De Iniusta Vexacione Willelmi Episcopi Primi o Of the Unjust Persecution of the Bishop William I —que en català significa: Sobre la injusta persecució del bisbe Guillem I—, a vegades també traduït com The Unjust Harassment of the First Bishop William, és una obra històrica de la fi del segle XI que detalla el judici del monjo medieval normand Guillem de Saint Calais, bisbe de Durham del 1081 al 1096.Mason, 2005, p. 66. És el primer relat detallat d'un judici anglés davant el rei que ha sobreviscut i, per això, és una font important històrica.

Consta de tres seccions, una introducció, una part central que detalla el judici, i una conclusió. La introducció i la conclusió resumeixen la carrera de Saint Calais abans i després del juí. La majoria dels historiadors ho consideren un registre coetani del judici malgrat que l'autenticitat de l'informe principal ha estat qüestionada. L'obra, en sis manuscrits, es va imprimir per primera volta al 1655.

Antecedents El judici que es detalla en els manuscrits va ocórrer a Salisbury al novembre del 1088 i es relaciona amb certes accions ambigües que Saint-Calais feu durant la revolta contra el rei Guillem II d'Anglaterra, aquest mateix any. De Iniusta és una de les fonts primàries que donen compte de la primera part del regnat de Guillem II i és possible que es compilà per les notes que van prendre els subordinats del bisbe i que després s'aplegaren en un tractat amb la intenció de presentar el cas des d'una òptica més afavoridora per a Saint-Calais.Offler, 1951, p. 321.Aird, 1994, pp. 284–285. Probablement el feren durant els anys 1090, quan el bisbe tornà de l'exili que va rebre com a sentència en el judici i va tractar de recuperar el favor del rei Guillem. Aquest treball és l'informe coetani més antic d'un juí d'estat a Anglaterra, i com a tal és una font important per a conéixer com funcionava la cort del rei o cúria regis quant a casos legals.Poole, 1955, pp. 100-104.Adams, 1965, p. 45.Coredon, 2007, p. 95.

El judici De Iniusta afirma que Saint-Calais fou dut a Salisbury per a ser jutjat davant el rei i la cort reial el 2 de novembre del 1088.Crouch, 2007, p. 135.Barlow, 1983, p. 85. A més a més, el monarca li va confiscar les terres abans del judici. Durant el procés, Saint-Calais va dir que com a bisbe no podien jutjar-ho en un tribunal secular i es negà a respondre a les acusacions. Lanfranc, arquebisbe de Canterbury, que presentà el cas del rei, va declarar que les terres confiscades se li havien atorgat com a feus, d'aquesta manera, a Saint-Calais podien jutjar-lo com a vassall i no com a bisbe. Saint-Calais s'hi oposà i continuà negant-se a respondre. En acabant, el tribunal va ratificar que Saint-Calais podia ser jutjat com un vassall en una cort feudal. Llavors el bisbe apel·là a Roma, però el rei i els jutges van rebutjar-ne la petició. Els que jutjaven el cas afirmaven que Saint-Calais havia perdut el dret al seu feu perquè mai no va respondre a l'acusació formal i també perquè havia fet una crida a Roma.Mason, 2005, pp. 64-71.Lyon, 1980, p. 146.Barlow, 1983, pp. 82–89.

Durant el transcurs del judici, es diu que Lanfranc digué a Saint-Calais que: "[el tribunal està] tractant-lo no pas en la seua capacitat com a bisbe, sinó en relació al seu feu; d'aquesta manera jutgem el bisbe de Bayeux en relació amb el seu feu davant el pare del rei actual i el rei no el va convocar a declarar com a bisbe, sinó com a germà i comte".Citado en Richardson, 1963, p. 285. A diferència del cas de Thomas Becket, Saint-Calais va rebre poca solidaritat per part dels seus companys bisbes. Sembla que la majoria de bisbes i barons que jutjaren el cas van sentir que Saint-Calais apel·lava a Roma amb la intenció d'evitar respondre a una acusació que sabia que era certa.Richardson, 1963, pp. 285–286. La sentència definitiva només es va donar després que el rei perdés els estreps i exclamàs: «Crega'm bisbe, no tornarà a Durham i els seus vassalls no romandran a Durham i no serà pas lliure fins que no allibere el castell».Citat en Crouch, 2007, p. 135.

