miniatura|Sàhara Occidental com a part d'Espanya. La Missió visitadora de les Nacions Unides al Sàhara Espanyol fou enviada al territori i els països circumdants per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 1975 per ajudar en el procés de descolonització del Sàhara Espanyol (ara Sàhara Occidental ), una colònia al nord d'Àfrica, de conformitat amb la seva resolució 3292 (13 de desembre de 1974).La memoria saharaui de la visita de la misión de Naciones Unidas al Sahara Español en mayo de 1975. Una indagación en base a testimonios., Isaías Barreñada Bajo, Universidad Complutense de Madrid
Propòsit de la missió visitadora La missió pretenia investigar la situació política al Sàhara Espanyol, així com les reclamacions conflictives sobre el territori:
Espanya havia administrat el Sàhara espanyol des del Congrés de Berlín en 1884, però havia anunciat que es retirava del territori. Un partit polític recolzat per Madrid, el Partit de la Unió Nacional Sahariana (PUNS), successor de la Djema'a, va advocar per una transició gradual cap a la independència i va exigir relacions privilegiades entre Espanya i un futur Sàhara Occidental. El Front Polisario, una organització anticolonial que lliurava una guerra de guerrilles contra les forces espanyoles des de 1973, va reclamar el país per als seus habitants, els saharauis, i va exigir la independència immediata. El Marroc va invocar els llaços històrics entre la seva família reial les tribus saharauis, reclamant el territori com els seus províncies del sud . Mauritània es va referir a la etnicitat comuna (de saharauis i berbers) i connexions territorials històriques, per a reclamar-la com una parteix nord del país; Tiris al-Gharbiyya . Les Nacions Unides venien exigint des de 1966 que un referèndum entre la població autòctona determinés l'estatut futur del territori.
La missió La missió estava composta per tres membres. El seu cap era Simeon Aké, ambaixador de l'ONU a Costa d'Ivori ; l'acompanyaven Marta Jiménez Martínez, diplomàtica cubana, i Manouchehr Pishva, de l'Iran .
Va fer una gira pel Sàhara espanyol del 12 al 19 de maig de 1975, després que inicialment les autoritats espanyoles li neguessin l'entrada. Del 8 al 12 de maig i novament del 20 al 22 de maig, va visitar Madrid, Espanya; i del 28 de maig a l'1 de juny, va realitzar una gira pels països veïns Mauritània, el Marroc i Algèria ; a Algèria, que va fer costat al Polisario des de finals de 1974. També es va reunir amb líders del Front Polisario.La misión de la ONU llega hoy al Sahara, 12 de maig 1975, Arxiu Linz
Troballes de la missió Sàhara Occidental En el territori, la missió es va trobar amb manifestacions contràries del Front Polisario i del PUNS, tots dos exigint la independència, però diferenciant-se en el seu acostament a les autoritats espanyoles. Tony Hodges escriu:Tony Hodges (1983), Western Sahara: The Roots of a Desert War, Lawrence Hill Books () Durant la seva visita al territori ", va informar [la missió de l'ONU] ," la missió no va trobar cap grup que donés suport als reclams territorials dels països veïns i, en conseqüència, no va tenir veu per a estimar l'abast del seu suport, que semblava estar submergit pel manifestacions massives a favor de la independència. i
Encara que la missió es va reunir en privat amb diversos grups a la regió nord que representaven al PUNS ", van assenyalar els enviats de l'ONU," no va ser testimoni de cap manifestació pública separada en suport d'aquest partit. Això contrasta marcadament amb el Front Polisario, els partidaris del qual des de l'inici van aparèixer en massa portant les banderes i emblemes del seu moviment. No va ser fins que la missió va visitar la regió sud que el PUNS, seguint l'exemple dels seus opositors, va organitzar manifestacions massives per a saludar a la missió en cada lloc visitat ". i
A Villa Cisneros i altres assentaments en el sud, els partidaris del Polisario i del PUNS van realitzar manifestacions rivals separades, però "encara que tots dos grups van reunir una gran quantitat de simpatitzants", va assenyalar la missió, "la preponderància era clarament a favor del Front Polisario". Els cartells de Polisario i PUNS eren "similars", perquè "tots dos exigien la independència total del territori i s'oposaven a la integració amb els països veïns". i
Gràcies a la gran cooperació que va rebre de les autoritats espanyoles, la Missió va poder, malgrat la brevetat de la seva estada al Territori, visitar pràcticament tots els principals nuclis de població i conèixer les opinions de l'aclaparadora majoria dels seus habitants . En cada lloc visitat, la Missió es va reunir amb manifestacions polítiques massives i va tenir nombroses reunions privades amb representants de tots els sectors de la comunitat sahariana. De tots aquests, es va fer evident per a la Missió que existia un consens aclaparador entre els saharauis dins del Territori a favor de la independència i en contra de la integració amb qualsevol país veí. [. . . ] La Missió creu, a la llum del que va presenciar en el Territori, especialment les manifestacions massives de suport a un moviment, el Front Polisario [...] que la seva visita va servir de catalitzador per a treure a la llum les forces polítiques i les pressions que anteriorment havia estat submergit en gran part. Per a la Missió va ser tant més significatiu que això sorprengués les autoritats espanyoles que, fins llavors, només havien estat conscients en part del profund despertar polític de la població.La missió va estimar que la manifestació més gran que van presenciar, "organitzada pel Front Polisario", a Al-Aaiun el 13 de maig de 1975, va consistir en 15 mil persones, la qual cosa és significatiu, ja que un cens de 1974 de les autoritats espanyoles havia fixat la població total en poc menys de 75.000 persones.
