura de l'època defensaven la veracitat dels seus exemples d'animals salvatges antropomorfitzats, d'altres qüestionaven la capacitat dels animals d'adaptar-se, aprendre, ensenyar i raonar.
La controvèrsia va sorgir arran d'un nou moviment literari que va seguir el creixement de l'interès pel món natural iniciat a finals del segle XIX, i en el qual la natura es representava des d'una perspectiva compassiva més que no pas realista. Obres com Wild Animals I Have Known (1898), d'Ernest Thompson Seton, i School of the Woods (1902), de William J. Long, van popularitzar aquest nou gènere i van posar l'accent en personatges animals presentats com a individus dignes de simpatia. El març de 1903, el naturalista i escriptor John Burroughs va publicar a The Atlantic Monthly un article titulat «Real and Sham Natural History». Hi atacava escriptors com Seton, Long i Charles G. D. Roberts per les seves representacions aparentment fantasioses de la fauna salvatge, i denunciava també el pròsper gènere de ficció animal realista com a «periodisme groc dels boscos». Els autors criticats per Burroughs van respondre defensant la seva obra en diverses publicacions, com també ho van fer els seus partidaris, i la controvèrsia resultant es va prolongar durant gairebé sis anys a la premsa.
La publicitat constant que va rebre el debat va contribuir a generar una desconfiança creixent envers la veracitat de la literatura de natura popular de l'època i sovint va enfrontar científics i escriptors. La controvèrsia va acabar efectivament quan el president Theodore Roosevelt es va posicionar públicament a favor de Burroughs i va publicar l'article «Nature Fakers» al número de setembre de 1907 dEverybody's Magazine. Roosevelt va popularitzar l'expressió col·loquial pejorativa nature faker, amb la qual posteriorment seria coneguda la controvèrsia, per designar qui inventava deliberadament detalls sobre el món natural. Més endavant, el significat del terme es va ampliar per incloure també els qui representaven la natura amb un sentimentalisme excessiu.
Context Auge de l'interès per la natura Als Estats Units va sorgir a finals del segle XIX un interès públic renovat per la natura i per les possibilitats de gaudi estètic i recreatiu que oferia. El primer parc nacional del país, el Parc Nacional de Yellowstone, es va crear el 1872, i l'any 1900 ja n'havien aparegut mitja dotzena més. Els ferrocarrils facilitaven l'accés als parcs i la seva publicitat promocionava les meravelles naturals que es podien contemplar gràcies als seus trens. Els turistes visitaven regularment els parcs, però també hi havia nombroses possibilitats de gaudir de la natura i de les activitats recreatives a l'aire lliure més a prop de casa. Els parcs urbans, com el Central Park de Nova York, es van convertir en destinacions populars gràcies a la seva accessibilitat, i campaments com els de la YMCA eren freqüentats per infants de totes les edats.Lutts (1990), pp. 16–17
La protecció de les àrees salvatges i el moviment conservacionista, encapçalat per figures com John Muir, fundador del Sierra Club, també van començar a prendre forma en aquella època. Al tombant de segle, els partidaris dels ideals recreatius de la natura van començar a entrar en conflicte amb conservacionistes com Muir.Lutts (1990), p. 14 Paral·lelament, crítics i científics naturalistes es van mostrar escèptics davant del que consideraven un culte creixent a la natura, que segons ells privilegiava erròniament el sentimentalisme i l'estètica per damunt dels fets científics. La simpatia pels animals i per la seva supervivència també es va anar desenvolupant durant el segle XIX, en part gràcies a l'àmplia acceptació de les teories sobre l'evolució orgànica. El 1837, Charles Darwin va escriure al seu diari: «Si deixem volar lliurement les conjectures, aleshores els animals, els nostres germans en el dolor, la malaltia, la mort, el sofriment i la fam —els nostres esclaus en les feines més dures, els nostres companys en els nostres entreteniments— poden compartir amb nosaltres l'origen en un avantpassat comú; tots ens podríem fondre els uns amb els altres».Lutts (1990), p. 21
Literatura A mesura que la natura guanyava popularitat i valor comercial a finals del segle XIX, els llibres dedicats al món natural van adquirir una gran demanda. Un crític assenyalava el 1901 que «forma part del progrés del nostre temps que l'estudi de la natura estigui adquirint protagonisme en els nostres programes educatius i que, més enllà d'aquests, s'incorpori als nostres plans d'entreteniment desitjat; tanmateix, és realment sorprenent que una part tan gran i creixent de les publicacions de cada temporada es dediqui a aquesta finalitat».Lutts (1990), p. 30 Aquesta literatura es publicava regularment en una gran varietat de formes: llibres infantils sobre animals, novel·les sobre territoris salvatges, guies de natura i llibres de viatges gaudien tots d'una gran popularitat.Stewart, p. 83 L'estudi de la natura es va incorporar ràpidament als programes de les escoles públiques, fet que va augmentar encara més la rendibilitat de la literatura de natura.Mazel, p. 113 A mesura que creixia la demanda pública d'aquest tipus d'obres imaginatives, es va començar a formar un nou gènere en què la natura es representava d'una manera compassiva més que no pas realista.
miniatura|Il·lustració del llop Lobo i la seva companya Blanca, d'Ernest Thompson Seton.
