La Simfonia núm. 68 en si bemoll major, Hob. I:68, és una simfonia de Joseph Haydn, composta probablement entre 1774 i 1775 durant la seva etapa al servei del príncep Nicolau I Esterházy. L'obra ocupa una posició singular entre les simfonies de maduresa d'Haydn perquè és l'última en què el compositor situa el minuet abans del moviment lent.

Història La simfonia pertany al grup d'obres compostes per Haydn a mitjan dècada de 1770 per a la cort dels Esterházy, en un període en què el compositor combinava la seva activitat simfònica amb una dedicació creixent a l'òpera. No se'n conserva la partitura autògrafa, però l'obra figura a l'Entwurf-Katalog, el catàleg de composicions elaborat pel mateix Haydn, fet que en confirma l'autenticitat.

L'edició crítica de les obres completes de Haydn agrupa la Simfonia núm. 68 amb les simfonies núm. 67, 69, 66 i 61, datades aproximadament entorn de 1775-1776. L'estudi de les fonts i, especialment, de la instrumentació ha permès situar-ne la composició probablement cap a 1774-1775.

La primera edició impresa va aparèixer probablement cap al 1780 a París, publicada per Le Menu i Boyer, i l'obra va circular també en edicions de Sieber. Durant el mateix període se'n publicaren arranjaments per a teclat, una pràctica habitual que permetia difondre el repertori simfònic fora de les sales de concert.

Instrumentació La simfonia està escrita per a:

2 oboès 2 fagots 2 trompes cordes

La presència de dos fagots amb parts independents és especialment significativa, ja que en moltes simfonies anteriors d'Haydn el fagot es limitava principalment a reforçar la línia del baix. La Simfonia núm. 68 pertany a un moment en què el compositor començava a tractar aquests instruments amb una autonomia més gran dins de l'orquestra.

Estructura La simfonia consta de quatre moviments i té una durada aproximada d'entre 25 i 30 minuts:

Vivace — Si bemoll major Menuet – Trio — Si bemoll major Adagio cantabile — Mi bemoll major Finale. Presto — Si bemoll major

L'ordre dels dos moviments centrals és excepcional dins la producció madura d'Haydn. En comptes de situar el moviment lent en segon lloc i el minuet en tercer, el compositor n'inverteix l'ordre. És l'última simfonia d'Haydn en què apareix aquesta disposició, que havia utilitzat ocasionalment en obres molt anteriors.

I. Vivace El primer moviment, en si bemoll major i compàs de 3/4, està escrit en forma sonata. Comença amb un tema fluid i aparentment lleuger, presentat en dinàmica suau, que aviat és interromput per intervencions més enèrgiques de tota l'orquestra. L'exposició contrasta aquest material amb un segon grup temàtic de caràcter més humorístic, mentre que els dos fagots tenen diverses intervencions independents que aporten varietat al color orquestral.

El desenvolupament parteix d'un clima relativament tranquil però explora progressivament diferents regions tonals. Haydn prepara el retorn a la tonalitat principal de manera poc evident, de manera que la recapitulació emergeix gairebé sense una ruptura clara amb el desenvolupament. La conclusió amplia notablement el material final de l'exposició.

II. Menuet – Trio El segon moviment conserva el caràcter de dansa del minuet, amb una escriptura de frases regulars i una textura relativament senzilla. El trío, en canvi, introdueix un joc rítmic més subtil: Haydn desplaça els accents de manera que el temps fort sembla canviar de posició dins del compàs, un procediment que desenvoluparia de manera encara més marcada en el trío de la Simfonia núm. 92 «Oxford».

La combinació d'una aparença rústica i directa amb aquests desplaçaments mètrics és característica de l'humor musical de Haydn, que utilitza fórmules aparentment simples per alterar les expectatives de l'oient.

III. Adagio cantabile L'Adagio cantabile, en mi bemoll major i compàs de 2/4, és el moviment més extens i original de la simfonia. Comença amb els violins amb sordina: els primers violins presenten una melodia pausada mentre els segons mantenen un moviment regular de semicorxeres que produeix un efecte mecànic semblant al tic-tac d'un rellotge. Aquesta textura ha estat relacionada amb el posterior moviment lent de la Simfonia núm. 101 «El rellotge».

La regularitat de l'acompanyament és interrompuda inesperadament per breus intervencions forte de tota l'orquestra que reprodueixen el mateix ritme i creen un contrast simultàniament còmic i desconcertant. A mesura que avança el moviment, la separació inicial entre melodia i acompanyament es fa més complexa i el desenvolupament adquireix un caràcter més seriós i modulant.

IV. Finale. Presto El Finale és un moviment ràpid de caràcter festiu construït com un rondó basat en una contradansa. El tema principal reapareix entre tres episodis contrastants: el primer concedeix un paper destacat als fagots, el segon als oboès i el tercer passa a Sol menor i introdueix un episodi més tempestuós.

La successió de textures orquestrals, canvis de tonalitat i intervencions destacades dels instruments de vent dona al moviment un caràcter especialment dinàmic. Una coda recupera finalment l'energia de la tonalitat principal i tanca la simfonia en si bemoll major.

Discografia selecta 1970-1974 — Antal Doráti, Philharmonia Hungarica: Haydn: The Symphonies, Decca. 1990s — Ádám Fischer, Austro-Hungarian Haydn Orchestra: enregistrament dins del cicle integral de les simfonies de Haydn, Nimbus Records. 1990s — Christopher Hogwood, Academy of Ancient Music: enregistrament dins del projecte de les simfonies de Haydn amb instruments d'època, L'Oiseau-Lyre. 2020s — Giovanni Antonini, Kammerorchester Basel: Haydn 2032, vol. 12: Les Jeux et les Plaisirs, Alpha Classics.

Referències

Haydn 068 Categoria:Composicions musicals del 1775 Categoria:Composicions en si bemoll major Simfonia 068