Feste romane, P 157, és un poema simfònic per a orquestra d'Ottorino Respighi, compost el 1928. És la tercera i última obra de l'anomenada «trilogia romana», després de Fontane di Roma (1916) i Pini di Roma (1924), i descriu quatre celebracions de Roma en èpoques i ambients diferents. Consta de quatre moviments interpretats sense interrupció i té una durada aproximada de vint-i-quatre o vint-i-cinc minuts.
L'obra es va estrenar el 21 de febrer de 1929 al Carnegie Hall de Nova York, interpretada per la Filharmònica de Nova York sota la direcció d'Arturo Toscanini. Respighi hi va portar al límit la seva escriptura orquestral i va afirmar que havia volgut aconseguir el màxim de sonoritat i color possible per evocar les festes romanes.
Composició Respighi va completar Feste romane el 1928, quatre anys després de Pini di Roma. Les tres obres comparteixen la voluntat de representar Roma mitjançant grans quadres orquestrals, però mentre Fontane di Roma se centra en diferents moments del dia i Pini di Roma associa paisatges de la ciutat amb records històrics, Feste romane adopta com a fil conductor les celebracions populars i religioses.
La partitura presenta la plantilla més gran de les tres obres romanes, amb una extensa secció de percussió, orgue, piano a quatre mans, mandolina i tres buccine, instruments romans que poden ser substituïts per trompetes. Respighi considerava l'obra la culminació de la seva exploració de les possibilitats de l'orquestra simfònica i després d'aquesta partitura va abandonar en gran manera els grans frescos simfònics d'aquestes dimensions.
La partitura va ser publicada el 1929 per Ricordi. Respighi hi va incloure un programa detallat per a cadascun dels quatre moviments, que recorren cronològicament la història de Roma des dels espectacles de l'antiguitat fins a una celebració popular contemporània a la Piazza Navona.
Estrena i recepció L'estrena mundial va tenir lloc el 21 de febrer de 1929 al Carnegie Hall, amb Arturo Toscanini i la Filharmònica de Nova York. L'obra havia estat concebuda per a una orquestra capaç d'assumir una plantilla extraordinàriament gran i va impressionar especialment per l'espectacularitat de l'orquestració i pels contrastos extrems entre les quatre escenes.
La primera interpretació britànica va tenir lloc el 13 de juny de 1929 sota la direcció d'Eugene Goossens. La crítica londinenca va reaccionar amb molta més reserva que el públic nord-americà i The Times va retreure a Respighi l'excés de sonoritat i l'espectacularitat de la partitura. Malgrat aquestes objeccions, Feste romane es va consolidar, juntament amb els altres dos poemes simfònics romans, com una de les obres orquestrals més conegudes del compositor.
Estructura L'obra consta de quatre moviments que s'interpreten sense interrupció:
Circenses
Il Giubileo
L'Ottobrata
La Befana
Una interpretació completa dura aproximadament vint-i-cinc minuts.
Circenses El primer moviment, Circenses («Jocs del circ»), evoca els espectacles de l'antiga Roma. Respighi imagina una multitud reunida al Circ Màxim mentre se senten fanfares de trompetes i els cristians condemnats entonen un cant religiós abans de ser atacats per les feres. La música contraposa així dos mons sonors: la brutalitat de l'espectacle públic i la serenitat del cant dels màrtirs.
El moviment comença amb una fanfara agressiva de les buccine i dels metalls, seguida per una textura orquestral tumultuosa que suggereix els crits de la multitud. Enmig d'aquest caos apareix una melodia de caràcter litúrgic, confiada inicialment als instruments de vent i les cordes, que intenta imposar-se sobre els ritmes violents de l'orquestra fins que acaba absorbida per una culminació brutal de metalls, orgue i percussió.
Il Giubileo Il Giubileo («El Jubileu») representa uns pelegrins que s'apropen a Roma durant un Any Sant. Després d'un llarg viatge contemplen finalment la ciutat des del Monte Mario i esclaten en un cant de celebració mentre les campanes de les esglésies ressonen al seu voltant.
La música comença amb un moviment pesant i regular que suggereix el pas cansat dels pelegrins. Gradualment, les línies ascendeixen i la textura s'amplia fins que apareix un tema solemne de caràcter religiós, relacionat amb el llenguatge del cant gregorià, un repertori que Respighi havia estudiat profundament. El moviment culmina amb una gran sonoritat de campanes i metalls que representa la visió de Roma des de les altures.
