300px|miniatura|Escut primat de Cuba, concedit pel cardenal Cisneros el 1516. La Carta Autonòmica de Cuba a ser, juntament amb la Carta Autonòmica de Puerto Rico, el primer Estatut d'Autonomia concedit a Espanya a un dels seus territoris ultramarins, concretament a la Capitania General de la Sempre Fidel Illa de Cuba. Autoritzava la formació d'un govern de caràcter autonòmic.

Va ser atorgada, sent president del Consell de Ministres el liberal Práxedes Mateo Sagasta (1897-99), mitjançant reial decret subscrit el 25 de novembre de 1897 per la reina regent Maria Cristina d'Habsburg en nom del seu fill, Alfons XIII. Va ser fet públic a la Gaceta de Madrid el 28 de novembre d'aquell any, i en la Gaceta de la Habana el 19 de desembre. El seu principal instigador i redactor va ser el polític liberal Segismundo Moret.

La seva promulgació va venir acompanyada d'establiment el sufragi universal masculí en totes les províncies d'Ultramar.

Contingut de la Carta Autonòmica La Carta constava de 70 articles dividits en 9 títols, més 4 articles addicionals i 2 transitoris.

S'establia un Parlament Insular, dividit en una Cambra de Representants (65 membres electes cada 5 anys; 1 per cada 25 000 habitants) i un Consell d'Administració (18 electes per meitats cada 5 anys i 17 de designació vitalícia) amb competència per a regular els seus pressupostos d'ingressos i despeses i tots els assumptes locals de l'Illa, així com potestat en matèria de Gràcia i Justícia, Governació, Hisenda i Foment.

Mentrestant, les Corts i l'executiu espanyols es reservaven els relatius a Estat, Marina i Guerra. El seu representant seria un governador general, triat pel rei a proposta de les Corts, que exercirà en nom de la Metròpoli l'Autoritat Suprema. La facultat de legislar correspondria a les Càmeres insulars amb el governador general. El govern illenc o Despatx estaria presidit per un secretari designat pel governador, i conformat per cinc secretaries, responsables davant el Parlament, les de Gràcia i Justícia; d'Hisenda; d'Instrucció Pública; d'Obres Públiques i Comunicacions; i d'Agricultura, Indústria i Comerç.

A més, es mantindrien les diputacions provincials de Cuba (Pinar del Río, l'Havana, Matanzas, Santa Clara, Puerto Príncipe i Santiago de Cuba) i els municipis, i l'illa continuaria elegint 30 diputats i 16 senadors en les Corts Espanyoles.

Les cartes de Cuba i Puerto Rico eren els documents d'autogovern més avançats, superant les demandes del Partit Autonomista, podent equiparar-se per complet a l'autonomia establerta pel Regne Unit al Canadà el 1867.Trías Monge 1999, 11-13.

Desenvolupament i final de l'autogovern miniatura|Segismundo Moret a la seva casa dictant als taquígrafs la Constitució autónomica (novembre de 1897)

El règim autonòmic va entrar en vigor l'1 de gener de 1898, jurant el nou govern insular davant el governador, Ramón Blanco. El seu president era José María Gálvez Alonso, líder dels autonomistes cubans; l'advocat Antonio Govín s'encarregava de Gràcia i Justícia; el marquès de Montoro, Rafael Montoro y Valdés, d'Hisenda; el doctor Patricio Zayas, d'Instrucció Pública; el doctor Eduardo Dolz, d'Obres Públiques i Comunicacions; i el comerciant Laureano Rodríguez, d'Agricultura, Comerç i Indústria.

L'autonomia cubana va provocar un ampli debat en la premsa espanyola, sent celebrada pels liberals progovernamentals i acceptada pels conservadors, si afavoria la fi de la violència a l'illa.Alonso de la Calle 2009. A l'illa va ser rebut amb hostilitat tant pels independentistes com pels més intransigents, que enyoraven el govern de Valerià Weyler i Nicolau, que el seus aldarulls van ser manipulats per la premsa groga estatunidenca per a menysprear el nou règim autonòmic.Pérez-Cisneros 2002, 147-148.

Dos mesos després del tèrbol incident de l'enfonsament de l'USS Maine (15 de febrer), entre el 24 i el 28 d'abril de 1898 van tenir lloc els comicis per a constituir el Parlament Insular, guanyats per l'autonomisme moderat, amb un 80% dels vots, i una participació del 48% del cens.Roldán de Montaud 1999, 285-287.

No obstant això, la Guerra hispano-estatunidenca va impedir el ple desenvolupament de l'autogovern. El 3 d'agost es van suspendre les cambres insulars, dissoltes definitivament el 28 d'octubre. Pel Tractat de París del 10 de desembre de 1898, el govern d'Espanya va renunciar a la seva sobirania sobre Cuba, sense que les institucions illenques fossin consultades. El que va donar pas a la seva ocupació pels Estats Units fins a 1902.

Referències

Bibliografia ALONSO DE LA CALLE, R. (2009): "La concesión de la autonomía colonial a Cuba en 1897: una visión desde la prensa madrileña", Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, Historia Contemporánea 21, pp. 289-314. ALONSO ROMERO, M.P. (2002): Cuba en la España Liberal (1837-1898), Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, pp. 107-214. ELORZA, A. y HERNÁNDEZ SANDOICA, E. (1998): La Guerra de CUba (1895-1898), Madrid, Alianza Editorial, pp. 385-416. GOBIERNO DE ESPAÑA (1897): Constitución colonial de las islas de Cuba y Puerto Rico, y leyes complementarias del régimen autonómico establecido por los Reales decretos de 25 de noviembre de 1897, La Habana, Imprenta del Gobierno y Capitanía General. PÉREZ-CISNEROS, E. (2002): El reformismo español en Cuba, Madrid, Verbum, pp. 140-152. ROLDÁN DE MONTAUD, I. (1999): "Política y elecciones en Cuba durante la restauración", Revista de Estudios Políticos 104, pp. 245-287. TRÍAS MONGE, J. (1999): Puerto Rico: las penas de la colonia más antigua del mundo, San Juan, Universidad de Puerto Rico.

Enllaços externs Cuba: la autonomía olvidada, a El País'', 2 de desembre de 1997.

Categoria:Història de Cuba Categoria:1897