miniatura|Representació del Sol amb raigs i un rostre, una tradició iconogràfica occidental que va esdevenir habitual durant l'Edat moderna (sostre de la taverna Golden Cross, Linlithgow, c. 1700)

El Sol, com a font d'energia i llum per a la vida a la Terra, ha estat un objecte central en la cultura i la religió des de la prehistòria. El culte solar ritual ha donat lloc a deïtats solars en les tradicions teistes de tot el món, i el simbolisme solar és omnipresent. A banda de la seva connexió immediata amb la llum i la calidesa, el Sol també és important en la mesura del temps com el principal indicador del dia i de l'any.Madanjeet Singh: The Sun: Symbol of Power and Life, Harry N Abram, 1993.

Història antiga miniatura|esquerra|El Carro solar de Trundholm (Edat de bronze nòrdica, c. 1350 aC, Museu Nacional de Dinamarca). miniatura|El quadre de 1872 de Claude Monet Impressió, sol naixent va inspirar poc després el nom del moviment artístic de l'Impressionisme.

S'han trobat alguns artefactes que representen el Sol ja des del XIV al XXVI mil·lenni aC. La primera comprensió del Sol va ser la d'un disc al cel, la presència del qual per sobre de l'horitzó crea el dia i la seva absència causa la nit. A l'Edat del bronze, aquesta comprensió es va modificar assumint que el Sol és transportat a través del cel en una barca o un Carro solar, i transportat de tornada al lloc de la sortida del sol durant la nit després de passar per l'inframón.

Molts monuments antics van ser construïts tenint en compte el pas de l'any solar; per exemple, els megàlits de pedra marquen amb precisió el solstici d'estiu o d'hivern (alguns dels megàlits més destacats es troben a Nabta Playa, Egipte; Mnajdra, Malta i a Stonehenge, Anglaterra); Newgrange, un turó prehistòric construït per l'home a Irlanda, va ser dissenyat per detectar el solstici d'hivern; la piràmide d'Kukulkan a Chichén Itzá (Mèxic) està dissenyada per projectar ombres en forma de serps que pugen per la piràmide en els equinoccis de primavera i tardor.

Aspectes religiosos

miniatura|Ornament d'or del Sol i els Ocells Immortals realitzat per l'antic poble de Shu. El centre és un patró solar de dotze puntes al voltant del qual volen quatre corbs de tres potes en sentit antihorari. Antic regne de Shu, coincident amb la Dinastia Shang. Les deïtats solars juguen un paper principal en moltes meitats i meitats de les religions i meitats de les mitologies del món. El culte al Sol va ser central per a civilitzacions com els antics egipcis, els inques d'Amèrica del Sud i els asteques del que ara és Mèxic. En religions com l'Hinduisme, el Sol encara es considera un déu, conegut com a Surya (). Molts monuments antics es van construir tenint en compte els fenòmens solars; per exemple, els megàlits de pedra marquen amb precisió el solstici d'estiu o d'hivern (per exemple a Nabta Playa, Egipte; Mnajdra, Malta; i Stonehenge, Anglaterra); Newgrange, un turó prehistòric construït per l'home a Irlanda, va ser dissenyat per detectar el solstici d'hivern; la piràmide d'Kukulkan a Chichén Itzá (Mèxic) està dissenyada per projectar ombres en forma de serps que pugen per la piràmide en els equinoccis de primavera i tardor.

Els antics sumeris creien que el Sol era Utu, el déu de la justícia i germà bessó d'Inanna, la Reina del Cel, que s'identificava amb el planeta Venus. Més tard, Utu es va identificar amb el déu semita oriental Xamaix. Utu era considerat una deïtat protectora i auxiliar que ajudava aquells que es trobaven en dificultats.

Des de com a mínim la Quarta Dinastia de l'antic Egipte, el Sol va ser adorat com el déu Ra, representat com una divinitat amb cap de falcó coronada pel disc solar i envoltada per una serpent. Durant el període del Imperi Nou d'Egipte, el Sol es va identificar amb l'escarabat sagrat. Sota la forma del disc solar Aton, el Sol va tenir un breu ressorgiment durant el Període d'Amarna quan es va convertir de nou en la divinitat preeminent, si no l'única, per al faraó Akhenaton.

miniatura|Ra a la barca solar, ornat amb el disc solar Els egipcis representaven el déu Ra essent transportat pel cel en una barca solar, acompanyat de déus menors, i per als grecs era Hèlios, transportat per un carro tirat per cavalls de foc. Des del regnat d'Elagàbal a la fi de l'Imperi Romà, el naixement del Sol era una festivitat celebrada com a Sol Invictus (literalment "Sol Invicte") poc després del solstici d'hivern, la qual cosa podria haver estat un antecedent del Nadal. Pel que fa a les estrelles fixes, el Sol sembla girar un cop a l'any des de la Terra al llarg de l'eclíptica a través del Zodíac, per la qual cosa els astrònoms grecs el van categoritzar com un dels set planetes clàssics (del grec planetes, "marroner" o "vagabund"); la denominació dels dies de la setmana segons els set planetes data de l'època romana.

En la Religió protoindoeuropea, el Sol es personificava com la deessa *Seh2ul. Entre els derivats d'aquesta deessa en les llengües indoeuropees s'inclouen el Nòrdic antic Sól, el Sànscrit Surya, el Gàl·lic Sulis, el Lituà Saulė, i les llengües eslaves Solntse. En la religió de l'antiga Grècia, la deïtat solar era el déu masculí Hèlios,Hesiod, Theogony 371 que en èpoques posteriors es va sincretitzar amb Apol·lo.

A la Bíblia, Malaquies 4:2 esmenta el "Sol de Justícia", el qual alguns cristians han interpretat com una referència al Messies (Crist). En l'antiga cultura romana, el diumenge era el dia del déu sol. En el paganisme, el Sol era una font de vida que aportava escalfor i il·luminació. Va ser el centre d'un culte popular entre els romans, que es posaven de peus a l'alba per captar els primers raigs de sol mentre pregaven. La celebració del solstici d'hivern (que va influir en el Nadal) formava part del culte romà al Sol Invicte (Sol Invictus). Va ser adoptat com el dia de Sàbat pels cristians. El símbol de la llum va ser un recurs pagà adoptat pels cristians, i potser el més important que no procedia de les tradicions jueves. Les esglésies cristianes es construïen de manera que la congregació mirés cap a la sortida del sol.

Tonatiuh, el déu asteca del sol, estava estretament associat a la pràctica del sacrifici humà. La deessa del sol Amaterasu és la deïtat més important de la religió xintoista, i es creu que és l'antecessora directa de tots els emperadors del Japó.

Cultura Moltes persones japoneses perceben el sol com a "vermell". Es creu que això és degut a la influència de la bandera japonesa. Per contra, a Occident —inclosos els Estats Units—, el sol es considera generalment de color groc.

Referències

Vegeu també

Culte solar Sol (mitologia romana) Sulis Eclipsis en la mitologia i la cultura Calendari solar Eclipsis solars en la ficció

Categoria:Cultura Categoria:Sol