Vetrate di chiesa (Vitralls d'església), P 150, és una obra orquestral d'Ottorino Respighi, subtitulada Quattro impressioni sinfoniche, composta entre 1925 i 1926. Els tres primers moviments són orquestracions dels Tre preludi sopra melodie gregoriane, P 131, escrits originalment per a piano el 1919, mentre que el quart moviment va ser compost expressament per completar el cicle orquestral. L'obra consta de quatre moviments i té una durada aproximada de vint-i-set a trenta minuts.
Respighi va completar l'obra a Roma el 8 d'octubre de 1926 i la primera interpretació va tenir lloc el 25 de febrer de 1927 al Symphony Hall de Boston, amb la Boston Symphony Orchestra dirigida per Serge Koussevitzky. La partitura, publicada per Ricordi el mateix 1927, és una de les principals manifestacions de l'interès de Respighi pel cant gregorià i combina melodies modals antigues amb una orquestració de grans dimensions i un llenguatge harmònic propi del primer terç del segle XX.
Composició L'origen de Vetrate di chiesa es troba en els Tre preludi sopra melodie gregoriane per a piano, que Respighi va escriure el 1919, poc després del seu matrimoni amb la compositora i cantant Elsa Olivieri Sangiacomo. Elsa havia estudiat extensament el cant gregorià i va introduir Respighi en aquest repertori, que esdevindria una font recurrent en la seva producció posterior. Segons ella, el descobriment del gregorià va provocar en el compositor una combinació de fascinació artística i exaltació religiosa que quedà reflectida immediatament en els tres preludis.
Entre 1925 i 1926 Respighi va decidir transformar els tres preludis en una obra orquestral i hi va afegir un quart moviment de nova composició, San Gregorio Magno. L'orquestració va ampliar considerablement el potencial expressiu dels originals pianístics: les melodies gregorianes van quedar integrades en textures formades per grans masses de cordes i metalls, combinacions de vent de fusta, percussió, celesta, piano, arpa i orgue.
Els títols programàtics no formaven part dels tres preludis originals. Van ser afegits quan Respighi va preparar la versió orquestral, amb la col·laboració del llibretista Claudio Guastalla, que també va proposar el títol general Vetrate di chiesa. Per tant, l'obra no descriu vitralls reals d'una església concreta, sinó quatre escenes religioses imaginàries associades retrospectivament a materials musicals que en tres casos ja existien.
Estrena i publicació Vetrate di chiesa es va estrenar el 25 de febrer de 1927 al Symphony Hall de Boston, amb la Boston Symphony Orchestra dirigida per Serge Koussevitzky. Respighi mantenia en aquells anys una important activitat als Estats Units, on les seves grans obres orquestrals havien obtingut una recepció especialment favorable després de l'èxit internacional de Fontane di Roma i Pini di Roma.
Ricordi va publicar la partitura a Milà el 1927. L'obra es va incorporar aviat al repertori orquestral internacional, tot i que mai no va arribar a assolir la popularitat de la denominada trilogia romana. La seva combinació de matèria gregoriana i orquestració monumental, però, la situa entre les obres més representatives del vessant arcaïtzant i religiós de Respighi.
Estructura L'obra consta de quatre moviments:
La fuga in Egitto. Molto lento
San Michele Arcangelo. Allegro impetuoso
Il mattutino di Santa Chiara. Lento
San Gregorio Magno. Lento – Moderato
Els tres primers procedeixen dels Tre preludi sopra melodie gregoriane per a piano, mentre que San Gregorio Magno va ser compost específicament per al cicle orquestral.
La fuga in Egitto El primer moviment, La fuga in Egitto («La fugida a Egipte»), en si bemoll major, porta la indicació Molto lento i evoca el viatge de la Sagrada Família a través del desert. Una melodia gregoriana de caràcter contemplatiu apareix sobre una textura lenta i oscil·lant, amb intervencions solistes dels instruments de vent i una orquestració predominantment suau.
La música no pretén descriure literalment el relat bíblic, sinó crear una atmosfera de moviment lent, misteri i recolliment. Les harmonies modals de la melodia antiga es combinen amb acords cromàtics i sonoritats de gran delicadesa, un procediment característic de Respighi quan reutilitza música anterior dins d'un llenguatge modern. L'orquestració va creixent gradualment abans de retornar a la calma inicial.
San Michele Arcangelo El segon moviment, San Michele Arcangelo, en re menor, és indicat Allegro impetuoso i representa la batalla de l'arcàngel Miquel contra el drac i els àngels rebels descrita a l'Apocalipsi. La partitura de Respighi atribueix erròniament el passatge bíblic a l'Evangeli de Mateu, quan en realitat procedeix del capítol dotzè de l'Apocalipsi.
Un tema vigorós apareix als registres greus mentre les figures ascendents de l'orquestra creen una sensació de moviment violent. Els metalls i la percussió adquireixen una funció fonamental i transformen el material gregorià del segon preludi pianístic en una escena de combat de dimensions gairebé cinematogràfiques. Al centre del moviment, una trompeta fora d'escena suggereix el toc celestial abans que la batalla reprengui i culmini amb una afirmació triomfal.
