Romualdo Mon y Velarde (Samartín d'Ozcos (Astúries) 4 de juliol de 1749 - Sevilla, 16 de desembre de 1816) va ser un sacerdot i arquebisbe catòlic, que va ocupar els càrrecs d'Arquebisbe de Tarragona (1803-1816) i de Sevilla (1816).
Era fill de Fernando Manuel de Mon y Valledor (mort en 1781), i de Francisca María Velarde y Valdés de Prada y Cienfuegos (morta en 1767), tots dos membres de distingides famílies asturianes i de gran influència a la cort de Carles IV.
Va estudiar al Seminari Conciliar d'Àvila, que dirigia el seu oncle Romualdo Velarde y Cienfuegos, bisbe de la diòcesis d'aquella ciutat. En aquesta època es va fer amic de Jovellanos, que més endavant li va demanar ajuda quan estava presoner al Castell de Bellver. Va cursar estudis de llatí i d'humanitats, i un trienni d'Arts, que incloïa matèries científiques i filosòfiques, uns temes necessaris per poder accedir a las facultats universitàries, i va estudiar cànons al Col·legi Major de San Ildefonso de la Universitat d'Alcalà, on es va doctorar en Cànons.
A través d'una oposició va ser canonge doctoral de la catedral de Còria, i més tard, també per oposició, canonge de la catedral de Còrdova, on va ser degà i governador eclesiàstic.
Va ser nomenat arquebisbe de Tarragona el 26 de setembre de 1803 pel Papa Pius VII, i en va prendre possessió el 12 de maig de 1804. Durant la Guerra del Francès la Junta Suprema del Regne el va autoritzar de marxar a Mallorca, per les gestions del seu germà Antonio, degà del Consell de Castella, delegant el govern de la diòcesi al canonge Zaragozano. el Capítol Catedralici es va queixar per la sobtada marxa de l'arquebisbe. Quan Romualdo Mon va tornar de Mallorca va trobar el Palau arquebisbal destruït per les forces d'ocupació franceses quan van abandonar la ciutat l'any 1813, i va iniciar la construcció del nou Palau, encarregant-la al mestre d'obres Narcís Vallès, que amb el seu germà Tomàs van aixecar un edifici sense gaire ornamentació, d'estil neoclàssic amb elements que recorden el passat romà de la ciutat.
Ferran VII, confiant amb el seu integrisme doctrinal i amb la seva adhesió patriòtica, el va presentar al papa Pius VII per que fos nomenat arquebisbe de Sevilla, que estava vacant per la renúncia forçada del cardenal de Borbón y Vallabriga, que s'havia posicionat a favor dels francesos. Va ser nomenat el 23 de setembre de 1816, però va morir al cap de tres mesos, el 16 de desembre.
Referències
Categoria:Arquebisbes de Tarragona Categoria:Arquebisbes de Sevilla