Cunero és el terme que s'aplica als candidats que manquen d'arrelament en els districtes o circumscripcions electorals pel qual es presenten. Es va utilitzar sobretot durant la Restauració borbònica, període en el qual si resultaven triats era perquè havien estat "encasellats" pel Govern, que sempre guanyava les eleccions a causa del frau electoral i a les xarxes caciquils. De fet, durant la Restauració, els Governs canviaven abans de les eleccions, no després com succeeix en els règims parlamentaris (no fraudulents).
El propi terme cunero s'utilitzava des de feia temps per a referir-se «tant als nens que en néixer eren abandonats i confiats a un establiment benèfic o orfenat com als toros que es bregaven sense fer-se esment de la ramaderia a la qual pertanyien. És a dir, en tots dos caos…: sense filiació coneguda, sense arrels».
La Restauració miniatura|Il·lustració de premsa on apareix la paraula «cunero» (La Libertad, 1923) A diferència dels diputats amb arrelament, als quals José Varela Ortega ha anomenat «candidats naturals, amb arrelament o per dret propi» i Carmelo Romero Salvador «crancs ermitans», el seu destí es decidia en els passadissos del Ministeri de la Governació el titular de la qual eren el que realitzava l’«encasellat» d'acord amb el representant del govern sortint. Tal era la dependència dels cuneros del ministre que el poeta i diputat Ramón de Campoamor solia respondre quan se li preguntava per què districte era diputat: «Jo?, per Romero Robledo», en referència a l’«hàbil» ministre de la Governació Francisco Romero Robledo, qui ―ell mateix o els seus successors en el càrrec― el «va encasellar» deu vegades per districtes de set províncies diferents.
Els «cuneros», també anomenats «transhumants» perquè no solien repetir circumscripció (l'historiador Carmelo Romero Salvador els diu «ocells de pas»), només podien ocupar els districtes disponibles («dòcils», «morts» o «mostrencos») mentre que en principi quedaven fora del repartiment dels districtes propis, en els quals un determinat diputat, Conservador o Liberal, tenia assegurada l'elecció gràcies a les xarxes clientelistes que s'hi havien creat ―convertit d'aquesta manera en l'oligarca local o gran cacic―, per la qual cosa era inútil presentar un candidat alternatiu perquè sortiria derrotat, encara que no deixaven d'intentar-lo si el que l'ocupava era del partit contrari al del govern.
Carmelo Romero Salvador ha destacat, en referència als «cuneros», que quan es convocaven unes noves eleccions «la lluita interna entre els nombrosos aspirants per aconseguir ser nominats podia ser, ho era de fet en la majoria de les ocasions, més competida i difícil que la de la pròpia elecció. Ser encasellat comportava disposar del suport dels aparells i ressorts del Govern, amb tot el que això representava, i com l'adversari, si n'hi havia, mancava d'ell i també del suficient pes en aquests districtes sense amo, el més normal és que resultés electe».
Un exemple de diputat cunero va ser Joaquín Chapaprieta, nascut a Torrevella (Alacant), que va ser una vegada diputat per Cieza (Múrcia), una altra per Loja (Granada), una altra per Ordes (la Corunya) i dos per Noia (la Corunya). Un altre cas és el del periodista i escriptor José Martínez Ruiz Azorín, nascut a Monòver (Alacant) i cronista parlamentari del diari conservador ABC, que entre 1907 i 1919 va ser quatre vegades diputat pels districtes d'Almeria de Sorbas i Purchena i una cinquena per Ponteareas (Pontevedra). En el cas d'aquest últim districte «no va haver ni d'acudir a ell. Es va limitar a escriure un article per a una revista local i un telegrama d'agraïment: “Testimoniatge el meu amor a la bella terra gallega i gràcies cordialíssimes als bons correligionaris [del Partit Conservador] amb els qui comparteixo l'afecte i l'admiració al fill il·lustre de Galícia que exerceix la cartera d'Hisenda”. Aquest “fill il·lustre de Galícia” era Gabino Bugallal».
Romero Salvador ha destacat també que al llarg de la Restauració van anar augmentant els districtes ocupats per «crancs ermitans» ―que repetien acta independentment de quin fos el partit en el govern― amb la consegüent disminució dels districtes «lliures», la qual cosa va estrènyer el marge de maniobra dels governs per a col·locar als diputats «cuneros» en l'encasellat. «La prova d'això està en el fet que guanyant sempre les eleccions el partit que les convocava, la diferència d'escons amb l'altre partit va anar sent cada vegada menor al llarg de les dues primeres dècades del segle XX».
Referències
Bibliografia
Categoria:Restauració borbònica a Espanya Categoria:Eleccions a Espanya