David Frederick Swensen (Ames, Iowa, 26 de gener de 1954 – New Haven, Connecticut, 5 de maig de 2021) fou un gestor de fons d'inversió estatunidenc, que va ser director d'inversions a la Universitat Yale des del 1985 fins a la seva mort el maig del 2021.
Swensen va ser el responsable de la gestió i inversió dels actius patrimonials i dels fons d'inversió col·lectiva de Yale. Quan Swensen va començar a gestionar el fons patrimonial de Yale el 1985, aquest estava valorat en 1.300 milions de dòlars. Cap al 2021, aquesta xifra havia crescut fins als 31.200 milions de dòlars, després de les despeses executades. El rendiment anual mitjà durant els 30 anys precedents al 2020 va ser del 12,4%. Swensen era el treballador més ben pagat de Yale, al capdavant d'un equip d'uns 30 empleats. Juntament amb Dean Takahashi, va desenvolupar una aplicació de la teoria moderna de carteres coneguda al món financer com el «Model Yale» o «Model de Fons Patrimonial» (Endowment Model).
El seu èxit d'inversió amb el fons de Yale va cridar l'atenció dels gestors de carteres de Wall Street i d'altres àmbits. «Està al mateix nivell que John C. Bogle, Peter Lynch, Benjamin Graham i David Dodd com una força major en la gestió d'inversions», segons Byron Wien, un veterà estratega de Wall Street. Els directors d'inversions d'universitats com Harvard, el MIT, Princeton, la Universitat Wesleyan i la Universitat de Pennsilvània van adoptar les seves estratègies d'assignació d'actius amb un èxit desigual.
Swensen va ocupar el tercer lloc a la llista d'aiCIO de 2012 dels 100 inversors institucionals més influents del món. El 2008 va ser inclòs al Saló de la Fama de Gestors de Fons de Cobertura de la revista Institutional Investors Alpha.
Biografia Educació David Frederick Swensen va néixer a Ames, Iowa, el 26 de gener de 1954, i es va criar a River Falls, Wisconsin. El seu pare, Richard David "Dick" Swensen, era professor de química i degà a la Universitat de Wisconsin-River Falls. La seva mare, Grace Marie (Hartman), després de criar sis fills, es va convertir en ministra luterana. Després de graduar-se a l'institut de River Falls el 1971, Swensen va decidir quedar-se a la seva ciutat natal i obtenir el seu B.A. i B.S. el 1975 per la Universitat de Wisconsin-River Falls, on el seu pare n'era professor. Swensen va cursar un doctorat en economia a Yale, on va escriure la seva tesi doctoral, A Model for the Valuation of Corporate Bonds. Un dels seus directors de tesi a Yale va ser James Tobin, assessor econòmic destacat de l'administració de John F. Kennedy i futur premi Nobel d'economia. El premi Nobel de James Tobin va reconèixer, entre altres coses, la seva contribució a la creació de la Teoria Moderna de Carteres. Swensen estava fascinat per aquesta teoria. Durant el seu discurs de reunió d'antics alumnes el 2018, Swensen va afirmar: «Per a un nivell de rendiment donat, si diversifiques pots obtenir aquest mateix rendiment amb un risc menor. Per a un nivell de risc donat, si diversifiques pots obtenir un rendiment més alt. Això és genial! És com un dinar de franc!».
Inicis de la carrera d'inversió A partir del seu interès acadèmic per la valoració dels bons corporatius, Swensen es va incorporar a Salomon Brothers el 1980. Aquest pas professional li va suggerir Gene Dattel, un banquer d'inversions de Salomon Brothers i antic alumne de Yale, que havia quedat molt impressionat per Swensen. El 1981, Swensen va treballar com a associat en finançament corporatiu per a Salomon Brothers per estructurar el primer acord de permuta financera de divises del món, una operació entre IBM i el Banc Mundial que va permetre a IBM cobrir la seva exposició als francs suïssos i marcs alemanys, i al Banc Mundial concedir préstecs en aquestes divises de manera més eficient.Roger Lowenstein: When Genius Failed: The Rise and Fall of Long-Term Capital Management
Posteriorment, Swensen va passar tres anys com a vicepresident sènior a Lehman Brothers, on va ajudar a posar en marxa les operacions de permutes financeres (swaps) de la firma.
El fons patrimonial de la Universitat Yale Swensen va ser triat per dirigir el fons patrimonial de Yale el 1985, quan tenia 31 anys. El lloc li va ser ofert per l'altre director de la seva tesi, el llavors rector de Yale William Brainard. La candidatura de Swensen va ser suggerida per James Tobin, qui, malgrat la joventut del seu antic alumne, creia que podia ser la persona adient. Swensen es va mostrar dubtós al principi, ja que no sabia gaire sobre la gestió de carteres a banda dels seus estudis de postgrau. Així i tot, Brainard el va convèncer per acceptar el càrrec i Swensen va començar l'1 d'abril de 1985, acceptant una reducció de sou del 80%. Un any més tard, el 1986, se li va unir Dean Takahashi, graduat pel Yale College i la Yale School of Management, qui aviat es va convertir en el seu col·laborador de confiança.
Els rendiments van ser més elevats durant els primers anys de Swensen. A data de 2005, el fons havia obtingut un rendiment anualitzat del 16,1%. Segons l'antic president de Yale i economista Richard C. Levin, la «contribució» de Swensen a Yale és superior a la suma de totes les donacions fetes a la universitat en més de dues dècades. Levin va destacar la «capacitat extraordinària» de Swensen per triar els millors gestors de diners externs. Amb els anys, això va aportar la major part de l'«alfa» del fons. Swensen feia una rigorosa auditoria abans d'invertir (o no) amb gestors externs. Va ser capaç de contractar estudiants prometedors de la mateixa universitat. Diversos dels seus antics col·laboradors van passar posteriorment a gestionar els fons patrimonials d'altres universitats, com el MIT, la Universitat de Stanford i la Universitat de Pennsilvània.
