Aleksandr Isaàkovitx Gelman (; nascut el 25 d'octubre de 1933 a Donduşeni, Moldàvia), nom familiar Xúnia (), és un dramaturg, escriptor i guionista rus, nascut a l'era soviètica a la regió moldava de Bessaràbia.
Supervivent de l'Holocaust durant la infància, Gelman es va convertir en dramaturg i guionista després de treballar com a periodista a Leningrad a la dècada de 1960, guanyant el Premi Estatal de l'URSS el 1976. Resideix a Moscou des de 1978.
Partidari de les reformes de Mikhaïl Gorbatxov, Gelman va ser elegit membre del Soviet Suprem de la URSS el 1989 i membre del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica per recomanació del mateix Gorbatxov el 1990, abans d'abandonar el Partit Comunista de la Unió Soviètica menys d'un any després.
Biografia Primers anys Xúnia (més tard rebatejat com a Aleksandr) Gelman va néixer a Donduşeni (actualment a Moldàvia), un poble de Bessaràbia que havia format part de l'Imperi Rus abans de ser retornat a Romania durant la Guerra Civil Russa i la posterior annexió soviètica de 1940. Els seus pares eren Issak Davídovitx Gelman (1904 — 1981) i Mania Xàevna Gelman (1910 — 1942). Després de l'atac nazi a la Unió Soviètica el 1941, les forces d'ocupació alemanyes van deportar la família Gelman al gueto de Bérxad a Transnístria, on va morir la mare. Només Aleksander Gelman i el seu pare (d'un total de catorze membres de la família deportats) van sobreviure després d'abandonar el campament cap al final de la guerra.
Gelman es va graduar en una escola tècnica professional a Txernivtsí, a la República Socialista Soivètica d'Ucraïna, el 1951. Després, entre 1952 i 1954, va assistir a una escola naval a Lviv, esdevenint oficial de la Marina Soviètica. Entre 1954 i 1960 fou destinat a la defensa costanera de la Flota del Mar Negre i a la península de Kamtxatka, a l'Extrem Orient soviètic. També va treballar en fàbriques i en la construcció.
El 1966 es va traslladar a Leningrad, on va treballar com a periodista per als diaris municipals Smena (El torn de treball) i Stroitelny Rabochy (Obrer de la construcció). Durant aquest període va començar a aprendre i a treballar en l'escriptura de guions cinematogràfics.
Carrera teatral i cinematogràfica El 1970 va ser coautor d'un guió amb la seva futura esposa, Tatiana Pàvlovna Kalétskaia, que més tard es filmaria com a Nochnaya smena (1971). El següent guió, coescrit també amb Tatiana, va donar lloc a la pel·lícula Kseniya, lyubimaya zhena Fyodora (Lenfilm, 1974), que va guanyar un guardó estatal.
La seva carrera va assolir un punt àlgid el 1974 amb l'obra de teatre Protokol odnogo zasedaniya (que es podria traduir com Acta d'una reunió o Una reunió del comitè del partit), dirigida per Gueorgui Tovstonógov al Teatre Gorki de Leningrad i un any més tard al Teatre d'Art de Moscou per Oleg Iefrémov. Va ser adaptada al cinema el 1975, per Serguei Mikaelian, com a Premiya (que es podria traduir com a Bonus salarial). L'obra narra el rebuig d'un grup de treballadors de la construcció a una prima salarial perquè se senten enganyats per la mala gestió i la mala organització del seu lloc de treball.Lawton, Anna (2002). Before the Fall: Soviet Cinema in the Gorbachev Years. Washington, DC: New Academia Publishing. pp. 14–16. . Aclamada com a drama sociològic, la pel·lícula va atorgar al director Serguei Mikaelian i al guionista Aleksandr Gelman el Premi Estatal de l'URSS el 1976. Alguns van qualificar l'obra de profètica: «presagiant les vagues de l'estiu de 1980 i el moviment obrer a Polònia».Boris Kagarlitsky, The Thinking Reed: Intellectuals and the Soviet State from 1917 to the Present (Verso, 1988: ), p. 269.