L'Ottobrata El tercer moviment, L'Ottobrata («La festa d'octubre»), representa les celebracions de tardor als voltants de Roma, entre vinyes i paisatges rurals. Respighi hi evoca una cacera, el dring dels cascavells, cançons amoroses i, al final del dia, una serenata romàntica.
El moviment presenta una orquestració considerablement més transparent que els dos anteriors. Els sons de la cacera són suggerits per les trompes, mentre els cascavells i altres instruments de percussió creen l'atmosfera festiva. A la secció central apareix una àmplia melodia lírica i, cap al final, la mandolina interpreta una serenata sobre un acompanyament delicat de l'orquestra.
A diferència de la violència de Circenses i de la solemnitat d’Il Giubileo, aquest moviment ofereix un retrat més íntim i sensual de Roma. Respighi alterna ritmes de dansa, crides de caça i passatges de gran quietud, i converteix la mandolina en un element tímbric essencial del paisatge nocturn.
La Befana El moviment final, La Befana, descriu la celebració de la vigília de l'Epifania a la Piazza Navona. Respighi hi imagina una multitud tumultuosa formada per ballarins, venedors, músics ambulants i persones embriagades, entre les quals apareixen cançons populars, saltarel·les, melodies d'un orguenet i crits de carrer.
Des del començament domina un ritme insistent dels metalls que actua com a fil conductor de l'escena. La música acumula melodies i ritmes diferents en una textura deliberadament caòtica, amb una intensa participació del xilòfon, el glockenspiel, la matraca, els cascavells, el piano i la resta de la percussió. En diversos moments apareixen fragments de cançons populars que emergeixen momentàniament per damunt del soroll abans de tornar a desaparèixer.
Cap al final, un stornello popular proclama l'esperit dels romans mentre tota l'orquestra accelera cap a una conclusió d'una enorme intensitat sonora. La Befana constitueix així la culminació de tota la trilogia romana pel que fa a densitat, volum i varietat tímbrica, i tanca l'obra amb una de les demostracions orquestrals més espectaculars de Respighi.
Estil musical Feste romane representa l'aspecte més exuberant del llenguatge orquestral de Respighi. La música combina harmonies cromàtiques, modalitat, materials inspirats en el cant gregorià, cançons populars i ritmes de dansa amb una instrumentació extraordinàriament àmplia. Els efectes tímbrics no són purament decoratius, sinó que permeten diferenciar amb gran precisió els espais i les èpoques representades en cadascun dels quatre moviments.
La concepció cinematogràfica de les escenes és especialment evident en els canvis ràpids entre plans sonors: fanfares llunyanes, masses orquestrals, melodies religioses, campanes, serenates i música popular apareixen com si fossin diferents elements d'un paisatge acústic. L'obra porta a l'extrem aquest procediment i utilitza una orquestra encara més gran que la de Fontane di Roma i Pini di Roma.
Instrumentació L'obra està escrita per a tres flautes —la tercera també flautí—, dos oboès, corn anglès, clarinet piccolo, dos clarinets, clarinet baix, dos fagots, contrafagot, quatre trompes, quatre trompetes, dos trombons, trombó baix, tuba, tres buccine —substituïbles per trompetes—, timbales, triangle, pandereta, cascavells, matraca, tambor tenor, caixa, plats, bombo, tam-tam, glockenspiel, campanes tubulars, xilòfon, tavolette, mandolina, piano a quatre mans, orgue, violins, violes, violoncels i contrabaixos.
Discografia selecta 1955 — Antal Doráti, Minneapolis Symphony Orchestra: Respighi: Feste romane, Mercury Living Presence. 1960 — Eugene Ormandy, Philadelphia Orchestra: Respighi: Roman Festivals, Columbia; posteriorment reeditat dins de diverses col·leccions dedicades a Respighi. 1990 — Yan Pascal Tortelier, Philharmonia Orchestra: Respighi: Pines of Rome / Fountains of Rome / Roman Festivals, Chandos, CHAN 8989. 2018 — JoAnn Falletta, Buffalo Philharmonic Orchestra: Respighi: Roman Trilogy, Naxos, 8.574013; publicat el 2019. 2019 — John Wilson, Sinfonia of London: Respighi: Roman Trilogy, Chandos, CHSA 5261; enregistrat el setembre de 2019 i publicat el 2020. 2023 — Robert Treviño, Orquestra Simfònica Nacional de la RAI: Respighi: Roman Trilogy, Ondine, ODE 1425-2.
Referències
Categoria:Poemes simfònics de la dècada del 1920 Categoria:Composicions musicals del 1929 Categoria:Obres d'Ottorino Respighi