miniatura|«Mapa del caciquismo en España», de Moya (1897). Apareixen els principals diputats amb arrelament per província, l'escó de la qual no es negociava en l'encasellat, i que eren els grans cacics del règim polític de la Restauració.«Explicació del mapa (per si no s'assemblen els cacics) Alava: Urquijo, Albacete: Ochando, Alacant: Capdepón, Almeria: Navarro Rodrigo, Àvila: Silvela. Badajoz: Gálvez Holguín (Leopoldo Gálvez Hoguín en Congreso). Balears: Maura. Barcelona: Comillas. Burgos: Liniers. Càceres: Camisón (Laureano García Camisón en Congreso). Cadis: Auñón. Canàries: León y Castillo. Castelló: Tetuán. Ciudad Real: Nieto. Còrdova: Vega Armijo. Corunya: Linares Rivas. Conca: Romero Girón. Girona: Llorens. Granada: Aguilera. Guadalajara: Romanones. Guipúscoa: Sánchez Toca. Huelva: Monleón. Osca: Castelar. Jaén: Almenas. León: Gullón. Lleida: Duc de Denia (Luis León y Catacumber en Senado). Logroño: Salvador (Amós Salvador en RAH, Miguel Salvador en RAH). Lugo: Quiroga Ballesteros. Madrid: La bola de Gobernación. Màlaga: Romero Robledo. Múrcia: García Alix. Navarra: Mella. Ourense: Bugallal. Oviedo: Pidal. Palència: Barrio y Mier. Pontevedra: Elduayen. Salamanca: Tamames. Santander: Eguillor (Manuel Eguillor en Senado). Segòvia: Oñate (José Oñate y Ruiz en Senado, altres del mateix cognom al Congrés). Sevilla: Ramos Calderón (Antonio Ramos Calderón a Congreso). Sòria: Vescomte de los Asilos (Eduardo Santa Ana y Rodríguez-Camaleño s Senado). Tarragona: Bosch i Fustegueras. Terol: Castel. Toledo: Cordovés (Gumersindo Díaz Cordovés a Senado). València: Jimeno. Valladolid: Gamazo. Biscaia: Martínez Rivas (José María Martínez de las Rivas a Auñamendi). Zamora: Requejo. Saragossa: Castellano.»
L’encasellat va ser el sistema que es va utilitzar per a assignar els escons a les eleccions generals del període de la restauració borbònica abans que se celebressin, assegurant-se després que aquest seria el resultat mitjançant el frau electoral gràcies a la «influència» que exercia el govern i a l'àmplia xarxa caciquil estesa per tot el territori. Es denominava així perquè es tractava d'«encaixar» als candidats dels dos «partits del torn» (Conservador i Liberal) en la «retícula de caselles» constituïdes pels més de 300 districtes uninominals i al voltant del centenar d'escons de les 26 circumscripcions plurinominals. L'encarregat de realitzar l'«encasellat» era el ministre de la Governació del govern entrant que d'aquesta manera s'assegurava una majoria folgada en el Parlament, ja que en el règim polític de la Restauració els governs canviaven abans de les eleccions, i no després com en els règims parlamentaris (no fraudulents).
Desenvolupament L'encasellat era el primer pas (i el fonamental) en el mecanisme del frau electoral que caracteritzava a les eleccions durant la Restauració borbònica a Espanya ―i que el sistema electoral per districtes uninominals facilitava enormement―. L'objectiu era el repartiment pacífic dels escons entre el «partit del torn» que acabava de rebre l'encàrrec de formar govern per part de la Corona i el que fins llavors havia governat i passava a l'oposició. El primer obtenia una majoria folgada de diputats ministerials en les Corts i el segon un número molt de menor d'escons però suficient per a exercir el seu paper de «lleial oposició» ―generalment mig centenar―. L'historiador José Varela Ortega ha definit així l'encasellat: «Literalment, és i significava el procés pel qual “el ministre de la Governació fabrica[va] les eleccions” col·locant en caselles corresponents a cada districte els noms dels candidats ―ja fossin ministerials o d'oposició― que el govern havia decidit apadrinar o tolerar». miniatura|Caricatura en forma d’auca sobre la carrera política de Francisco Romero Robledo, conegut com El Gran Elector, publicada el 28 d'agost de 1881, pocs mesos després de la caiguda frl govern de Cánovas del Castillo del qual ell era l'«hàbil» Ministre de la Governació. Un dels apariats diu: "En estafes electorals / deixa a Posada en bolquers".
La reunió per a dur a terme l'«encasellat» tenia lloc en la seu del Ministeri de la Governació, d'aquí ve que, com ha assenyalat Varela Ortega, «per al candidat, l'elecció es decidia en els passadissos del Ministeri de la Governació». Allí el ministre, convertit en «el Gran Elector» ―el màxim exponent del qual va ser Francisco Romero Robledo, que va heretar el qualificatiu de José Posada Herrera del període isabelí, perquè com ell posseïa una «extraordinària capacitat per a maniobrar des del ministeri i escassos escrúpols per a fer-lo, a fi que els resultats fossin concordes amb els desitjos del Govern i amb els seus propis»―, acordava amb el representant del partit del govern sortint el repartiment dels districtes, que també solia incloure els que s'anaven a concedir als partits no dinàstics ―per exemple, els governs van respectar sempre l'escó de Gumersindo de Azcárate per Lleó o el del carlista Matías Barrio y Mier per Cervera de Pisuerga―. miniatura|esquerra|Caricatura de El Motín titulada "Homenatge tributat al beat Práxedes pels candidats als qui va salvar miraculosament de la mort electoral" (1881) i que mostra a diversos diputats electes en processó (sota pal·li i amb la mitra de bisbe el republicà Emilio Castelar) després del president del Govern Sagasta portat en andes, qui en al seu torn porta en braços al ministre de la Governació Venancio González que és qui en realitat ha obrat el miracle.
