El Sacre Imperi Romanogermànic (alemany: Heiliges Römisches Reich; llatí: Sacrum Romanum Imperium) fou un imperi medieval amb terres a l'Europa occidental, central i meridional i governat per un sobirà investit amb el títol d'«emperador dels romans». Pretenia ser el continuador de l'Imperi Carolingi i, en última instància, de l'Imperi Romà. L'adjectiu Sacre, documentat per primer cop el 1157, fou afegit al seu nom durant el regnat de Frederic I Barba-roja (r. 1155-1190) per legitimar el seu poder apel·lant a Déu.
Fou conegut igualment com a Sacre Imperi Romà de la Nació Alemanya o Sacre Imperi Romà de la Nació Germànica (Sacrum Romanum Imperium Nationis Teutonicae i Heiliges Römisches Reich Deutscher Nation), identificant-lo amb Alemanya. Tanmateix, el seu nom en altres idiomes que antany foren llengües de l'imperi, com el neerlandès i l'italià, no fa cap referència als germànics. En alguns contextos, és anomenat Primer Reich o Vell Imperi per distingir-lo de l'Imperi Alemany.
Fou fundat al per la dinastia dels otònides a partir de l'antiga Frància Oriental carolíngia. El nom Sacre Imperi es remunta al 1157, mentre que la denominació Sacre Imperi Romà és documentada per primera vegada cap al 1184 i fou d'ús habitual a partir del 1254. La referència a la nació alemanya o germànica data del . El territori de l'imperi patí canvis substancials al llarg dels segles. En el seu apogeu cobria gairebé tota l'Europa central, així com els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Suïssa i parts importants de França i Itàlia, per la qual cosa la seva història i la seva cultura formen part del llegat comú de molts estats europeus.
Les relacions entre l'emperador i els seus vassalls eren un estira-i-arronsa que tendia inexorablement a la descentralització, amb una estructura feudal complexa que abastava centenars d'entitats territorials. Al final del i el començament del , un seguit de topades amb el papat se saldaren amb una reculada dels emperadors i deixaren tocada la seva autoritat. La dignitat imperial no era hereditària, ans seguia un sistema electiu, amb un electorat integrat pels prínceps electors. El poder de l'emperador mai no fou absolut, car estava limitat per l'alta noblesa alemanya i, des de finals del , per la Dieta Imperial, formada pels representants dels estats imperials.
Originàriament, l'imperi combinava trets feudals i de teocràcia i els emperadors es reivindicaven com a autoritat suprema del món cristià. A mesura que avançava el temps, la influència creixent de la càtedra de sant Pere, la pugna constant pel control d'Itàlia i la puixança dels prínceps alemanys debilitaren significativament el poder central de l'imperi. En la baixa edat mitjana es començaren a imposar les forces centrífugues i els subjectes imperials assoliren un alt grau d'independència. Tanmateix, la Reforma Imperial de finals del i principis del enfortí l'autoritat central i establí un nou equilibri de poder entre l'emperador i els diversos estaments. En canvi, la crisi associada a la Reforma protestant i la Guerra dels Trenta Anys conduí a un sistema en el qual el poder de l'emperador es veié minvat i la Dieta Imperial esdevingué la clau de volta de l'arquitectura imperial. L'imperi modern reconeixia l'autonomia dels seus subjectes i garantia els drets i privilegis dels estats. La Pau de Praga (1635) i la Pau de Westfàlia (1648) calmaren les convulsions religioses en el si de l'imperi i posaren fi a les pulsions centralistes.
El fou testimoni del seu declivi terminal. Finalment, la creació de la Confederació del Rin el 1806, durant les guerres napoleòniques, convencé l'últim emperador, Francesc II, d'abdicar el tron i signar la dissolució del Sacre Imperi Romanogermànic per evitar que Napoleó assumís el títol imperial.
