La Simfonia núm. 104 en re major, Hob. I:104, coneguda habitualment com a «Londres» i també com a «Salomon», és l'última simfonia de Joseph Haydn i la darrera de les dotze anomenades Simfonies de Londres. Va ser composta a Londres el 1795 durant la segona estada anglesa del compositor i estrenada el 4 de maig del mateix any al King's Theatre de Haymarket en un concert benèfic dedicat a Haydn, que va dirigir personalment la interpretació. La partitura autògrafa porta la indicació de Haydn «The 12th which I have composed in England», que identifica l'obra com la culminació de la seva producció simfònica londinenca.

La simfonia és una de les obres més conegudes de la maduresa de Haydn i resumeix molts dels trets característics del seu estil tardà: una introducció lenta de gran força dramàtica, una construcció temàtica molt concentrada, un ús destacat dels instruments de vent, una gran flexibilitat formal i la combinació entre sofisticació contrapuntística i elements d'aparença popular.

Composició i context Després de la mort del príncep Nicolau I Esterházy el 1790, Haydn va quedar alliberat de bona part de les obligacions que havia mantingut durant dècades al servei de la família Esterházy. Poc després va acceptar la invitació del violinista i empresari Johann Peter Salomon per viatjar a Londres, on va realitzar dues llargues estades, entre 1791 i 1792 i entre 1794 i 1795.

Durant aquestes estades Haydn va compondre les dotze simfonies que posteriorment serien conegudes com a Simfonies de Londres, numerades del 93 al 104. Les sis primeres van ser destinades als concerts organitzats directament per Salomon, mentre que les tres últimes —les simfonies núm. 102, 103 i 104— van ser escrites per a la temporada de 1795, quan Salomon ja no podia mantenir la seva pròpia sèrie i col·laborava amb els anomenats Opera Concerts del King's Theatre.

La Simfonia núm. 104 va ser escrita al començament de 1795 i constitueix la darrera aportació de Haydn al gènere. El compositor tenia seixanta-tres anys i es trobava en el moment culminant de la seva fama internacional. La gran plantilla orquestral disponible a Londres, amb prop de seixanta músics, li permetia treballar amb uns recursos sonors més amplis que els que havia tingut habitualment a Eisenstadt o Esterháza.

El sobrenom «Londres» no procedeix de Haydn i resulta una mica arbitrari, ja que totes dotze simfonies finals estan relacionades amb la capital britànica. A Alemanya també es coneix sovint com a «Salomon», en referència a Johann Peter Salomon, impulsor de les dues estades londinenques del compositor.

Estrena Segons les anotacions del mateix Haydn, la primera interpretació va tenir lloc el 4 de maig de 1795 al King's Theatre de Londres, durant un concert anunciat com a Dr. Haydn's Night. El programa estava format íntegrament per obres del compositor i incloïa també la cantata Berenice, che fai?, Hob. XXIVa:10.

El concert va obtenir un gran èxit. Haydn va anotar posteriorment que el públic havia quedat molt satisfet i que aquella vetllada li havia proporcionat 4.000 florins, una quantitat extraordinària per a un músic de l'època. L'èxit de la simfonia i del concert va convertir la vetllada en un dels moments culminants de la segona estada anglesa del compositor.

Algunes fonts antigues situaven una interpretació anterior el 13 d'abril, però les edicions crítiques modernes i el Joseph Haydn-Institut consideren el 4 de maig de 1795 la data de l'estrena, basant-se en les anotacions del propi compositor.

Instrumentació La simfonia està escrita per a:

2 flautes 2 oboès 2 clarinets 2 fagots 2 trompes 2 trompetes timbales cordes

La presència de clarinets, que Haydn havia incorporat de manera regular a les darreres simfonies londinenques, amplia notablement el color de la secció de vent. Els vents no es limiten a reforçar les cordes, sinó que tenen sovint funcions melòdiques i estructurals pròpies.

Estructura La simfonia dura aproximadament entre vint-i-set i trenta minuts i consta de quatre moviments:

Adagio – Allegro — re menor → re major

Andante — sol major

Menuet. Allegro – Trio — re major

Finale. Spiritoso — re major

I. Adagio – Allegro El primer moviment s'obre amb una introducció lenta en re menor, marcada Adagio. Tota l'orquestra presenta un motiu solemne basat inicialment en les notes de tònica i dominant, amb un ritme puntejat que crea una atmosfera de gran tensió. La introducció alterna passatges en re menor i fa major i construeix un clima sever que contrasta fortament amb lAllegro posterior.

L'''Allegro, en re major i compàs binari, s'obre amb un tema aparentment senzill presentat per les cordes. En lloc de construir un segon tema clarament contrastant segons el model clàssic més convencional, Haydn deriva una gran part del moviment d'aquest mateix material inicial. Aquest procediment dona al moviment un caràcter gairebé monotemàtic i permet al compositor desenvolupar una extraordinària densitat de relacions motíviques.

El desenvolupament fragmenta el tema principal, el distribueix entre diferents seccions de l'orquestra i explora regions tonals allunyades. Els instruments de vent intervenen amb una independència creixent i dialoguen amb les cordes. La recapitulació reorganitza el material de l'exposició i evita una simple repetició literal.

La coda recupera l'energia de lAllegro i tanca el moviment amb una afirmació contundent de re major. El contrast entre la foscor de la introducció i la vitalitat de la secció ràpida constitueix un dels efectes dramàtics més marcats de tota la simfonia.

II. Andante El segon moviment, en sol major, comença amb una melodia tranquil·la presentada pels primers violins. L'aparença inicial és senzilla i gairebé popular, però Haydn introdueix ràpidament variacions harmòniques i contrapuntístiques que transformen el material.