El ministre de la Governació i el representant del govern sortint decidien ―encara que en les negociacions també intervenien els cacics i els líders de les faccions dels partits― sobre els districtes disponibles («dòcils», «morts» o «mostrencos»), els candidats dels quals rebien el nom de «cuneros» o «transhumants» (l'historiador Carmelo Romero Salvador els diu «ocells de pas») perquè mancaven d'arrelament en aquest, mentre que en principi quedaven fora del repartiment els districtes propis, en els quals un determinat diputat, conservador o liberal, tenia assegurada l'elecció gràcies a les xarxes clientelistes que s'havia llaurat allí ―convertit d'aquesta manera en l'oligarca local o gran cacic―, per la qual cosa era inútil presentar un candidat alternatiu perquè sortiria derrotat, encara que no deixaven d'intentar-lo si el que l'ocupava era del partit contrari al del govern. Als diputats d'aquests últims districtes José Varela Ortega els ha anomenat «candidats naturals, amb arrelament o per dret propi», i Carmelo Romero Salvador «crancs ermitans» ja que, «així com aquests petits crustacis s'introdueixen en una petxina buida de la qual resulta molt difícil desallotjar-los, així també ells es van fer amb la representació d'un districte arribant a ser en ell inamovibles», constituint així «cacicats duradors, amb un mateix diputat al llarg de diverses legislatures». miniatura|"La última conversión. (Los periódicos:—«El Conde de Romanones nos dijo: —Yo vengo a romper los moldes viejos de la política»)". Caricatura de Lluís Bagaria i Bou en la portada de la revista España (16 de desembre de 1915), en la que apareix representat el comte de Romanones.
Romero Salvador ha destacat que al llarg de la Restauració van anar augmentant els districtes ocupats per «crancs ermitans» ―que repetien acta independentment de quin fos el partit en el govern― amb la consegüent disminució dels districtes «lliures», la qual cosa va estrènyer el marge de maniobra dels governs per a col·locar als diputats en l'«encasellat». «La prova d'això està en el fet que guanyant sempre les eleccions el partit que les convocava, la diferència d'escons amb l'altre partit va anar sent cada vegada menor al llarg de les dues primeres dècades del segle XX».
Aquest mateix historiador ha elaborat un llistat dels diputats per un mateix districte durant deu vegades o més en l'època de la Restauració que suma un total de 68, 32 conservadors i 32 liberals, més tres republicans (un d'ells Gumersindo de Azcárate pel districte de Lleó) i un catòlic independent (pel districte de Zumaia). Entre els conservadors destaquen Antoni Maura i Montaner (dinou vegades diputat ininterrompudament entre 1891 i 1923 pel districte de Palma), Francisco Romero Robledo (diputat durant 21 legislatures per diferents districtes) i Eduardo Dato (17 legislatures, dotze d'elles pel districte de Murias de Paredes); i entre els liberals José Canalejas (tretze legislatures per diferents districtes) i el comte de Romanones (disset legislatures ininterrompudes pel districte de Guadalajara). A més ha constatat l'existència de sagues familiars de diputats com les encapçalades per Cánovas del Castillo ―tres germans, quatre nebots, un cunyat i un concunyat van ser diputats―, per Sagasta ―un fill, un gendre, un net i diversos oncles i cosins carnals―, per Francisco Silvela ―dos germans, el seu sogre, els seus cunyats i un nebot―, o per Antoni Maura i Montaner ―tres fills―. També va haver-hi diputats que «van heretar» els districtes dels seus pares. El cronista parlamentari del diari conservador ABC Wenceslao Fernández Flórez va escriure en 1916:
L'article 29 de la Llei electoral de 1907, promoguda pel conservador Antoni Maura i Montaner, va simplificar l'«encasellat» en establir que en aquells districtes en què es presentés un únic candidat aquest resultaria elegit sense necessitat de realitzar la votació (Carmelo Romero Salvador ha destacat la paradoxa que suposava privar a uns electors del vot quan la llei per primera vegada a Espanya l'establia com un deure i multava a les persones que no votessin). L'article 29 va estar vigent durant les set eleccions següents i en elles 734 escons, una quarta part del total, van ser coberts per aquest sistema ―a les de 1916, convocades i guanyades pel govern del liberal comte de Romanones, i a les de 1923, convocades i guanyades pel govern del liberal Manuel García Prieto, un terç dels diputats van obtenir l'escó sense passar per les urnes; «en totes dues gairebé va haver-hi tants electors privats de poder exercir el seu vot (un milió set-cents mil), com a votants (dos milions) en aquells districtes i circumscripcions en els quals sí que va haver-hi elecció»―. Carmelo Romero Salvador ha explicat així l'aplicació tan estesa de l'article 29: «Atès que passar per les urnes sempre suposava a partits i candidats, fins i tot quan l'elecció estava assegurada, molèsties, despeses i una major dependència de les peticions personals i col·lectives dels electors, arribar a acords per a evitar competències entre ells es va convertir en un objectiu altament desitjat».
Referències
Bibliografia
Categoria:Restauració borbònica a Espanya Categoria:Eleccions a Espanya