Nacions circumdants A Mauritània, la missió es va reunir amb el president Moktar Ould Daddah a Nouakchott, on va reiterar la seva exigència per la integració del territori a Mauritània. La missió també va viatjar a les ciutats del nord d'Atar, Zouerate, Bir Moghrein i Nouadhibou, on van presenciar "grans manifestacions rivals" del Parti du Peuple Mauritanien (PPM; el partit governant de Ould Daddah) i el Front Polisario. A Fes, el rei Hassan II va repetir la reivindicació marroquina sobre el territori, i la missió va ser testimoni de "grans manifestacions de propagació a ciutats de l'extrem sud del país, prop de la frontera del Sàhara Occidental" que "no van deixar lloc a dubtes [... ] la profunditat del suport popular al Marroc a la campanya de 'reunificació' de Hassan, així com la determinació del seu govern d'aconseguir els seus objectius. La missió va ser informada que el Marroc no acceptaria la inclusió de la independència entre les opcions que s'oferirien als saharauis en un referèndum. L'única pregunta acceptable era: 'Vol romandre sota l'autoritat d'Espanya o tornar a unir-se al Marroc?" A Algèria, el president Houari Boumedienne va declarar que "Algèria no tenia cap altra interès en el Sàhara Occidental què es respectés el dret dels saharauis a l'autodeterminació" . La missió també va visitar les comunitats saharauis a Tindouf, Oum el-Assel i Hassi Abdallah a Algèria, on "van ser rebuts per milers de manifestants pro-POLISARIO" i se'ls va mostrar als oficials espanyols de les Tropes Nòmades, detinguts com a presoners de guerra. per les forces del POLISARIO. El secretari general del POLISARIO, El Uali Mustafa Sayed, va declarar que "un referèndum era innecessari ja que ara era evident que la majoria dels sahrauís volien la independència, però [...] va dir que acceptarien una, si l'ONU insistia, amb la condició que l'administració espanyola havia estat primer retirada i reemplaçada per una administració 'nacional', que totes les tropes espanyoles havien estat retirades i reemplaçades per soldades del POLISARIO sota les garanties de l'ONU i la Lliga Àrab, i que tots els refugiats havien pogut tornar al territori".
Conseqüències de l'informe de missió La missió va presentar el seu informe a les Nacions Unides el 15 d'octubre de 1975. Els resultats de la recerca van ser citats especialment pel Front Polisario i els seus patrocinadors algerians com a suport al seu argument, però el debat va quedar en gran part submergit per la presentació de l'opinió de la Cort Internacional de Justícia el 16 d'octubre. El tribunal va argumentar que, si bé hi havia vincles històrics entre Mauritània i el Marroc amb les tribus i terres del Sàhara espanyol, la reivindicació de cap dels dos països era suficient per a atorgar-li la propietat del territori. El tribunal també va dictaminar que els sahrauís posseïen un dret d'autodeterminació, cosa que significa que qualsevol solució al problema de l'estat del Sàhara espanyol havia de ser aprovada pel poble sahrauí. (Una posició considerada de suport al referèndum.) Com a resposta al veredicte de la CIJ, el rei Hassan II del Marroc va anunciar poques hores després de la publicació de les conclusions del tribunal, que organitzaria una Marxa Verda al Sàhara espanyol per a assumir la propietat del territori.Brown, L. Carl, Swearingen, Will D., Miller, Susan Gilson, Barbour, Nevill and Laroui, Abdallah. "Morocco". Encyclopædia Britannica, 9 Mar. 2022
Número d'arxiu de l'Assemblea General de l'ONU L'informe final de la missió s'arxiva en els Documents Oficials de l'Assemblea General. Missió Visitant de les Nacions Unides al Sàhara Español, 1975, Assemblea General, 30è període de sessions, Suplement 23, Document de les Nacions Unides A / 10023 / Rev.
Referències
Bibliografia Tony Hodges (1983), Sáhara Occidental: Las raíces de una guerra en el desierto, Lawrence Hill Books ( ) Anthony G. Pazzanita y Tony Hodges (1994), Diccionario histórico del Sáhara Occidental'', Scarecrow Press ( )
Enllaços externs
Categoria:1975 Categoria:Història del Sàhara Occidental