Sarah M. Whiting (nascuda el 1964) és una arquitecta, crítica i administradora acadèmica estatunidenca. Whiting és actualment degana i professora d'arquitectura Josep Lluís Sert a la Harvard Graduate School of Design, a més de ser sòcia fundadora de WW Architecture, juntament amb el seu marit, Ron Witte. Anteriorment va ser degana i professora d'arquitectura William Ward Watkin a l'Escola d'Arquitectura de Rice. A més del seu treball com a administradora acadèmica, Whiting és coneguda principalment com una figura intel·lectual dins del gir «postcrític» en l'àmbit de l'arquitectura a principis dels anys 2000.
Biografia Whiting va néixer amb el seu germà bessó el 1964. El seu pare, Charles G. Whiting, va estudiar a la Universitat de Yale la llicenciatura i el doctorat, i havia començat a treballar com a professor de literatura francesa a la Universitat Northwestern l'any anterior al seu naixement. La seva mare, Monique, era d'origen francès.
Whiting «va explorar l'arquitectura per primera vegada quan el seu professor de vuitè curs a Evanston, Illinois, va demanar als estudiants que triessin una futura carrera i escriguessin un informe», i ella va optar per fer el perfil d'un arquitecte local. Whiting va assistir a l'Evanston Township High School, on va formar part del Club de Francès i es va graduar el 1982. A continuació, va estudiar a la Universitat de Yale, on va obtenir un grau (Bachelor of Arts) en història de l'arquitectura i l'urbanisme i teoria. A Yale, també va ser redactora de la secció d'arts del Yale Daily News. Posteriorment, Whiting va obtenir un màster en Arquitectura per la Universitat de Princeton el 1990, i un doctorat en Història i Teoria de l'Arquitectura pel Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) el 2001.Sherman, Marjorie W. (February 3, 1954). Society: Charles G. Whiting Takes French Bride in Paris. Daily Boston Globe (1928-1960) La seva tesi doctoral, dirigida per l'historiador de l'arquitectura Stanford Anderson, portava per títol The Jungle in the Clearing: Space, Form, and Democracy in America, 1940-1949.
Carrera professional Whiting va treballar als despatxos de Peter Eisenman, Michael Graves i l'Office for Metropolitan Architecture (OMA), on va exercir de dissenyadora en el pla director d'Euralille i va col·laborar en la publicació SMLXL. Juntament amb el seu marit, Ron Witte, Whiting també va cofundar WW Architecture, un estudi d'arquitectura que actualment es troba a Cambridge, Massachusetts.
Ha estat docent en institucions com la Universitat de Harvard, la Universitat de Princeton, l'Institut de Tecnologia d'Illinois, la Universitat de Kentucky o la Universitat de Florida, on va impartir cursos de grau i postgrau sobre urbanisme modern i teoria de l'arquitectura contemporània.
L'1 de juliol de 2019, Whiting va ser nomenada degana i professora d'arquitectura a la Harvard Graduate School of Design de la Universitat de Harvard. Es va convertir en la primera dona degana en la història de la institució, substituint Mohsen Mostafavi. La seva càtedra dotada porta el nom de Josep Lluís Sert.
Whiting va contribuir de manera destacada al gir postcrític en la pràctica i el discurs arquitectònics, un fet que sovint s'identifica a través del seu article àmpliament citat, escrit conjuntament amb Robert Somol, Notes Around the Doppler Effect and Other Moods of Modernism, publicat per la revista Perspecta de Yale el 2002.
Vida personal Whiting està casada amb Ron Witte, cofundador de WW Architecture. Witte, que ha estat professor a l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Rice, és actualment professor visitant d'arquitectura a la Harvard Graduate School of Design.
El seu germà bessó, Alex Whiting, que és cap d'investigacions de les Sales Especialitzades i la Fiscalia Especialitzada de Kosovo, va ser professor clínic ajudant a la Facultat de Dret de Harvard del 2007 al 2010 i professor de pràctica a la mateixa facultat del 2013 al 2019. Whiting té a més una germana, Cécile, i un germà, Peter.
Referències
Categoria:Arquitectes estatunidencs Categoria:Arquitectes nascuts al segle XX Categoria:Arquitectes del segle XXI