La forma combina elements de variació i de forma ternària. Després de la presentació del tema principal, l'orquestra entra en passatges més foscos i dramàtics, incloent-hi episodis en tonalitats menors i fortes intervencions de tota l'orquestra. Aquest contrast entre serenitat i tensió és característic dels moviments lents de les darreres simfonies londinenques.

Els instruments de vent tenen un paper especialment rellevant en les reaparicions del tema. Les flautes, oboès i fagots desenvolupen breus comentaris melòdics mentre les cordes mantenen el moviment principal. La secció final recupera la tranquil·litat inicial, però amb una orquestració més rica.

III. Menuet. Allegro – Trio El tercer moviment és un minuet de caràcter vigorós, molt més enèrgic que una dansa cortesana tradicional. El ritme fortament accentuat i els grans salts melòdics li donen una dimensió gairebé simfònica.

El trío ofereix un contrast clar i està dominat per intervencions dels instruments de vent, especialment l'oboè i el fagot. La textura és més lleugera i el caràcter més cantabile, abans del retorn del minuet inicial.

Aquesta combinació entre un minuet robust i un trio més íntim és característica del Haydn tardà i anticipa en certa manera la transformació del minuet en l'scherzo que desenvoluparia posteriorment Ludwig van Beethoven.

IV. Finale. Spiritoso El moviment final, en re major, és una de les seccions més conegudes de la simfonia. Comença sobre un llarg pedal de re als baixos i a les trompes, que produeix un efecte semblant al d'una cornamusa. Sobre aquest pedal, els primers violins introdueixen una melodia de caràcter popular.

Durant molt temps es va relacionar aquest tema amb la cançó londinenca Hot Cross Buns, però estudis posteriors l'han vinculat a una cançó croata de la regió d'Eisenstadt, sovint identificada com Oj, Jelena. Haydn havia viscut durant dècades en una zona on coexistien comunitats germanòfones, hongareses i croates, i diverses de les seves obres incorporen melodies o girs rítmics relacionats amb aquest entorn musical.

El moviment adopta essencialment una forma sonata, però la presència constant del tema principal li dona també un caràcter proper al rondó. El desenvolupament transforma intensament la melodia inicial mitjançant contrapunts, imitacions i modulacions. Haydn combina així un material aparentment popular amb una elaboració tècnica molt sofisticada.

A la recapitulació i la coda, el tema retorna amb una instrumentació cada vegada més plena. El pedal inicial reapareix i tota l'orquestra participa en una conclusió de gran energia, que posa fi no només a la simfonia sinó també a tota la producció simfònica de Haydn.

Estil i importància La Simfonia núm. 104 és sovint considerada una síntesi de l'estil simfònic madur de Haydn. El compositor combina una arquitectura formal molt clara amb procediments de desenvolupament extremadament concentrats. El primer moviment mostra la capacitat de construir una gran estructura a partir d'un nombre reduït d'idees, mentre que el final converteix una melodia d'aparença popular en material per a una elaboració contrapuntística complexa.

La relació entre material popular i tècnica erudita és especialment significativa. Haydn havia utilitzat durant tota la seva carrera melodies i ritmes procedents de danses i cançons de l'Europa central, però en les últimes simfonies londinenques aquests elements apareixen integrats en formes de gran sofisticació.

L'obra mostra també la influència de les grans orquestres londinenques en l'escriptura tardana del compositor. La secció de vent té una independència molt superior a la de moltes simfonies anteriors, i els contrastos dinàmics i tímbrics estan pensats per a una sala de concerts i una plantilla molt més grans que les de la cort Esterházy.

Recepció La simfonia va ser rebuda amb entusiasme des de les primeres interpretacions. Els concerts londinencs de Haydn havien convertit el compositor en una autèntica celebritat, i les seves noves simfonies eren esperades com alguns dels principals esdeveniments musicals de la ciutat.

El musicòleg H. C. Robbins Landon va considerar el concert del 4 de maig de 1795 un dels moments més importants de la carrera de Haydn. L'èxit econòmic de la vetllada mostra també fins a quin punt el compositor havia assolit una independència financera i un prestigi poc habituals per a un músic de finals del segle XVIII.

La Simfonia núm. 104 es va incorporar ràpidament al repertori europeu i continua essent una de les simfonies de Haydn més interpretades. El sobrenom «Londres», que no prové del compositor, s'ha acabat associant especialment a aquesta obra tot i formar part d'un conjunt de dotze simfonies relacionades amb la ciutat.

Manuscrit i edicions La partitura autògrafa, datada el 1795, es conserva a la Biblioteca Estatal de Berlín. Haydn hi va escriure a la portada que era la dotzena simfonia que havia compost a Anglaterra, una anotació que evidencia la consciència del compositor que l'obra tancava el gran cicle londinenc.

L'obra va circular ràpidament en parts orquestrals i en diferents arranjaments. Johann Peter Salomon, que havia adquirit drets sobre les darreres simfonies londinenques, en va preparar també versions per a conjunts reduïts. Durant el segle XIX van aparèixer nombroses reduccions per a piano i altres formacions, fet que va contribuir a la seva difusió.

Entre les edicions modernes destaca la preparada dins la sèrie crítica Joseph Haydn Werke'' del Joseph Haydn-Institut de Colònia, que parteix de l'autògraf i de les principals fonts manuscrites i impreses conservades.

Enregistraments La Simfonia núm. 104 ha estat enregistrada per nombrosos directors i orquestres. Entre les interpretacions històriques destaquen les de Wilhelm Furtwängler, Thomas Beecham, Bruno Walter, Otto Klemperer i George Szell.