La Sinfonietta en fa major, FP 141, és una obra orquestral de Francis Poulenc, composta entre 1947 i 1948 per encàrrec del BBC Third Programme. Consta de quatre moviments i té una durada aproximada de trenta minuts. Poulenc la va dedicar al seu amic i company del Grup dels Sis Georges Auric.

L'obra es va estrenar el 24 d'octubre de 1948 en una emissió radiofònica de la BBC, interpretada per la Philharmonia Orchestra sota la direcció de Roger Désormière. Malgrat el títol, la Sinfonietta té unes dimensions pròximes a les d'una simfonia clàssica i combina una forma tradicional en quatre moviments amb l'humor, el lirisme i la claredat melòdica característics de Poulenc.

Composició La Sinfonietta va sorgir d'un encàrrec d'Edward Lockspeiser per al BBC Third Programme, que havia començat les emissions el setembre de 1946. La idea inicial, discutida amb Poulenc el febrer de 1947, era una obra per a orquestra petita d'uns quinze minuts inspirada en les dimensions i el caràcter de la Simfonia clàssica de Serguei Prokófiev. Poulenc havia d'entregar-la l'octubre de 1947, però els preparatius de l'estrena de la seva òpera Les mamelles de Tirésias i els recitals amb el baríton Pierre Bernac en van retardar considerablement la composició.

Durant l'estiu de 1947, Poulenc va comprovar que el projecte havia crescut molt més del previst: els tres primers moviments ja duraven uns dinou minuts abans que hagués començat el final. La partitura no va quedar acabada fins gairebé un any després de la data prevista, i l'obra resultant pràcticament duplicava la durada plantejada inicialment per la BBC.

Part del material de la Sinfonietta procedia d'un quartet de corda que Poulenc havia compost el 1945 però que va destruir després d'una interpretació privada. Georges Auric li va suggerir reutilitzar les millors idees d'aquella obra en el nou encàrrec de la BBC, i Poulenc li va dedicar la Sinfonietta en agraïment.

Estrena L'estrena va tenir lloc el 24 d'octubre de 1948 en un concert retransmès per la BBC, amb la Philharmonia Orchestra dirigida per Roger Désormière. El programa incloïa també la Fête polonaise de Emmanuel Chabrier, la suite de L'ocell de foc d'Ígor Stravinski i Jeux d'enfants de Georges Bizet.

Poulenc, que poc després es trobava als Estats Units en una gira amb Pierre Bernac, va escriure des de Boston que la Sinfonietta havia tingut una bona acollida a Londres. La partitura es va publicar el 1951 per J. & W. Chester, i l'obra es va consolidar posteriorment com una de les principals composicions estrictament orquestrals de Poulenc.

Estructura La Sinfonietta consta de quatre moviments:

Allegro con fuoco

Molto vivace

Andante cantabile

Finale. Prestissimo et très gai

Una interpretació completa dura aproximadament entre vint-i-vuit i trenta minuts.

Allegro con fuoco El primer moviment, Allegro con fuoco, s'inicia de manera vigorosa amb un material rítmic enèrgic que estableix immediatament el caràcter extravertit de l'obra. Aquest impuls és contrastat per melodies més àmplies i cantabile, una oposició entre energia i lirisme que recorre bona part del moviment. Poulenc evita un desenvolupament simfònic pesant i prefereix una successió ràpida de motius, contrastos tímbrics i retorns temàtics clarament recognoscibles.

Tot i que el moviment conserva una organització pròxima a la forma sonata, els materials apareixen transformats amb una gran llibertat. Les transicions poden ser abruptes i els episodis lírics emergeixen sobtadament dins de passatges de gran activitat rítmica, una juxtaposició característica del llenguatge de Poulenc.

Molto vivace El segon moviment funciona com un scherzo molt ràpid i presenta un caràcter proper a una tarantel·la. L'escriptura és incisiva i lleugera, amb figures ràpides als instruments de vent i les cordes, i alguns passatges recorden l'energia del finale del ballet Les Biches, compost per Poulenc més de dues dècades abans.

Enmig del moviment apareixen episodis més tranquils que recuperen o anticipen materials relacionats amb el primer i el tercer moviment. Aquestes connexions internes contribueixen a donar unitat a una obra que, superficialment, pot semblar construïda a partir d'una successió espontània d'idees contrastants.

Andante cantabile El tercer moviment és el centre líric de la Sinfonietta. Comença amb una melodia pastoral i delicada, tractada amb una orquestració transparent i una expressió característica del vessant més sentimental de Poulenc. La línia melòdica es desenvolupa en frases àmplies mentre els instruments de vent dialoguen amb les cordes i creen una textura més reposada que als moviments extrems.

A mesura que avança el moviment, l'harmonia i l'escriptura orquestral adquireixen una densitat més gran, i s'hi han assenyalat ecos inesperats de la tradició simfònica germànica, especialment de Johannes Brahms. Malgrat aquests moments més solemnes, el moviment conserva una expressió directa i cantabile fins a la seva conclusió.

Finale. Prestissimo et très gai El finale comença amb una introducció incisiva que dona pas a un tema principal molt ràpid, alegre i rítmicament marcat. Poulenc hi recupera el caràcter lúdic dels primers moviments i condueix la música amb una successió de gestos breus, canvis de textura i intervencions molt actives dels instruments de vent.

El tema principal presenta ecos de Wolfgang Amadeus Mozart, especialment del finale de la Petita serenata nocturna, tot i que Poulenc el transforma mitjançant el seu llenguatge harmònic i rítmic propi. El moviment avança gairebé sense descans cap a una conclusió ràpida i brillant, que tanca l'obra amb el mateix esperit desenfadat amb què havia començat.

Estil musical La Sinfonietta combina elements de la tradició simfònica clàssica amb el llenguatge neoclàssic i personal de Poulenc. La divisió en quatre moviments i els contrastos entre moviment ràpid, scherzo, moviment lent i finale remeten al model clàssic, però la manera d'encadenar els materials és molt més lliure i depèn sovint de juxtaposicions sobtades.

L'obra alterna constantment humor, elegància i lirisme, trets habituals en la música de Poulenc. Malgrat la relativa simplicitat de moltes melodies, l'orquestració és molt detallada i dona especial protagonisme als instruments de vent de fusta, que sovint funcionen com a solistes dins de la textura orquestral.

Instrumentació La Sinfonietta està escrita per a dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, dues trompes, dues trompetes, timbales, arpa, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.

Discografia selecta 1968 — Georges Prêtre, Orchestre de la Société des Concerts du Conservatoire: Poulenc: Les Biches / Sinfonietta, EMI. 1989 — Ronald Corp, New London Orchestra: Poulenc: Aubade / Sinfonietta, Hyperion, CDA66347; enregistrat el gener de 1989 a St Barnabas's Church, Londres. 1997 — Charles Dutoit, Orchestre national de France: Poulenc: Orchestral Works, Decca. 2021 — John Wilson, Sinfonia of London: Poulenc: Les Animaux modèles / Sinfonietta, Chandos, CHSA 5260; publicat el 2022.

Referències

Categoria:Sinfoniettas Categoria:Composicions musicals del 1948 Categoria:Composicions en fa major Categoria:Obres de Francis Poulenc