Altres obres teatrals seves són Obratnaya svyaz [Retroalimentació] (1976), My, nizhepodpisavshiesya [Nosaltres, els sotasignats] (1979), Skameika [El banc] (1983), Zinulya (1984) i Poslednee budushchee [El futur més recent] (2010). Boris Kagarlitsky escriu sobre les seves obres de teatre (fins a finals dels anys vuitanta):«Gelman és lliure d'ingènues il·lusions tecnocràtiques; coneix la realitat econòmica més enllà dels rumors... Gent real apareix a l'escenari. En lloc dels tecnòcrates sense rostre de Xatrov, veiem treballadors de la producció en directe que resulten ser molt diferents entre ells, complexos, inesperats... Les obres més recents de Gelman... localitzen el conflicte, per dir-ho d'alguna manera; confinant-lo a un grup reduït de persones. Cada cop es presta més atenció a la conducta de determinats individus. ... Aquí no hi ha treballadors. Aquest és el món dels «caps» de rang baix i mitjà. Burocràcia. Un entorn en què l'honestedat és impossible, inassolible, havent estat erradicada. L'amor per la feina i la confiança en la pròpia rectitud també són inassolibles... Contemplem l'anatomia del món burocràtic, els seus mecanismes, els vincles mafiosos entre les camarilles burocràtiques, la formació d'un «clientelisme» i totes les relacions que se'n deriven.»
Carrera política Elegit al Soviet Suprem de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques el 1989, Gelman va ser un ferm defensor dels canvis liberals promoguts pel secretari general Mikhaïl Gorbatxov a la dècada del 1980 a través de la perestroika i el glàsnost, però en una entrevista del 1989 amb David Remnick a The Washington Post va qualificar la idea que el polític liberal Boris Ieltsin prengués el lloc de Gorbatxov de «un xic ridícula». Donant suport al nou rumb de Gorbatxov, i enfrontant-se als seus crítics, Gelman va opinar: «Si s'aturen els processos de democratització, si es rebutja la perestroika, una mort moral espera el nostre partit, el partit de Lenin».
El 1990, Gorbatxov va recomanar personalment a Gelman perquè fos nomenat membre del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica, però Gelman va abandonar el partit mesos després sense renunciar al Comitè, cosa que va fer que els seus companys prenguessin la decisió d'expulsar-lo del Comitè Central. Un article del Washington Times de l'octubre de 1991 descrivia Gelman com un «vocal anticomunista».
El 1993, Gelman va ser un dels signants de la Carta dels Quaranta-Dos, una carta oberta publicada al diari Izvéstia on quaranta-dos literats de renom demanaven al president rus Boris Ieltsin que prohibís el Partit Comunista de la Federació Russa i les organitzacions nacionalistes arran de la crisi constitucional russa de 1993, un enfrontament polític entre el Soviet Suprem, dominat pels comunistes i els nacionalistes, i el president rus.
Des del 2001, Gelman és membre del consell públic del Congrés Jueu Rus.
El 25 d'octubre de 2008, va rebre una felicitació d'aniversari del president rus, Dmitri Medvedev.
El maig de 2018, Gelman es va unir a la declaració dels escriptors russos en defensa del director ucraïnès Oleg Sentsov, condemnat a Rússia.
Referències
Enllaços externs https://web.archive.org/web/20080927010248/http://www.biograph.ru/bank/gelman.htm https://web.archive.org/web/20110610171749/http://www.sem40.ru/famous2/m1359.shtml
Categoria:Guanyadors del Premi Estatal de l'URSS Categoria:Alumnes de la Universitat Estatal de Moldàvia Categoria:Periodistes soviètics Categoria:Jueus soviètics Categoria:Persones vives Categoria:Nascuts el 1933 Categoria:Articles amb traduccions sense revisar