Nom El Sacre Imperi Romanogermànic, fundat el 962, es reivindicava com a successor de l'Imperi Romà de l'edat antiga i l'Imperi Carolingi i aspirava a ser un estat universal que unís tot el cristianisme occidental. El primer emperador, Otó I el Gran, es feia dir generalment imperator augustus (‘emperador august’) i excepcionalment imperator Romanorum et Francorum (‘emperador dels romans i els francs’).
De la mateixa manera que Alemanya era el pinyol de l'imperi, el seu centre espiritual era Roma, ciutat on en foren coronats els emperadors fins al i que, segons les creences medievals, era la font de la seva autoritat divina. El títol d'«emperador romà» ja era usat per Otó II el Sanguinari (r. 973-983), però el nom Imperi Romà —en aquest context— no apareix a les fonts fins al 1034. Aquests usos suscitaren la viva indignació de l'Imperi Romà d'Orient, que considerava que l'únic emperador legítim era el que regnava a Constantinoble. Els romans d'Orient no sempre reconeixien els successors de Carlemany i governants del Sacre Imperi Romanogermànic com a emperadors i, quan ho feien, era de mala gana.
Caràcter del Reich miniatura|Els prínceps electors del Sacre Imperi germànic. De Bildatlas der Deutschen Geschichte per Dr. Paul Knötel (1895) miniatura|Bandera del Sacre Imperi del 1200 al 1350 El Sacre Imperi és una institució única i no va ser mai un estat nació. Malgrat el caràcter germànic de la major part dels seus governants i habitants, des dels seus inicis el Sacre Imperi va estar constituït per diversos pobles. Una part important de la seva noblesa i dels càrrecs electes procedia de fora de la comunitat germanoparlant. En el seu apogeu, l'imperi englobava la major part de les actuals Alemanya, Àustria, Suïssa, Liechtenstein, Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburg, República Txeca, Eslovènia, així com l'est de França, nord d'Itàlia i oest de Polònia. I amb ells els seus idiomes, que comprenien no sols l'alemany amb els seus múltiples dialectes i variants, sinó les llengües eslaves, i les que més tard conformarien els moderns francès i italià. A més, la seva divisió entre territoris governats per nombrosos prínceps seculars i eclesiàstics, bisbes, comtes, cavallers imperials i ciutats lliures feien de l'imperi un territori molt menys cohesionat, almenys en l'època moderna, que els emergents estats moderns que tenia al seu voltant.
No obstant això, durant la major part de la seva existència, va ser alguna cosa més que una mera confederació. El concepte de Reich no solament implicava el govern d'un territori específic, sinó que tenia fortes connotacions religioses (d'aquí el prefix sacre). Fins al 1508, els reis alemanys no eren considerats com a emperadors del Reich fins que el papa, vicari de Crist a la Terra, els hagués coronat formalment com a tals. El Reich podria descriure's potser millor com una conjunció entre un estat i una confederació de caràcter religiós.
Estructura i institucions miniatura|Corona del Sacre Imperi (segona meitat del , però tradicionalment atribuïda a Carlemany), conservada actualment en la Schatzkammer de Viena miniatura|esquerra|Part de l'escut imperial, 1857 Des de l'alta edat mitjana, el Reich es va caracteritzar per la peculiar coexistència entre l'emperador i els ducs dels territoris locals, en constant pugna per arrabassar-li el poder. En contraposició amb els governants de la Frància Occidental, part oest del Regnum Francorum, que més tard es convertiria en França, l'emperador mai no va aconseguir obtenir el control directe sobre els estats que oficialment regentava. De fet, des dels seus inicis es va veure obligat a cedir més i més poders als ducs i als seus territoris. L'esmentat procés començaria en el , concloent en gran manera amb la pau de Westfàlia (1648). Oficialment, el Reich es componia del rei, que havia de ser coronat emperador pel papa (fins a 1508), i els Reichsstände (estats imperials).
Rei d'Alemanya
La coronació papal de Carlemany com a emperador dels romans el 800 va constituir l'exemple que van seguir els posteriors reis; i va ser l'actuació de Carlemany defensant el papa davant la rebel·lió dels habitants de Roma, el que va iniciar la noció de l'emperador com a protector de l'Església.