El 2014, Swensen va declarar: «Una de les coses que més em preocupen és la idea que qualsevol persona qualificada per a ser admesa pugui permetre's anar a Yale, i l'ajuda financera és una part enorme del que fa el fons patrimonial».
El setembre de 2014, Swensen va començar a desvincular el fons de Yale de les inversions en empreses amb una petjada d'emissió de gasos d'efecte d'hivernacle elevada, expressant la postura de Yale en una carta dirigida als gestors dels fons. La carta els demanava que tinguessin en compte l'impacte de les seves inversions en el canvi climàtic i que evitessin invertir en empreses que no fessin esforços raonables per reduir les seves emissions de carboni. Aquest mètode va ser descrit per Swensen com un enfocament més subtil i flexible, en oposició a una desinversió directa. El 2018, Swensen va afirmat que Yale no invertiria en empreses que venguessin armes d'assalt.
El 2018, Swensen va publicar un article d'opinió al diari estudiantil Yale Daily News, on assenyalava errors en el periodisme de la publicació. Va declarar: «En les més de tres dècades que he gestionat el fons de Yale, l'honestedat dels activistes i la rigorositat informativa del News han empitjorat», afegint que «els periodistes no haurien de servir com a altaveu dels arguments dels activistes».
El Model Yale miniatura|Swensen va començar a assessorar el fons de Yale el 1985; havent obtingut el seu doctorat a la mateixa universitat, va anomenar la seva filosofia d'inversió «El Model Yale». El Model Yale, de vegades conegut com a Model de Fons Patrimonial (Endowment Model), va ser desenvolupat per Swensen i Takahashi i es descriu al llibre de Swensen Pioneering Portfolio Management. Consisteix bàsicament a dividir una cartera en cinc o sis parts aproximadament iguals i invertir cadascuna en una classe d'actius diferent. Això va permetre a Swensen aconseguir un rendiment més elevat que una cartera d'accions pura, amb un risc menor. Quan Swensen es va fer càrrec de la cartera, aquesta estava principalment invertida en accions nord-americanes, bons i efectiu. Swensen es va diversificar cap a accions estrangeres, béns immobles, matèries primeres, capital de risc i empreses de capital privat (buyout), així com fons de cobertura centrats en ineficiències del mercat i empreses en dificultats. Aquest tipus d'inversió —assignar només una petita quantitat a la renda variable i bons tradicionals nord-americans i més a inversions alternatives— és seguit per molts dels grans fons patrimonials i fundacions, motiu pel qual també es coneix com a «Model de Fons Patrimonial».
Especialment revolucionari en aquell moment va ser el seu reconeixement que la liquiditat és un tret negatiu que s'ha d'evitar i no pas un benefici que s'ha de buscar, ja que té un alt cost en forma de rendiments més baixos. Com que un fons patrimonial universitari la inversió del qual és a llarg termini, podia tolerar més il·liquiditat que la majoria d'inversors. El Model Yale es caracteritza, doncs, per una exposició relativament alta a classes d'actius com el capital privat en comparació amb les carteres més tradicionals. El model també destaca per la forta dependència dels gestors d'inversions en aquestes classes d'actius especialitzades, una característica que ha fet que la selecció de gestors a Yale sigui un procés famós per la seva rigorositat.
Poc després d'assumir la direcció de l'oficina d'inversions de Yale, Swensen, juntament amb Takahashi, va buscar inversions que permetessin tant la diversificació com un major rendiment. També van implementar estratègies que aprofitessin les peculiaritats del fons: presumpció de perpetuïtat, estat d'exempció d'impostos, així com exalumnes destacats i dedicats al món financer. Per tant, es van fer inversions en empreses de capital de risc, empreses tecnològiques i fons de cobertura. En les primeres etapes, poques empreses tractaven amb els tipus d'actius que interessaven a Swensen. Per poder invertir-hi, primer va ajudar a crear aquests actius convertint-se en un inversor de capital de risc per als mateixos capitalistes de risc. A data de 2019, al voltant del 60% de la cartera del fons de Yale s'assigna a inversions alternatives com fons de cobertura, capital de risc i capital privat.
Sota la direcció de Swensen, el fons va reduir les seves participacions en accions nacionals, que van passar de ser la seva classe d'actius més gran a la més petita. En el moment de la seva mort, només el 14% del fons estava invertit directament en renda variable. Tanmateix, Swensen va afirmar que va augmentar l'exposició total a renda variable del fons, mitjançant l'exposició a classes d'actius alternatives.
En el seu llibre Pioneering Portfolio Management, Swensen defensava que el motiu pel qual Yale inverteix en actius il·líquids no és per obtenir retorns més alts ajustats al risc, sinó perquè les oportunitats d'obtenir «alfa» són més grans en mercats il·líquids, ja que la informació en aquests mercats és més difícil de recopilar i analitzar. A causa d'aquesta elevada exposició a actius il·líquids (fins al 50% de la cartera), es mantenien algunes inversions més segures per cobrir les necessitats de finançament de la universitat.
A Pioneering Portfolio Management, Swensen es posiciona en contra de l'ús de consultors per seleccionar gestors, escrivint: «Els consultors expressen visions convencionals... Els clients acaben amb empreses de gestió d'inversions hipertrofiades i orientades a comissions en lloc d'empreses emprenedores àgils i orientades al rendiment». La revista Institutional Investor assenyala que Swensen va situar el debat sobre la política de despesa abans de parlar d'inversió al seu llibre.
Crítiques al Model de Fons Patrimonial