Contingut i autenticitat De Iniusta és un treball combinat. El registre del judici pròpiament dit, sovint denominat Libellus, és la part central de l'obra i deu ser-ne la versió original. Al Libellus se li va afegir una introducció que resumeix la carrera de Saint-Calais abans del judici i una conclusió que relata la seua vida després.Offler, 1951, p. 322. La introducció i la conclusió se solen denominar la Vita.Philpott, 1994, pp. 125–126.

El 1951, l'historiador H. S. Offler afirmava que el Libellus no era un registre contemporani del judici, el va datar en el segon quart del segle XII i va assegurar que el van crear a Durham.Offler, 1951, p. 341. Altres acadèmics com ara W. M. Aird, Frank Barlow i Emma Mason, van concloure que el treball és un registre contemporani del judici.Barlow, 1979, p. 281, nota al peu 46. Barlow es va mostrar convençut de l'autenticitat i per es basava en el nivell de detall i en el fet que l'obra sembla desconéixer els esdeveniments succeïts fora de la cort, i va aclarir que les preocupacions d'Offler poden explicar-se per la data final de tots els manuscrits, que té errors dels escribes.

Una de les raons per les quals s'ha qüestionat l'autenticitat de l'obra és perquè afirma que Saint-Calais era expert en dret canònic. Offler dubtava que el dret canònic existís a Anglaterra el 1088.Offler, 1951, pp. 334–335. Això no obstant, l'historiador Mark Philpott afirmà que Saint-Calais sí que era coneixedor del tema, perquè posseïa una còpia d'una obra que és un dels fonaments del dret canònic medieval, les Decretals pseudo-isidorianes. El manuscrit del bisbe de les Decretals encara sobreviu.Philpott, 1994, pp. 129–137.

Els historiadors consideren que la introducció i la conclusió les va afegir un autor diferent al del Libellus. La seua identitat, però, continua debatent-se. L'historiador C. W. David creia que podien relacionar-se amb el cronista Simeó de Durham, la qual cosa feia admissible que es creàs entre els anys 1109 i 1129.David, 1930, pp. 211–216. David també pensava que la Vita es va utilitzar en un treball posterior de Simeó, la Història Regum Anglorum et Dacorum. Offler, però, va considerar que encara que Simeó coneixia el Libellus, no hi havia proves que utilitzàs la Vita, la qual cosa deixa incerta l'autoria.

Manuscrits i edicions impreses Entre els manuscrits, De Iniusta normalment apareix al costat d'Historia Ecclesiae Dunelmensis de Simeó de Durham. Hi ha uns sis manuscrits de De Iniusta, els més antics, en la col·lecció Bodleiana MS Fairfax 6, potser siguen del 1375. Els altres són en Bodleiana MS Laud Misc. 700 folis 66–74v, Halis MS 114 folis 63–75v (encara que a aquests els manca la introducció i part de la conclusió), Cotton MS Claudius D IV folis 48/54 (manca la introducció i part de la conclusió), Harleian MS 4843 folis 224-231 i a la Biblioteca del bisbe Cosin de Durham MS V ii 6 foli 88–98.Offler, 1951, pp. 323–324.

La primera edició impresa de De Iniusta aparegué en el primer volum de Monasticon Anglicanum de William Dugdale, publicat al 1655.Graves, 1975, p. 147. També es va publicar com a part de les obres completes de Simeó de Durham, editat per Thomas Arnold en dos volums entre 1882–1885.Graves, 1975, pp. 291–292. Una traducció de l'obra va aparéixer en The Church Historians of England de Joseph Stevenson, publicada entre els anys 1853 i 1858, específicament en el volum iii, part ii.Graves, 1975, p. 143. Una altra traducció apareix en la sèrie English Historical Documents volum ii.

Referències

Categoria:Anglaterra Categoria:Llibres d'història