Convertir-se en emperador requeria accedir prèviament al títol de rei dels alemanys (Deutscher König). Des de temps immemorials, els reis alemanys havien estat designats per elecció. Tot i que en teoria tots els homes lliures del regne tenien dret de vot, el sufragi va acabar limitant-se als líders de les cinc tribus més importants (francs, saxons, bavaresos, suabis i turingis), i l'elecció de Lotari II, el 1125, es va dur a terme per mitjà d'un comitè de deu nobles eminents procedents dels diferents ducats arrel que, un cop feta l'elecció, van sotmetre la seva decisió a l'aprovació de la resta de magnats.
Aviat, els membres del col·legi electoral van quedar fixats a un selecte grup de prínceps que van reunir a l'elecció de Frederic I Barba-roja el 1152 i de Felip de Suàbia el 1198. El col·legi el componien l'Arquebisbe de Magúncia, l'Arquebisbe de Trèveris, l'Arquebisbe de Colònia, el Comte Palatí del Rin, el Duc de Saxònia, el Marcgravi de Brandenburg i el Rei de Bohèmia. Els sis primers electors corresponien als senyors feudals més importants de l'antic territori franc, mentre que el Rei de Bohèmia no era considerat un príncep de l'Imperi sinó el rei d'una nació veïna i, per tant, no podia assistir a les reunions ordinàries i només tenia vot a les eleccions imperials. El col·legi d'electors va quedar establert mitjançant la Butlla d'or de 1356. Fins al 1508, que Maximilià I va prendre el títol dErwählter Römischer Kaiser (Emperador romà electe) els nous reis electes s'havien de traslladar a Roma per ser coronats emperadors pel papa. No obstant això, habitualment el procés es demorava fins a la resolució d'algun conflicte «crònic»: imposar-se a l'inestable nord d'Itàlia, resoldre disputes pendents amb el patriarca romà, etc. La composició del col·legi va romandre invariable fins al 1621, en el curs de la Guerra dels Trenta Anys, l'elector palatí Frederic V es va revoltar contra l'emperador i fou expulsat del col·legi, concedint-se el seu lloc al Duc de Baviera (cap de la branca cadet de la mateix dinastia dels Wittelsbach). En acabar la guerra el 1648, d'acord amb el tractat de Münster, es va tornar a acceptar el Palatinat, de manera que el nombre d'electors s'incrementà a vuit. El 1692, de resultes de la transmissió del Palatinat a una branca catòlica dels Wittelsbach, el predomini protestant al col·legi es va veure en perill. Per tal d'evitar-ho, es va introduir com a nou membre el duc de Brunsvic-Lüneburg, que seria conegut com a Elector de Hannover.
Les tasques habituals d'un sobirà, com decretar normes o governar autònomament el territori, van ser sempre, en el cas de l'emperador, summament complexes. El seu poder estava fortament restringit pels diversos líders locals. Des de la fi del , el Reichstag es va establir com a òrgan legislatiu de l'imperi, una complicada assemblea que es reunia a petició de l'emperador, sense una periodicitat establerta i en cada ocasió en una nova seu. El 1663, el Reichstag es va transformar en una assemblea permanent; vegeu Reichstag per a més detalls.
Estats imperials Una entitat era considerada com un Reichsstand (estat imperial) si, conforme a les lleis feudals, no tenia més autoritat per sobre que la de l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Entre els esmentats estats es comptaven:
Territoris governats per un príncep o duc, i en alguns casos reis. (Als governadors del Sacre Imperi, amb l'excepció de la corona de Bohèmia, no se'ls permetia, en un primer moment, ser reis de territoris dins de l'imperi, però alguns van governar regnes fora d'aquest, com va ocórrer durant el amb el Regne de la Gran Bretanya, el rei del qual era també príncep elector de Hannover.)