Il mattutino di Santa Chiara El tercer moviment, Il mattutino di Santa Chiara («Les matines de santa Clara»), en fa sostingut menor, és indicat Lento i s'inspira en un episodi de les Floretes de sant Francesc. Segons la tradició, Clara d'Assís, malalta i incapaç d'assistir a l'ofici, hauria sentit miraculosament les pregàries dels seus companys des de la seva cel·la.
Respighi recrea aquesta escena mitjançant sonoritats delicades que suggereixen campanes i ressonàncies llunyanes. La celesta, el piano, l'arpa i la percussió contribueixen a crear una atmosfera estàtica i contemplativa, mentre la melodia gregoriana emergeix lentament dins de la textura. La combinació de modalitat antiga i colors orquestrals moderns converteix el moviment en un dels passatges més transparents i impressionistes del cicle.
San Gregorio Magno El quart moviment, San Gregorio Magno, en mi bemoll major, és l'únic que no deriva dels preludis per a piano i va ser compost expressament el 1926 per completar l'obra. El protagonista és el papa Gregori I el Gran, tradicionalment associat a l'organització del cant litúrgic occidental i, per extensió, al terme «cant gregorià».
El moviment comença amb una introducció lenta i solemne en què apareixen materials modals sobre una textura molt continguda. A mesura que avança, Respighi amplia progressivament la plantilla instrumental i transforma el material en una gran processó sonora. L'orgue, inicialment discret, adquireix un paper cada vegada més destacat fins a integrar-se amb els metalls, les cordes i la percussió en el principal clímax de tota l'obra.
La conclusió presenta una de les acumulacions orquestrals més monumentals de Respighi. El tema religiós queda envoltat per grans acords de metalls, orgue i tota l'orquestra, i culmina en una afirmació solemne de mi bemoll major. La dimensió gairebé arquitectònica d'aquest final explica en gran part el títol general de Vetrate di chiesa, ja que la música sembla transformar el material gregorià en una vasta construcció sonora.
Estil musical Vetrate di chiesa forma part del grup d'obres en què Respighi va incorporar materials de la música anterior al classicisme dins d'un llenguatge orquestral modern. Aquest interès apareix també a les tres suites d'Antiche danze ed arie per liuto, al Concerto gregoriano, al Quartetto dorico i al posterior Concerto in modo misolidio. Lluny de constituir simples reconstruccions historicistes, aquestes obres utilitzen modes i melodies antigues com a materials susceptibles de transformació harmònica, tímbrica i formal.
El cant gregorià proporciona bona part del material melòdic dels tres primers moviments, però la seva presentació està profundament transformada pel cromatisme, els acords paral·lels i una concepció molt moderna del color orquestral. La juxtaposició d'una melodia monòdica antiga amb una orquestra extraordinàriament gran és precisament una de les tensions estètiques centrals de l'obra: l'arcaïsme del material conviu amb una sonoritat pròxima a la gran tradició simfònica de començaments del segle XX.
La influència de Nikolai Rimski-Kórsakov, amb qui Respighi havia estudiat breument a Sant Petersburg, és perceptible en la precisió de les combinacions tímbríques i en l'ús independent de les diferents famílies instrumentals. Tanmateix, l'ús del gregorià i la voluntat de recuperar una identitat musical italiana anterior al romanticisme germànic converteixen Vetrate di chiesa en una obra estretament vinculada als debats estètics de la música italiana de la primera meitat del segle XX.
Instrumentació L'obra està escrita per a tres flautes —la tercera també flautí—, dos oboès, corn anglès, dos clarinets, clarinet baix, dos fagots, contrafagot, quatre trompes, tres trompetes, una trompeta fora d'escena, tres trombons, tuba, timbales, plats, tres tam-tams de diferents dimensions, bombo, campana, celesta, piano, arpa, orgue, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.
L'amplitud de la plantilla no implica una escriptura permanentment massiva. Respighi reserva la plena potència de l'orquestra sobretot per als clímaxs de San Michele Arcangelo i San Gregorio Magno, mentre que els altres moviments utilitzen freqüentment combinacions reduïdes de vents, cordes, arpa, celesta i piano. Aquest contrast entre transparència i monumentalitat és un element essencial de l'arquitectura sonora del cicle.
Discografia selecta 1969 — Eugene Ormandy, Orquestra de Filadèlfia: Respighi: Church Windows, RCA/Columbia; enregistrament posteriorment reeditat en diverses col·leccions dedicades al compositor. 1984 — Geoffrey Simon, Philharmonia Orchestra: Respighi: Church Windows / Brazilian Impressions, Chandos; enregistrat el 1984 i posteriorment integrat en diverses recopilacions de l'obra orquestral del compositor. 1993 — Jesús López-Cobos, Cincinnati Symphony Orchestra: Respighi: Church Windows / Brazilian Impressions / Roman Festivals, Telarc, CD-80356; enregistrat els dies 2 i 3 de maig de 1993 i publicat el 1994. 2006 — JoAnn Falletta, Buffalo Philharmonic Orchestra: Respighi: Church Windows / Brazilian Impressions, Naxos; publicat el 2007. 2017 — John Neschling, Orchestre Philharmonique Royal de Liège: Respighi: Vetrate di chiesa / Il tramonto / Trittico botticelliano, BIS, BIS-2250; publicat el 2018.
Referències
Categoria:Composicions musicals del 1927 Categoria:Música cristiana Categoria:Obres d'Ottorino Respighi Categoria:Suites per a orquestra