La tendència a representar els animals amb trets humans no era nova; les faules moralitzadores d'Isop continuaven sent populars entre els lectors de l'època i havien inspirat obres com El llibre de la jungla (1894), de Rudyard Kipling. Tanmateix, una de les característiques que distingia els escriptors d'animals del tombant de segle dels seus predecessors era la voluntat que els animals servissin d'exemple mitjançant unes característiques nobles i dignes de simpatia.Mighetto, p. 36 Black Beauty, d'Anna Sewell, per exemple, explicava la història d'un cavall amable aparentment des del punt de vista del mateix animal; després que l'American Humane Education Society publiqués el llibre de Sewell als Estats Units el 1890, l'obra va contribuir a impulsar la causa contra el maltractament animal.Lutts (1990), p. 22 L'incipient moviment de benestar animal va ajudar a crear un clima favorable a un suport públic més ampli a la conservació de la fauna, i aviat els escriptors de natura també van intentar generar simpatia pels animals salvatges —especialment els que aparentment mostraven trets humans honorables— representant-los d'una manera positiva.Stewart, p. 85 Una escriptora de natura popular de l'època, Mabel Osgood Wright, explicava històries de llops que, noblement, es llevaven la vida després de perdre la parella.Mighetto, p. 37
L'autor i il·lustrador Ernest Thompson Seton va publicar el 1898 el seu primer llibre, l'èxit de vendes Wild Animals I Have Known. Considerada la primera obra d'un nou gènere d'històries realistes sobre animals salvatges, la col·lecció de narracions de Seton es va convertir ràpidament en un dels llibres més populars de l'època.Lutts (1998), p. 3 Encara que al principi de la seva carrera es considerava «un naturalista del tipus habitual, que simplement intentava acumular espècimens i fets», més endavant va començar a escriure material factual «en forma d'històries romàntiques: ficció en la presentació, però sòlidament basada en fets i en el seu missatge».Jones, p. 134 El primer relat de la col·lecció, «Lobo, The King of Currumpaw», es basava en l'experiència de Seton caçant llops al sud-oest dels Estats Units. Es va convertir en un clàssic i va establir el to de les seves obres posteriors, que també representarien els animals —especialment els depredadors, sovint demonitzats en la literatura— com a éssers compassius i individuals.Lutts (1990), p. 33 Segons sembla, alguns lectors van recriminar a Seton que hagués matat Lobo i després escrivís sobre l'experiència; tanmateix, tal com va afirmar el seu biògraf Brian Morris, les simpaties dels lectors «es dirigeixen, tal com pretenia Seton, cap a l'animal salvatge i no pas contra qui explica la història».Jones, p. 139
La intenció de Seton quan escrivia els seus relats era «traduir lliurement» el llenguatge dels animals a l'anglès, ja que «no tenen parla tal com nosaltres l'entenem».Jones, pp. 133–134 Les històries acostumaven a anar precedides per una afirmació contundent de l'autor sobre la seva exactitud, i Wild Animals I Have Known va marcar la primera vegada que un escriptor de natura posava tant l'accent en la perspectiva d'un animal salvatge. Tal com ho va descriure el poeta i autor canadenc Charles G. D. Roberts, el gènere se centrava en «la personalitat, la individualitat i la mentalitat d'un animal, a més de les seves característiques purament físiques».Lutts (1998), pp. 1–2
Inici de la controvèrsia (1903) «Real and Sham Natural History» El naturalista i escriptor John Burroughs (1837–1921) era respectat pels seus nombrosos assajos sobre la natura. Conegut com un ferm defensor del moviment conservacionista als Estats Units, el seu biògraf Edward J. Renehan Jr. el va descriure posteriorment com «un naturalista literari amb el deure de registrar les seves pròpies percepcions singulars del món natural».Walker, p. xxvii Burroughs considerava que l'escriptor de natura havia de mantenir-se fidel tant a la natura com a les seves reaccions personals davant del que observava; a la introducció del llibre Wake-Robin de 1895 va escriure que «el naturalista literari no es pren llibertats amb els fets; els fets són la flora de què viu. Com més abundants i frescos siguin els fets, millor».Walker, p. 170
Quan The Atlantic Monthly va publicar una crítica entusiasta de l'obra de 1902 del reverend William J. Long, School of the Woods: Some Life Studies of Animal Instinct and Animal Training, Burroughs es va indignar. Long ja havia publicat sis llibres i, encara que Burroughs tampoc no estava satisfet amb les obres anteriors del clergue, considerava que aquest llibre constituïa un exemple inacceptable de literatura de natura.Sumner, p. 41 Long no només afirmava que els animals mostraven comportaments únics i individuals imprevisibles per a la ciència, sinó que sostenia que «no hi ha absolutament cap límit a la varietat i a la capacitat d'adaptació de la natura, fins i tot dins d'una sola espècie».Kheel, p. 95 Burroughs no era el primer que criticava el nou gènere per difuminar la frontera entre els fets i la ficció i per les llibertats que sovint es prenia amb el món natural; Ernest Ingersoll també va criticar School of the Woods i va afirmar que «seria un llibre que marcaria una època tant en zoologia com en psicologia si se'n poguessin demostrar les afirmacions».Lutts (1990), p. 38 Convençut que autors com Long enganyaven deliberadament el públic per obtenir beneficis econòmics, Burroughs es va proposar demostrar que les seves representacions fantasioses dels animals salvatges no només eren impossibles, sinó que en última instància perjudicaven la comprensió de la natura per part del públic general.Kheel, p. 94Lamb, p. 187
miniatura|John Burroughs el 1909.